EL MÓN DESPRÉS DE GAZA

Ara el nostre destí és contemplar passivament el progrés accelerat de la inhumanitat en el món, així com les borratxeres d'obscena felicitat dels qui ho fan possible o es beneficien d'ell o simplement celebren el seu triomf com una revenja contra un adversari irrisori i dispers: el woke, les femi nazis, els trans, els beats del llenguatge inclusiu, de l'empatia i el bonisme, els pesats del canvi climàtic, els repressors que ja no deixen fer acudits sobre negres, marietes i coixos i a més volen prohibir la caça i les corregudes de toros, i fins diuen que els animals sofreixen i poden tenir drets. Passivament, confortablement, contemplem fa ja tres anys com un petit país era envaït per un altre gegantesc. La gent d'Ucraïna va detenir en sec i va fer retrocedir una invasió que tothom considerava victoriosa per endavant, i això va ser una flamerada d'esperança durant algun temps. Però la realitat de la destrucció i la mort i de la pura força bruta d'un país immens regit per gàngsters, aviat van imposar una monotonia de l'horror que anestesiava l'atenció i també el sentiment de solidaritat i d'ultratge.

Ben mirat, aquesta condició de testimonis impotents i desbordats per l'inconcebible va començar molt abans, en el començament mateix d'aquest segle ombrívol, amb l'atemptat de les Torres Bessones i amb les dues invasions venjatives de l'Afganistan i l'Iraq, en aquelles guerres de nom metafísic —War on Terror, ni tan sols on Terrorism: el terrorisme, en sentit estricte, és una activitat política criminal que pot ser combatuda per la policia i pels jutges, com nosaltres els espanyols sabem molt bé—. El Terror, amb majúscula, està entre la pura abstracció i la fantasia apocalíptica. En el nostre present angoixant no hi ha diplomàtic ni comentarista polític que no lamenti la pèrdua d'un ordre internacional no regit per la força, sinó “basat en regles”, però estarà bé recordar que en 2001 i 2003 els Estats Units va envair un darrere l'altre, dos països dels quals no havia rebut cap agressió i que no constituïen un perill per a ningú, excepte per als seus desgraciats habitants, les vides dels quals no es pot dir que milloressin sota el domini imperial dels seus llibertadors.

Ens toca ser testimonis impotents de la inhumanitat, i també de la hipocresia, i de les dobles morals. Els botxins encaputxats i amb moto de Hamàs, armats amb els seus fusells d'assalt i els seus telèfons mòbils amb els quals gravaven els seus propis crims, van cometre el 7 d'octubre de 2023 una massacre de 1.200 innocents, i va haver-hi persones i organitzacions suposadament progressistes que van evitar condemnar aquest espanto, fins i tot que ho van qualificar d'un acte de resistència legítima. Però Israel va emprendre immediatament després una venjança exterminadora contra tota una població que porta ja durant any i mig, i la major part dels governs occidentals, i dels portaveus i opinadors de dretes, han mantingut o bé altre acurat silenci o han secundat explícitament la matança. Les bombes que destrueixen escoles i hospitals a Gaza i la metralla amb què són abatuts dones i nens les hi subministren al Govern supremacista d'Israel les respectables democràcies occidentals, incloses les europees, sobretot Alemanya, on a més qualsevol crítica a Israel corre el perill d'incórrer en el delicte d'antisemitisme.

Ja que som testimonis a la força impotents, almenys ens cap a la responsabilitat de mirar-ho tot amb els ulls oberts, sense que l'escàndol d'unes formes de barbàrie ens encegui sobre unes altres. Un d'aquests observadors insubornables que tanta falta fan ara és Pankaj Mishra, de qui Galàxia Gutenberg acaba de publicar en espanyol el seu últim llibre, El món després de Gaza. Mishra escriu una prosa clara i vehement i té l'avidesa de saber i el sentit del rigor dels reporters internacionals que han vist amb els seus propis ulls els desastres del món, i també la varietat de les cultures i les vides. Nascut a l'Índia en les dècades posteriors a la independència, la seva mirada perifèrica li permet una agudesa desagafada sobre la visió que els països principals d'Occident tenen d'ells mateixos, acostumats a exercir una hegemonia indiscutible sobre la resta del món, i amagar un passat de violència i rapacitat colonialista sota la lluentor dels valors democràtics que proclamen: aquesta “civilització occidental” que diu estar defensant Benjamin Netanyahu a cops de neteja ètnica.

La hipocresia és tan escandalosa com la crueltat, i actua com la seva aliada. La República Federal d'Alemanya, des de la seva fundació, recorda Mishra, va reduir al mínim la persecució dels nazis i va facilitar que molts d'ells aconseguissin llocs importants en l'Administració i en el Govern, però el seu suport econòmic i militar a Israel li va servir de coartada contra qualsevol acusació de complicitat amb els perpetradors de la Xoà. Els antics aliats en la II Guerra Mundial s'ungeixen amb el mèrit d'haver derrotat el nazisme, però cap d'ells, ni els Estats Units, ni el Regne Unit, van voler acollir més que un nombre exigu de jueus fugitius, malgrat les evidències de la persecució nazi i de les notícies que van anar arribant sobre els camps d'extermini. En els anys de postguerra, el silenci i la indiferència cap al que havia passat en ells també es va estendre a Israel, on regnaven una ètica i una estètica de vigor físic i energia de pioners en què hi havia més desdeny que compassió cap a les víctimes.

Pankaj Mishra és una d'aquelles persones que van descobrir sent joves Primo Levi, Jean Améry i Hannah Arendt, i van quedar marcades per la candent lucidesa d'aquests jueus que a través del patiment extrem i la voluntat de testificar i comprendre ens van arribar una visió insubornable de la naturalesa humana, desolada i desolada. Ells mateixos són la prova del millor de l'ésser humà, i alhora ens avisen de la ferocitat que pot habitar als nostres semblants i dins de cadascun de nosaltres si les passions ideològiques o nacionals desbaraten els fils fràgils de la convivència i ens porten a veure altres persones com a éssers inferiors que mereixen ser sotmesos o eliminats. Leví, Arendt i Améry eren jueus secularitzats, ben integrats a les societats que consideraven seves, per llengua i cultura: res d'això els va salvar de ser perseguits, i destinats a la mort pel sol fet de ser jueus. Leví i Améry, més que Arendt, van veure amb esperança la creació d'Israel, però molt aviat, com molts altres jueus, a la diàspora i al país recentment fundat, van alertar sobre el perill d'un nacionalisme militarista, racista en el seu menyspreu per la població àrab, i fins i tot pels mateixos jueus que emigraven a Israel des de països d'origen europeu. I a tots ells, víctimes del nazisme, els inquietava la manera com la memòria de l'Holocaust, ignorat durant tant de temps pels primers dirigents del país, esdevingués a poc a poc una invocació de victimisme permanent per legitimar qualsevol crim, qualsevol abús, qualsevol agressió, que els poders israelians cometessin contra la població palestina.

En un dels llibres més esgarrifosos, més necessaris que jo he llegit a la meva vida. Més enllà de la culpa i l'expiació, Jean Améry explica que al primer cop que rep algú sotmès a tortura ja perd per sempre la seva confiança en la condició humana. Poc abans de llevar-se la vida, explica Mishra, va llegir testimonis de presos palestins torturats en calabossos israelians. Aleshores es va sentir més estranger i exclòs que mai, perquè la seva pàtria no podia ser la dels torturadors.

 "La Europa multiétnica es un hecho que no tiene vuelta de hoja y requiere, por tanto, una identidad más incluyente y abierta, una derivada de su presente pluralista y relativamente pacífico y de su futuro supranacional, no de su pasado brutalmente nacionalista e imperialista". Pankaj Mishra

Después de Gaza, Antonio Muñoz Molina - el pais.es