HEROIS DE PA SUCAT AMB OLI

Som tan excelsos, que diria la caricatura polonesa del Jordi Basté, quan l’adversitat se’ns presenta que hauríem de pregar al cosmos, a Déu, a Pangea, a l’atzar, o a qui correspongui la competència, que faci de la nostra vida un suplici permanent ben farcit d’infortunis per tal que les nostres millors virtuts es mantinguin sempre a la vista. - Josep Martí Blanch.

Cada vegada que la desventura ens envolta se’ns omple la plaça de nouvinguts ena­morats de la condició humana que creuen veure-la florir en la seva veritable essència per damunt del rictus restret que, a parer seu, portem a la cara quan tot ens va bé. Amb la pandèmia vàrem esgotar les existències de medalles per felicitar-nos i ara, amb l’apagada, se succeeixen novament els afalagaments per tantes coses bones com hem hagut de demostrar amb només unes hores de desaparició del fluid elèctric. Semblaria, pel llegit i escoltat, que sobreviure a la gran apagada sense practicar el canibalisme ens converteix en titans de la lluita per la supervivència enmig d’una inenarrable tragèdia. Mai l’heroïcitat havia cotitzat tan barata en el mercat dels mèrits.

Primer un paràgraf seriós. Han passat coses gravíssimes que no admeten cap sarcasme. Mentre la política va per on acostuma en l’atribució de responsabilitats, o sigui, per les clavegueres, s’investiguen morts relacionades directament amb el succés i s’amunteguen també les reclamacions milionàries per les pèrdues acumulades. Res de tot això pot prendre’s de broma. Però sí que té un punt de comicitat la narració en format d’epopeia que s’ha anat practicant sobre els grans mèrits del ciutadà comú durant les hores que vam quedar-nos a les fosques. Ni que haguéssim estat al front! És tan opulenta i còmoda la nostra manera de viure que la contrarietat i l’inconvenient sever són ja sinònims d’una odissea que hauria de ser recordada amb cançons rimades per les generacions futures.

Tot un dia sense cobertura telefònica? Ràpid! Importem psicòlegs i psiquiatres per fer front a l’onada d’ansietat i traumes que ens caurà al damunt! Apostes? No tardarem gaire a llegir en un estudi d’aquests que van a tant el quilo que apunti en aquesta direcció. En aquests moments algú deu pensar: ja estem frivolitzant sobre una cosa tan seriosa com la salut mental. És el mateix algú que creu tenir dret a una baixa de sis mesos, o millor encara, a una pensió vitalícia per sobreviure a l’anomenat síndrome postvacances.

Oh, hem parlat amb els veïns! Carai, hem llegit pàgines d’un llibre! Ostres, hem mirat l’horitzó. L’apagada ha servit també per a la reivindicació laudatòria del món analògic en oposició al digital. Oh, hem parlat amb els veïns! Carai, hem llegit pàgines d’un llibre! Ostres, ens hem embadalit mirant l’horitzó! Alça, hem copsat el festival de colors del capvespre! Valga’m Déu, hem sopat amb la llum d’un quinqué explicant-nos com ens ha anat el dia!

Sorpresos pels nostres talents amagats narrem aquestes anècdotes com si fossin el pròleg d’una necessària rectificació del nostre comportament ordinari. Una lliçó ara apresa que canviarà els nostres hàbits i que ens farà més feliços, ja que sabrem centrar-nos en allò veritablement important després d’haver redescobert –ja en van unes quantes!– la nostra fragilitat. Quin papanatisme! Que ja som grandets! Els qui parlaven, llegien, aixe­caven la vista del terra o advertien en un jorn ordinari en el que tot funciona una gran aventura mereixedora de ser contada són exactament els mateixos avui que el diumenge passat.

La narrativa romàntica posterior a l’apagada inclou també la possibilitat que molts haguem pres nota del veritable valor de les coses que senzillament donem per descomptades. A partir d’ara, diu l’autoajuda col·lectiva que ens regalem amb cada ensopegada, cada cop que premem l’interruptor o actualitzem l’estat de les xarxes socials a través del mòbil, tancarem els ulls per donar les gràcies de viure al segle XXI.

Serà també que no! Els darrers que poden mantenir encesa aquesta flama van néixer en els primers setanta del segle passat, quan encara eren habituals –almenys a les zones rurals– els talls de llum que podien allargar-se des de mig matí fins a la matinada següent. Per sota d’aquesta generació no hi ha res de sorprenent en el fet que les coses funcionin. I és així com ha de ser, per descomptat. Diguin el que diguin els qui a través d’una apagada pretenen redescobrir el gust de la sopa d'all.