LA CARTA DE VAN GOGH A GAUGUIN

La prova de la foto es troba en un melanotip del 1887 que mostra Emile Bernard (segon des de l'esquerra), Vincent Van Gogh (tercer des de l'esquerra), André Antoine (dret al centre), i Paul Gauguin (a la dreta) en una fotografia de grup:

"Gràcies per haver-me escrit de nou, estimat amic i queda tranquil, que després del meu retorn he pensat en tu cada dia. No m'he quedat a París més que tres dies i el soroll, etc., parisenc em causava tan mala impressió que he jutjat prudent per al meu cap anarme'n al camp; si no fos així de seguida hagués corregut a veure't de seguida. I em causa un plaer enorme que diguis que el retrat de l'arlesiana, fet rigorosament sobre el teu dibuix, t'ha agradat?.

He intentat seguir amb fidelitat respectuosa el teu dibuix i, tot i això, prenent la llibertat d'interpretar per mitjà d'un color el caràcter sobri i l'estil del dibuix en qüestió. És una síntesi d'arlesiana, si voleu; com que les síntesis d'arlesianes són rares, pren aquesta com a obra teva i meva; com a resultat dels nostres mesos de treball junts. Per fer-ho, jo he pagat amb més d'un mes de malaltia, però també sé que és una tela que tu, jo, i uns quants més comprendrem, com nosaltres voldríem que es comprengués...

Tinc encara d'allà un xiprer amb una estrella, un últim assaig -un cel de nit, amb una lluna sense resplendor, tot just el prim creixent emergint de l'ombra opaca projectada per la terra - una estrella de resplendor exagerada, si et sembla bé, resplendor suau de rosa i verd al cel ultramarina. A sota, un camí vorejat d'altes canyes grogues, darrere de les quals hi ha els Baixos Alps blaus, un vell alberg amb finestres il·luminades d'ataronjat i un xiprer molt alt, molt recte, molt ombrívol. Sobre el camí, un cotxe amb un cavall blanc i dos vianants endarrerits. Molt romàntic, si et sembla bé; però també, crec, molt provençal...

Escolta una idea que potser et convindrà; jo miro de fer així, estudis de blats –jo no puc, però, dibuixar això–, res més que tiges d'espigues verd blau, fulles llargues com cintes, verdes i roses pel reflex, espigues groguenques, lleugerament rivetejades de rosa pàl·lida per la floració polsosa, una campaneta. Així, ahir vaig veure dues figures: la mare, amb un vestit carmí profund, la filla en rosa pàl·lid amb un barret groc sense cap ornament; cares molt sanes de pageses, ben adobades per l'aire lliure, cremades pel sol; la mare, sobretot, amb una cara molt, molt vermella i cabells negres i dos diamants a les orelles. I he tornat a pensar en aquesta tela de Delacroix: L'educació materna. Perquè en les expressions de les cares hi havia realment tot el que hi va haver al cap de George Sand, ja saps que hi ha un retrat –bust George Sand– de Delacroix; hi ha un gravat a la Ilustration, amb els cabells curts”.

17 de juny de 1890

descontexto.blogspot.com