És una estrella, una rock star de la filosofia contemporània. I això que no es prodiga en actes públics pel globus, preocupat per la petjada de carboni dels seus viatges. És possiblement el filòsof del segle XXI més llegit gràcies a títols que a Espanya han venut desenes de milers d'exemplars com La societat del cansament (Herder), un assaig en el qual examinava el canvi de paradigma pel qual la vella societat disciplinària, basada en imperatius i prohibicions que venien de fora, ha donat pas avui a una societat del rendiment, en la qual els individus s'afanyen per explotar-se a si mateixos. L'autoexigència de rendir cada vegada més comporta, assenyala, cansament, avorriment i indiferència i síndromes que van de la hiperactivitat a la impaciència, la desatenció i l'esgotament. Ell és Byung-Chul Han (Seül, 1959) i li acaba de ser concedit el Premi Princesa d'Astúries de Comunicació i Humanitats de 2025.. En aquest article del 2018 es comentava sobre la societat orwelliana, la societat del cansament.

“En l'orwelliana 1984 aquella societat era conscient que estava sent dominada; avui no tenim ni aquesta consciència de dominació”,  alerta  Byung-Chul Han. - Per a Han, la gent es ven com a autèntica perquè “tots volen ser diferents dels altres”, cosa que força a “produir-se a un mateix”. I és impossible ser-ho avui autènticament perquè “en aquesta voluntat de ser diferent continua allò igual”. Resultat: el sistema només permet que es donin “diferències comercialitzables”.
S'ha passat, en opinió del filòsof, “del deure de fer” una cosa a “poder fer-la”. “Es viu amb l'angoixa de no fer sempre tot el que es pot”, i si no es triomfa, és culpa seva. “Ara un s'explota a si mateix i es pensa que s'està realitzant; és la pèrfida lògica del neoliberalisme, que culmina en la síndrome del treballador cremat”. I la conseqüència encara és pitjor: “Ja no hi ha ningú contra qui dirigir la revolució, no hi ha uns altres d'on provingui la repressió”. És “l'alienació d'un mateix”, que en el vessant físic es tradueix en anorèxies o en sobreingesta de menjar o de productes de consum o oci.
Les macrodades fan superflu el pensament perquè si tot és numerable, tot és igual... Som en ple dadaisme (en aquest cas, de dades): l'ésser humà ja no és sobirà de si mateix, sinó que és resultat d'una operació algorítmica que el domina sense que ho percebi; ho veiem a la Xina amb la concessió de visats segons les dades que gestiona l'Estat o en la tècnica del reconeixement facial”. La revolta hauria de passar per deixar de compartir dades o de ser a les xarxes socials? “No podem negar-nos a facilitar-les: una serra també pot tallar caps... Cal ajustar el sistema: el llibre electrònic està fet perquè jo llegeixi, no perquè em llegeixi a mi a través d'algoritmes... O és que l'algoritme farà ara l'home? 
Als Estats Units hem vist la influència de Twitter i Facebook en les eleccions... Necessitem una carta digital que recuperi la dignitat humana i pensar en una renda bàsica per a les professions que les noves tecnologies devoraran”.
Quan a la comunicació Han afirma: Sense la presència de l'altre, la comunicació degenera en un intercanvi d'informació: les relacions es reemplacen per les connexions, i així només s'enllaça amb el que és igual; la comunicació digital remet només a la vista, hem perdut tots els sentits; ens trobem en una fase afeblida de la comunicació, més que mai: la comunicació global i dels likes només consent els qui són més iguals que un; el que és igual no fa mal!”.
Han sosté que “ser observat avui és un aspecte central de ser al món”. El problema és que “el narcisista és cec a l'hora de veure l'altre” i sense aquest altre “un no pot produir per si mateix el sentiment d'autoestima”. El narcisisme també ha arribat, segons el seu parer, al que hauria de ser una panacea, l'art: “Ha degenerat en narcisisme, està al servei del consum, es paguen bestieses injustificades, ja és víctima del sistema; si en fos aliè, seria una narrativa nova, però no ho és”.
És la clau de les seves reflexions més recents. “Com més iguals són les persones, més augmenta la producció; aquesta és la lògica actual; el capital necessita que tots siguem iguals, fins i tot els turistes; el neoliberalisme no funcionaria si les persones fóssim diferents”. Per això proposa “tornar a l'animal original, que no consumeix ni comunica desafortunadament; no tinc solucions concretes, però pot ser que al final el sistema faci implosió per si mateix... En qualsevol cas, vivim en una època de conformisme radical: la universitat té clients i només crea treballadors, no forma espiritualment; el món es troba al límit de la seva capacitat; potser així arribarà un curtcircuit i recuperarem aquest animal original”.
Cal una revolució en l'ús del temps, sosté el filòsof, professor a Berlín. “L'acceleració actual disminueix la capacitat de romandre: necessitem un temps propi que el sistema productiu no ens deixa; ens cal un temps de festa, que significa estar parats, sense fer res productiu, però que no s'ha de confondre amb un temps de recuperació per seguir treballant; el temps treballat és temps perdut, no és temps per a nosaltres”.