LA DESAPARICIÓ DE LA NARRACIÓ O COM LES VAQUES VOLEN

Arran d'un comentari de Fackel a l'escrit anterior sobre la moda a Tik Tok del reality shifting, he cregut oportú publicar aquest article de Pilar Fraile al País, d'una banda, perquè té a veure amb l'anterior i també per què toca un tema actual com és la banalitat d'una societat en què el món digitalitzat ens està convertint en individus vacus perquè estem buits de relat.

"La setmana passada vaig tenir una conversa amb la meva fisioterapeuta que encara em ronda el cap. Em va comentar que una dels pacients era novel·lista. “Com es diu?”, vaig preguntar, sense poder reprimir la curiositat del gremi. ”El cognom no ho sé“, va contestar, i després em va explicar que al seu marit li havien regalat un llibre d'aquells que es venen molt. Tampoc no recordava el nom de l'autor ”Les coses que no són importants les oblido”

Hi va haver alguna cosa en la seva manera de referir-se a aquestes coses “no importants” –que després vaig comprendre que engloben el teatre, la música o qualsevol qüestió que s'escapi del pagament de la hipoteca o les històries clíniques– que em va deixar desconcertada. I no, no es tracta de la vella disputa entre les ciències i les lletres. Aquest menyspreu per la matèria narrativa, o més aviat, aquest no adonar-se de la rellevància de les històries, pot tenir conseqüències fatals.

El cos és menys capaç de funcionar sense relat que sense proteïna. Per què m'aixeco al matí, per què faig això, compro allò altre, em relaciono amb aquests, vot per aquells altres? Sense una mínima guia que estructuri el nostre dia a dia, estem perduts. Ho sabem almenys des de Paul Ricoeur: la nostra psique és narrativa. Narrar, narrar-nos, és imprescindible per orientar la nostra acció i situar-nos en el temps. Tan imprescindible que, com passa amb el buit de nutrients, si no tenim un bon relat a la mà —un que sigui nutritiu i beneficiós per a nosaltres—, ens omplirem amb el que hi hagi.

Un exemple revelador d'aquest fenomen el trobem a El millor dels mons impossibles, de Gabriel Ventura, on es desgranen els detalls d'un moviment conegut com a reality shifting. Els shifters, així s'autodenominen, practiquen una estratègia que es va posar de moda a la pandèmia i que consisteix en una mena de meditació en què el subjecte se submergeix durant hores en mons ficcionals per després explicar-ho, és clar, a TikTok o en un lloc similar.

El desig d'evasió quan el que t'envolta és insuportable no és nou, però el fet que la fugida es produeixi a escenaris construïts per la cultura de masses, des d'HBO a Amazon Prime, passant pels escenaris de la PlayStation o Nintendo, resulta, si més no, desassossegant. Com pot ser que estiguem tan buits que ni somnis siguem capaços d'inventar el nostre propi món?

D'acord amb el narratòleg i analista social francès Christian Salmon —no deixin de llegir el seu Storytelling—, des de fa més d'un segle es produeix una minva de la nostra capacitat d'explicar històries. El nostre buidament narratiu hauria començat amb la Primera Guerra Mundial, s'hauria aprofundit a la Segona i estaria acabant de completar-se als nostres dies. La propaganda bèl·lica i la dissolució de la dimensió temporal dels esdeveniments haurien estat les claus d'aquesta destrucció, que arriba al paroxisme amb l'storytelling, l'ús del relat amb finalitats comercials. Aquesta tècnica, que consisteix a construir “petits relats [stories] exemplificants”, ha estat utilitzada des de la publicitat i la política fins als grans productors de relat, com Disney o Netflix. El seu objectiu, defensa Salmon, és dirigir-se a les emocions per aconseguir que ens emmotllem a certs comportaments, en comptes de proposar mites interpretables que nodreixin la imaginació, com farien els “grans relats”, començant per Homer.

La psicoanalista i escriptora Lola López Mondéjar aprofundeix en l'anàlisi d'aquest problema en el magnífic assaig Sense relat. Per a l'autora, el triomf del món digitalitzat produeix un individu incapaç d'explicar-se a ell mateix. Som, o més aviat ens hem convertit, en “individus buits”. Il·lustra Mondéjar aquesta idea amb el cas d'una dels pacients, una jove metgessa afectada de patiment emocional que va suscitar el seu interès perquè, si, d'una banda, era capaç d'explicar tot el que feia (gimnàs, cursos, viatges), de l'altra semblava incapaç de relacionar els esdeveniments amb les emocions. Les seves històries no tenien un perquè i un perquè; no hi havia trama ni argument, és a dir, no narrava, no informava. Semblaria, afegeix la psicoanalista, que la jove estigués esperant que algú donés sentit a la seva història.

Mondèjar proposa que aquest buidament acaba atrofiant no només la capacitat de comprendre'ns nosaltres mateixos, sinó també la nostra facultat de pensament: en ser incapaços de transformar el que succeeix en una experiència subjectiva i comunicable, resultaríem acrítics. Una cosa semblant proposava Salmon: “Les històries (stories) s'han tornat tan convincents que amenacen de substituir els fets i els arguments racionals”.

L'escombrada de la imaginació, aquesta “conversió de la consciència en un menú de Netflix”, en paraules de Ventura, ens acabaria per incapacitar per a alguna cosa tan “poc important” com el raonament, o per a l'exigència, per exemple, de proves fiables abans d'adherir-nos a qualsevol teoria. Si la deriva continua, no us estranyeu si demà, o aquesta mateixa tarda, ve un senyor i ens explica que les vaques volen i acabem per creure'ns-ho".