Fer un networking de dones o una trobada entre dones i nenes als Estats Units s’ha convertit en un acte gairebé revolucionari. Les empreses amb agenda d’igualtat s’arrisquen a perdre contractes. I algunes estan rebent cartes oficials, al més pur estil maccarthià, demanant-los que confirmin que no tenen polítiques de diversitat de gènere. Si doneu un cop d’ull a les pàgines web de les firmes espanyoles als Estats Units us adonareu de seguida de les que estan resistint i les que ja han clavat el genoll davant la Santa Inquisició trumpiana (curiosament sense que la premsa espanyola se n’hagi fet ressò).

El moviment antidiversitat no és només una reacció social pendular a l’exageradíssim wokisme dels últims anys, sinó que està dirigit políticament. Va cristal·litzar el 2021 quan el senador Josh Hawley va dedicar tot el seu discurs de la convenció republicana a “recuperar la masculinitat” i defensar que cal educar els nens (no les nenes) en la competitivitat, la força, l’honestedat i la valentia, com si aquests valors fossin només d’homes. Des d’aleshores tot ha anat a més i el capità de l’antidiversitat viu ara a la Casa Blanca: Stephen Miller, el subdi­rector del gabinet de Trump. Com­parat amb aquest autèntic obsés de l’antidiversitat, Steve Bannon era un bon jan.

El seu capità viu ara a la Casa Blanca: Stephen Miller, el subdirector del gabinet de Trump

A l’antidiversitat li sobren altaveus i mitjans, perquè se n’hi han unit alguns tech bros (per convicció o malaptesa) i, sobretot, una gran part del món del capital de risc tecnològic (que són els que dirigeixen Trump a l’ombra). Són homes que, malgrat operar en una àrea absolutament dominada per homes i tenir tot el poder i diners del món, van de víctimes. Disfressen l’antidiver­-

sitat de lluita per la meritocràcia i tenen una fixació a eliminar les polítiques de diversitat de les universitats. Pura hipocresia, perquè tothom sap que ells deixen anar quantitats ini­maginables de diners a les millors universitats americanes, assegurant que els seus propis familiars hi tinguin accés. Meritocràcia per als altres.

Al sector progressista hi ha ara un moviment que reivindica que són els nois (especialment els joves blancs de classe obrera) i no les noies els que estan “en crisi”. El lidera Richard Reeves, de l’Institut d’Homes i Nens, que ha rebut la barbaritat de 26 milions de dòlars de Melinda Gates. Argumenten que els nois van per darrere de les noies en educació i –a l’estrat social més baix– també en ocupació. No els falta raó en apuntar que aquells nois necessiten ajuda, perquè les feines simples de manufactura que solien fer estan desapareixent. I més que desapareixeran amb la robotització i tecnologia (capitalitzada, irònicament, pels tech bros). Però desafortunadament, aquest moviment benintencionat està donant ales als antidiversitat, perquè els permet dir que fins i tot els progressistes reconeixen que els discriminats són els homes blancs i no les dones.

A Espanya no tenim tech bros ni capitals de risc trumpistes, però ja s’ha posat de moda que els nois es queixin del femellisme (és a dir, que se’ls consent més a les noies que als nois). I molts homes joves, que s’estan movent políticament cap a l’extrema dreta, se senten víctimes. És ben cert que entre ells hi ha de tot: des de molts nens de casa bona amb mocassins i polos Lacoste –que el que han de fer és deixar de queixar-se i posar-se a pencar– fins a molts joves sense mitjans de barris perifèrics i el món rural per als quals el futur s’ albira difícil, sense que els polítics els donin cap solució.

Com que a Espanya gairebé sempre anem dos capítols per darrere en tendències globals, encara tenim la gent entossudida en la lluita cultural contra el wokisme . I això malgrat que aquí ha estat una tendència impostada, perquè els wokes a Espanya són quatre gats (encara que a un d’aquests gats la van fer ministra). Però faríem bé d’adonar-nos que el wokisme ja és cosa del passat. I que el que ens cau ara al damunt –de manera real o impostada– és l’antidiversitat, que ja està fent estralls als Estats Units. - Miriam González Durántez a la vanguardia