Aquest escrit és de 2012 i parla del vell conflicte entre Israel i Palestina. Crec que la mirada sobre el conflicte i les seves causes i conseqüències era més objectiva el 2012 que actualment. Dit això, queda clar què aquesta és una guerra que Israel mai podrà guanyar, però algú els hauria d'aturar en la seva actual bogeria desenfrenada. Israel està cavant la seva pròpia tomba, i Netanyahu és incapaç d'adonar-se'n.

"L’actual estat d'Israel té les seves arrels en la Terra d'Israel des de fa més de 3.000 anys. Després de la Primera Guerra Mundial, la Lliga de Nacions va aprovar el Mandat Britànic de Palestina amb la intenció de la creació d'una "llar nacional per al poble jueu." Fou en l’any de 1947, que les Nacions Unides van aprovar la partició de Palestina en dos estats, un jueu i un àrab. El 14 de maig de 1948 l'estat d'Israel va declarar la seva independència, la qual cosa va ser seguit per la Guerra àrab israeliana de 1948 amb els veïns estats àrabs, que es negaven a acceptar el pla de l'ONU.
Les successives victòries en una sèrie de guerres posteriors van confirmar la seva independència i van ampliar les fronteres de l'Estat Jueu més enllà de l’acorda’t en el Pla de Partició de les Nacions Unides. Des de llavors, Israel ha estat en conflicte amb molts dels països àrabs veïns, amb diverses guerres i dècades de violència que continuen fins al dia d'avui. Des de la seva fundació, les fronteres d'Israel i fins i tot el dret a existir del propi estat ha estat subjecte a controvèrsies, especialment entre els seus veïns àrabs. No obstant això, Israel ha signat tractats de pau amb Egipte i Jordània, però no amb el Líban, Síria, i tampoc no se n'ha sortit amb l’Autoritat Nacional Palestina, tot i que lluny de la relativa treva que hi havia amb el mandat de Iàsser Arafat, amb la mort d'aquest i l’arrabassament del poder per part de Hamàs és quan s'ha acabat de complicar la situació ja prou difícil per se, fins a arribar a la situació actual.
L'esquerra clàssica, la que no entén gairebé mai res, la que sempre recolza causes perdudes i sovint equivocades parla de genocidi, d'anorreament, com si els Palestins de Hamàs fossin germanetes de la caritat i els israelians atroços assassins, i oblida que aquest anorreament o genocidi a la inversa ja el varen intentar en més d'una ocasió Sirians, Libanesos, Egipcis o Palestins des del 1948.
Intentant defugir aquest reduccionisme simple, no justificaré pas en cap manera la brutal i exagerada acció repressiva que l'estat d’Israel està duent a terme des de fa temps amb diferents nivells de violència segons el moment i la circumstància. Però s'ha de dir que aquest Estat tan blasmat i que se sap envoltat d'enemics, està lluitant per a la seva supervivència des de 1948 i unes vegades encerta més que altres en la seva manera de procurar-se la defensa d’aquest continuar existint com a tal Estat en un entorn molt hostil, tot i que és evident que la diferència de les armes en què compten uns i altres és abismal i la repressió dels Israelians sovint és brutal i desproporcionada.
No es pot reduir una situació tan complexa com aquesta a uns bons i uns dolents, i tot i que si és cert que algú hauria d'aturar aquest malson, continuaran assetjant i si cal, tornaran a bombardejar i envair Gaza, però s’ha de tenir clar i insistir que aquí no hi ha bons i dolents, i les víctimes són els de sempre, el poble, en aquest cas el poble palestí, i en altres l'israelià, i no hem d'oblidar en el cas de Hamàs, que foren ells qui varen trencar l’última i fràgil treva retornant al llançament de míssils contra les poblacions frontereres israelianes. Hamàs a qui els palestins, el seu poble en el fons els importa un rave, dins aquesta bogeria intransigent islamista en la que s'han instal·lat. Es deia que quan desapareguessin Arafat i Rabin seria possible parlar de pau en aquella zona. Doncs bé, ambdós han traspassat fa temps i tot segueix igual o pitjor, atès com no toca, fa ja temps que a penes en parlen els mitjans.
I tot i que l'actitud de l'Estat d'Israel pot semblar exagerada vista del nostre prisma, no ho és tant des del dels israelians que creuen (crec que errats) que l’única manera d'assolir la pau és acabar amb Hamàs. I dic errats perquè això no ho aconseguiran mai, ans al contrari cada vegada estan generant més odi del poble palestí vers ells, per això afirmo que aquesta és una guerra que els israelians mai la guanyaran, però tampoc poden aconseguir la pau negociant, hi ha massa odi enquistat perquè sigui possible. En els últims deu anys la proporció de morts és de 7 palestins per un israelià. En aquests últims anys s'ha construït aquest mur de la vergonya que envolta "Gaza", les traves perquè arribin medicaments i aliments de primera necessitat són bastants més de les que caldria i continuen les detencions arbitràries pel sol fet de ser o semblar Palestí, sense cap prova ni garantia jurídica posterior, tot i que diuen ha disminuït.
No hi ha doncs solució a aquest problema tan enquistat, els Israelians estan en un "cul de sac" del que no poden ni saben com sortir-se'n, i aquest és un gravíssim i irresoluble mal de cap per a uns i altres, mentre la demografia suma cada dia que passa a favor dels palestins. Mentrestant van morint ciutadans palestins innocents i algun  israelià de tant en tant.... Heus ací els homes i dones del poble escollit".