PER QUÈ GAZA MAI SERÀ SOTMESA PER ISRAEL

El mateix Israel és profundament conscient d'aquesta paradoxa inherent, per això la seva elecció immediata i brutal: perpetrar un genocidi, un acte horrible destinat a preparar el camí per a la neteja ètnica dels supervivents restants. Per Ramzy Baroud.

Conquerir un lloc és, fonamentalment, sotmetre la població. Això s'ha de diferenciar clarament de l'“ocupació”, un terme jurídic específic que regeix la relació entre una “potència ocupant” estrangera i la nació ocupada segons el dret internacional, en particular el Quart Conveni de Ginebra. Quan les forces israelianes finalment es van veure obligades a retirar-se de la Franja de Gaza el 2005, conseqüència directa de la persistent resistència de la població palestina allà, les Nacions Unides van insistir fermament que la Franja de Gaza seguia sent un territori ocupat segons el dret internacional.

Aquesta posició estava en contradicció total amb la d'Israel, que va produir convenientment els seus propis textos legals que designaven Gaza com una “entitat hostil”, i per tant no com un territori ocupat.

Intentem comprendre el que sembla una lògica confusa: Israel va demostrar ser incapaç de sostenir la seva ocupació militar de Gaza, que va començar el juny de 1967. La raó principal del seu posterior replegament va ser la persistent resistència palestina, que va fer impossible que Israel normalitzés la seva ocupació militar i, fonamentalment, la fes rendibles, a fer-ho rendible, a fer-ho rendible, Cisjordània.

Entre 1967 i principis de la dècada de 1970, quan Israel va començar a invertir en la construcció d'assentaments il·legals a la Franja, l'exèrcit israelià, sota el comandament d'Ariel Sharon, es va esforçar sense parar de reprimir els palestins. Va utilitzar violència extrema, destrucció massiva i tàctiques de neteja ètnica per sotmetre la Franja. Tot i això, en cap moment va aconseguir els seus objectius últims i amplis de subjugació completa.

Posteriorment, va invertir en el seu infame, però fallit, pla "Cinc Dits". Per aquell temps, Sharon, cap del Comando Sud de l'exèrcit israelià —que incloïa Gaza—, creia obstinadament que l'única manera de derrotar els gazaties era tallar la contigüitat de la Franja, obstaculitzant així la resistència organitzada.

Per aconseguir aquest objectiu, va pretendre dividir Gaza a les anomenades zones de seguretat on es construirien els principals assentaments jueus israelians, fortificats mitjançant una massiva concentració militar. A això se sumaria el control militar israelià de rutes clau i el bloqueig de la majoria dels accessos costaners.

No obstant això, aquest pla mai no es va realitzar plenament, ja que la creació d'aquests «dits» requeria que els palestins dels dos costats de les «zones de seguretat» haguessin de ser pacificats fins a cert punt, una condició que la realitat sobre el terreny no va complir mai.

El que sí que es va materialitzar va ser la construcció de blocs d'assentaments aïllats: el més gran era al sud-oest de la Franja de Gaza, a prop de la frontera amb Egipte, conegut com a Gush Katif, seguit pels assentaments del nord i, finalment, l'assentament central de Netzarim.

Aquests suposats assentaments, que albergaven uns quants milers de colons i sovint requerien la presència d'un nombre molt més gran de soldats assignats per protegir-los, eren essencialment ciutats militars fortificades. A causa de la limitada geografia de Gaza (365 quilòmetres quadrats o 181 milles quadrades) i de la fèrria resistència, els assentaments tenien un espai limitat per a l'expansió, cosa que els convertia en una costosa iniciativa colonial.

Quan l'exèrcit israelià va desallotjar l'últim assentament il·legal de Gaza el 2005, els soldats es van escapolir de la Franja en plena nit. Milers de gazaties els van perseguir fins que l'últim va fugir de la dramàtica escena.

Aquest episodi singular i poderós per si sol és més que suficient per permetre afirmar amb certesa infrangible que Gaza en cap moment va ser veritablement conquerida per Israel.

Tot i que Israel va retirar la seva presència militar permanent dels principals centres de població de la Franja, va continuar operant dins de les anomenades zones d'amortiment, que sovint representaven incursions significatives en territori palestí, molt més enllà de la línia d'armistici. També va imposar un setge hermètic contra Gaza, cosa que explica clarament per què la majoria dels gazaties mai han posat un peu fora de la Franja.

El control d'Israel sobre l'espai aeri, les aigües territorials, els recursos naturals (principalment els jaciments de gas del Mediterrani) i molt més, va portar fàcilment l'ONU a la conclusió immediata: Gaza continua sent un territori ocupat.

Com es podia esperar, Israel es va oposar vehementment a aquesta realitat. El veritable desig de Tel Aviv és el control absolut de Gaza, sumat a la convenient i interessada designació del territori com a perpètuament hostil. Aquesta lògica recargolada li atorgaria a l'exèrcit israelià un pretext inesgotable per iniciar guerres devastadores contra la Franja, ja assetjada i empobrida, quan ho considerés convenient.

Aquesta pràctica brutal i cínica és esgarrifament coneguda dins del lèxic militar d'Israel com “tallar l'herba”, un eufemisme deshumanitzant per a la degradació periòdica i deliberada de les capacitats militars de la Resistència Palestina en un intent d'assegurar que Gaza mai no pugui desafiar efectivament els seus carcellers israelians.

El 7 d'octubre del 2023, l'Operació Inundació d'Al-Aqsa va posar fi a aquest mite, desafiant l'arrelada doctrina militar israeliana. L'anomenada regió de l'Embolcall de Gaza, on s'assenta el Comando Sud del difunt Sharon, va ser completament ocupada per la joventut de Gaza, que es va organitzar en les més dures circumstàncies econòmiques i militars per, en un impactant gir dels esdeveniments, derrotar Israel.

Si bé reconeixen la designació de Gaza per part de les Nacions Unides com a territori ocupat, els palestins comprensiblement parlen de la seva «alliberament» el 2005 i la commemoren. La seva lògica és clara: el redesplegament de l'exèrcit israelià a la regió fronterera va ser una conseqüència directa de la seva resistència.

Els intents actuals d'Israel per derrotar els palestins a Gaza estan fracassant per una raó fonamental, arrelada en la història. Quan les forces israelianes es van retirar sigil·losament de la Franja fa dues dècades, a l'empara de la nit, els combatents de la resistència palestina posseïen armament rudimentari, més semblant a focs artificials que a instruments militars efectius. El panorama de la resistència ha canviat radicalment des de llavors.

Aquesta arrelada realitat ha canviat radicalment en els darrers mesos. Totes les estimacions israelianes suggereixen que desenes de milers de soldats han mort, han resultat ferits o han patit discapacitats psicològiques des de l'inici de la guerra de Gaza. Atès que Israel no va aconseguir sotmetre els gazatis durant dues dècades implacables, no només és improbable, sinó un complet absurd, esperar que Israel aconsegueixi ara sotmetre i conquerir Gaza.

El mateix Israel és plenament conscient d'aquesta paradoxa inherent, per això la seva immediata i brutal decisió: perpetrar un genocidi, un acte atroç destinat a aplanar el camí per a la neteja ètnica dels supervivents. El primer s'ha executat amb una eficàcia devastadora, una taca a la consciència d'un món que, en gran mesura, va romandre impassible. El segon, però, continua sent una fantasia inassolible, basada en la idea delirant que els gazaties optarien per abandonar voluntàriament la seva pàtria ancestral.

Gaza mai no ha estat conquerida ni ho serà mai. Sota els inflexibles principis del dret internacional, continua sent un territori ocupat, independentment de qualsevol eventual retirada de les forces israelianes a la frontera; una retirada que la destructiva i inútil guerra de Netanyahu no pot posposar indefinidament. Quan es produeixi aquest inevitable redesplegament, la relació entre Gaza i Israel es transformarà irrevocablement, un poderós testimoniatge de la perdurable resiliència i l'esperit indomable del poble palestí.

Este artículo fue publicado originalmente por The Palestine Chronicle. Ramzy Baroud es periodista y editor de The Palestine Chronicle. Es autor de seis libros. Su último libro, coeditado con Ilan Pappé, se titula «Nuestra visión para la liberación: Líderes e intelectuales palestinos comprometidos se pronuncian». El Dr. Baroud es investigador sénior no residente del Centro para el Islam y Asuntos Globales (CIGA). Su sitio web es www.ramzybaroud.net