Com no defensar el model europeu. Cada vegada que hi ha turbulències serioses en l'ordre internacional, emergeix una cosa que m'atreveixo a anomenar nacionalisme europeu. El mecanisme funciona més o menys així. J.D. Vance, per exemple, diu que Europa està obsoleta, que és decadent o alguna altra cosa semblant. Surten llavors en tromba comentaristes i polítics a dir que se senten orgullosament europeus o que ningú com a Europa representa la veritable civilització. No és la més perillosa de les manifestacions de l'eurocentrisme, però sí, probablement, la més patètica. En lloc de reivindicar les virtuts polítiques del model europeu, es reivindiquen les virtuts europees del model polític. Les al·locucions defensives de part de la intel·liguèntsia europea comencen amb un “Com europeus, tal com”. Doncs no. No és “com a europeus” que hem de respondre: el contrari del nacionalisme trumpià no és el nacionalisme europeu. Avui, com sempre, el contrari del nacionalisme és l'antinacionalisme. I el (mal) anomenat model europeu ha de ser defensat des de la solidaritat entre els pobles del món, no des de la identitat europea.
Ni el capitalisme industrial és de pobres, ni el capitalisme financer o cognitiu és de rics. En una entrevista recent, l'influent periodista Thomas Friedman —adalid del liberalisme progressista gringo— deia, davant la promesa trumpiana de reindustrialitzar els Estats Units, que ell no volia que la prole nord-americana fabriqués cotxes, sinó que els dissenyés. És un exemple perfecte del que jo anomeno “el fetitxe del desclassat”. Sota la seva influència, es dona per fet que el treball cognitiu és més digne que el treball manual. Ascendir a la piràmide social és passar d'aquest a aquell. Però no hi ha res progressista a passar del capitalisme industrial al capitalisme financer o cognitiu. I la raó és força òbvia: en aquest imaginari, sempre cal que hi hagi persones radicalment desavantatjades perquè seran aquestes les que facin el treball manual (la intel·ligència artificial eliminarà molts treballs manuals, sí, però no eliminarà el treball manual consistent a acoblar els robots i màquines que “encarnin” la intel·ligència artificial). Transferir sistemàticament el treball manual al següent més pobre a la cadena social o global és concebre el món com una cadena tròfica. No veig com un progressista podria acceptar aquesta cosa. Cal impugnar el fetitxe del desclassat. I una manera de començar a fer-ho passa per crear una cultura política en què estigui justificada la reducció de les desigualtats salarials entre treball cognitiu i treball manual. Això implicaria que les diferències remuneratives pel treball qualificat i el no qualificat haurien de ser molt menors del que acostumem a creure. I és que hom pot creure que el mèrit existeix sense creure en la meritocràcia. Si hagués impugnat el fetitxe del desclassat abans que s'imposés el consens de Washington, la deslocalització de fàbriques i l'explotació de treballadors als països de l'anomenat Sud Global haurien trobat, potser, més oposició.
Atacar punts forts, no febles, del teu rival. Michael Ignatieff va treure de la seva fallida experiència política al Canadà aquesta lliçó: no cal atacar els punts febles del teu adversari perquè es revelaran sols. Atacar-los seria invertir un temps preciós que s'hauria d'ocupar en altres menesters, aquests sí necessaris. Cal atacar els punts forts del teu adversari perquè, a diferència dels punts febles, no el perjudicaran tret que els mostrem. Els liberals progressistes inverteixen una quantitat descomunal de temps a criticar la política aranzelària de Trump. Però aquesta es va revelar des del primer moment com una cosa autolesiva. És un dels seus punts febles. Cal atacar els punts forts. I un és que, per estranys viaranys, Trump va intuir que el fetitxe del desclassat ja no gaudia del prestigi d'abans. I ho va transformar en ressentiment nacionalista. És necessari crear una cultura política progressista que impugni el fetitxe del desclassat sense apel·lar a la nostàlgia. En això podria consistir atacar un punt de fort de Trump. I el que val contra Trump, val contra els seus imitadors a la resta del món.

Idees progressistes del món d'ahir que no serveixen per al món de demà - Pau Luque (fragment) ElPaís