- 
Els grans desastres solen treure a la llum el millor i el pitjor dels governs i els governants. Solen donar ocasió per a reflexions més generals, ara sobre la nostra classe política, ara sobre el caràcter nacional. L’apagada de fa un mes, el 28 d’abril, no ha estat una excepció a aquest costum. Avui m’atreveixo a continuar en la línia de dos col·laboradors il·lustres d’aquest diari, Ignacio Sánchez-Cuenca (3 de maig) i Juan-José López Burniol (10 de maig), però retrocediré una mica en el passat per oferir una perspectiva més variada sobre les reaccions de diversos governs a catàstrofes d’índole diferent, alhora que m’abstindré de formular cap judici sobre les reaccions a l’apagada recent, encara sense un diagnòstic fiable sobre els seus orígens.
Novembre del 1981: l’anomenat escàndol de la colza. Reacció de l’aleshores ministre de Sanitat: “Això és una bestioleta que si cau es mata”. Realitat: 5.000 morts i seqüeles sobre unes 20.000 persones.
Novembre del 2002: naufragi del Prestige, la catàstrofe ecològica més gran de la península Ibèrica. L’aleshores ministre de l’Interior parla d’“uns fils” que apareixen a les platges de Galícia. Realitat: 77.000 tones de combustible. Es va trigar més de dos anys a buidar el casc del vaixell naufragat i netejar les platges.
Setembre del 2008, caiguda de Lehman Brothers. Comentari de l’aleshores president del Govern espanyol: tenim el sistema financer més sòlid del món, això aquí no passa. Realitat: avui, gairebé vint anys més tard, la meitat del nostre sistema bancari ha desaparegut, i la renda per càpita encara no ha arribat al nivell de llavors. Març del 2020, inici del confinament per la covid. Comentari de l’aleshores (i ara) president del Govern espanyol: estem perfectament preparats per resistir la pandèmia. Realitat: uns catorze milions d’infectats, més de cent mil morts. Un últim episodi: la reacció del president de la Generalitat Valenciana quan els rectors de les universitats li van notificar la decisió de suspendre les classes el matí de la dana: que eren uns exagerats.
La mostra és massa petita per extreure’n regularitats estadístiques; prova que el nostre país no s’ha vist castigat sovint per l’infortuni. La mostra reduïda ens permet, però, detectar certs patrons de comportament que semblen característics dels governs d’una banda i de l’altra al nostre país.
La dreta i l’esquerra haurien de ser conscients que la seva conducta és insuficient en una situació greu
Vegem: els governs que podem anomenar d’esquerres tendeixen a manifestar una fe sense límits, no només en l’enteresa dels conciutadans, sinó també, i potser sobretot, en la capacitat i l’eficàcia extraordinàries dels sistemes concebuts, planificats i construïts pels poders públics, és a dir, en part almenys, pel mateix Govern espanyol. L’orgull d’una tasca que es considera excel·lent és, doncs, la base de les reaccions dels responsables: no us preocupeu, tot està a punt.
Al costat oposat de la trinxera –perquè, per desgràcia, és una trinxera el que avui separa els grans partits– impera la cautela. Aquesta es porta a l’extrem de minimitzar la magnitud de la catàstrofe o de l’escàndol, de negar-ne de vegades la mateixa existència. En aquesta línia, als esdeveniments ja esmentats, podríem afegir-hi les declaracions recents d’una antiga vicepresidenta del Govern central que negava, davant una comissió del Senat, que li constés una anomenada “policia patriòtica” l’existència de la qual és més que sabuda. Aquesta negació és una mostra de la mateixa actitud: el que nego no existeix, i el que vostè no sap no li farà mal. Aquesta sembla ser la base de la resposta de la dreta a les crisis.
Haver tingut en compte les reaccions de governs de les dues bandes ens permet aventurar una primera conclusió: ni els uns ni els altres no estan en posició de ser els que tirin la primera pedra. Al contrari, els uns i els altres haurien de ser conscients de la insuficiència de la seva conducta davant un esdeveniment greu, i haurien de saber que la repetició d’aquestes conductes no té cap més resultat que augmentar la desconfiança que tots els pronunciaments dels nostres polítics inspiren a la ciutadania. Dos ingredients són indispensables per recuperar aquesta confiança: el reconeixement explícit dels errors (no s’hi valen les generalitats) i la submissió sense excepcions a la veritat. Una mica de modèstia i una mica de vergonya ens haurien de posar en el bon camí. - Alfredo Pastor a la vanguardia.
La dreta i l’esquerra haurien de ser conscients que la seva conducta és insuficient en una situació greu..."
ResponEliminaMira, mi buen Francesc, yo he sacado una conclusión, pues ya me voy a los setenta y tres años, y me empiezan a pesar, y a la vez me dan una visión general de "la cosa".
"La cosa" es que estamos, yo no lo dudo por "mi" experiencia, en el momento más bajo de la clase política de la transición.
Habrá quien diga que los ha habido malos, sí, siii, y no pocos, pero la gente tenía la costumbre o bien de dimitir o bien de dimitirlos. De uno y otro bando, Sí, desde luego, había sus reticencias, pero esto de ahora es infumable.
Sin vergüenza alguna se presentan con curriculums falsos, con tesinas no realizadas, se presentan como doctores, cátedros o licenciados. Se les descubre y se ríen.
Sin vergüenza ninguna son capaces de asirse al sillón pisando a quien se tenga que pisar, y lo dicen sin pudor: He venido para quedarme; otro te larga: yo no dimito; y otro te hace una peineta delante las cámaras.
Todos los días hay una noticia, todos: o bien de un prevadicador/a, o bien de un maltratador, o bien de un chorizo/a, o bien de un estafador/a en su curriculum, o bien de un asediador sexual...Todos los días del año. Y ya lo hemos tomado como "normal".
Y por "normal" encontramos gobernar sin presupuestos, normalísimo, muy normal. No sabemos lo que entra en el cajón y llevamos así lo que quieras, no tenemos idea, aunque sabemos que nos costará diez mil millones más para poner el 3% a la OTAN. Esto es de locos, man que nos pese y ya puede haber voces diciendo que da igual, que no lo dá, y que lo esencial son los presupuestos, porque de ellos depende el poder gobernar.
La gente está hasta las narices, todos, de uno y otro lado. Esto necesita de una regeneración política inmediata, porque sino se dejará de ir a votar, y ahí bailaremos al son de quien toque la música.
Como bien pone la entrada: La dreta i l’esquerra haurien de ser conscients que la seva conducta és insuficient en una situació greu.
Salut
Ni dreta ni esquerra són conscients de res, nin tan sols de la seva pròpia mediocritat. I no sembla que hi hagi d'haver alguna millora en aquest sentit, ans al contrari, anem a pitjor cada vegada.
ResponEliminaMolesta molt el missatge de Feijóo sobre Sánchez, parla de màfia, de clavegueres de l'Estat i no s'adona que això és el seu partit i no el PSOE, màfia y clavegueres reals, comprovades, constatades i fins i tot en alguns casos condemnades. El partit Popular sí que és una Organització criminal, condemnat i tot en part, i no ha rebut més condemnes per la seva connivència amb la Justícia prevaricadora.
La policia patriòtica que nega de Cospedal i altres facinerosos, va tancar dos bancs a Andorra i Madrid, posar innocents a la presó i premiar amb un ascens a la prevaricadora major del regne d'España, una tal Lamela.
Com diria l'avi Pujol, són una colla de ximples i alguns alguna altra cosa més gruixuda.
Ni dreta ni esquerra són conscients de res, nin tan sols de la seva pròpia mediocritat.
EliminaSi és que hi ha dretes i esquerres d'algú....
ResponEliminaConvengo contigo que todo se toca, de tal manera que no se sabe si hay derechas e izquierdas, hay matices que hacen creer una u otra cosa, pero nada más.
EliminaMe sabe mal por los que vienen detrás.
I continuem votant (Crec que ja saps el que penso, com també sé el que em contestaràs. Per això si vols t'ho pots estalviar)
ResponEliminaPozi, recorda la pel·lícula: Votad, votad, malditos.
ResponElimina