Aquesta temporada trista per a la literatura periodística barcelonina ens ha deixat aquesta matinada Arturo San Agustín, que des del 2013 era una firma habitual a La Vanguardia, on va arrencar amb les seves “Cròniques de vianants”. Sempre tenint la Barcelona que l'apassionava, tant com l'irritava, de tema principal –però no únic–; sempre amb un ric fons d'accés directe a les personalitats que esmentava, les dels palaus de poder i les dels enclavaments populars, i que compartien amb ell una informació que no donaven als altres.

Publicitari, periodista, autor prolífic (deixa una bibliografia de més de vint títols), va néixer el 1949 i li agradava reivindicar que ho va fer a pocs metres del Somorrostro, “un barri d'obrers i gitanos” i que va créixer a la Barceloneta, al costat de la fàbrica de gas 'El Arenal', territori “Aquesta temporada trista per a la literatura periodística barcelonina ens ha deixat aquesta matinada Arturo San Agustín, que des del 2013 era una firma habitual a La Vanguardia, on va arrencar amb les seves “Cròniques de vianants”. Sempre tenint la Barcelona que l'apassionava, tant com l'irritava, de tema principal –però no únic–; sempre amb un ric fons d'accés directe a les personalitats que esmentava, les dels palaus de poder i les dels enclavaments populars, i que compartien amb ell una informació que no donaven als altres.

La vocació literària li pesava i, encara a la trentena, va deixar la publicitat i es va llançar a la vida periodística. A El Periódico de Catalunya va mantenir durant vuit anys unes entrevistes que li van valer el premi de periodisme Ciutat de Barcelona, ​​i després la secció “El pianista del Majestic”. Va cobrir extensament una etapa daurada de la ciutat al voltant de l'any olímpic del 1992, en què va tenir bona sintonia amb l'alcalde Pasqual Maragall (encara que després li va criticar la iniciativa del Fòrum).

A principis del nou segle es va llançar a publicar una sèrie de llibres on deixava testimoni dels seus viatges i preocupacions. De temàtica barcelonina són La nena del Leopoldo, sobre Rosa Gil, la propietària del cèlebre restaurant del Raval, i La nit que van cremar la captaire, sobre l'atroç assassinat d'una indigent. A Arturo li entusiasmava el món italià, des de la gastronomia i els paisatges als ambients cardenalicis, on tenia bons contactes. El voltor al Tíber i Sapore di Sale (amb pròleg del seu amic Joan Manuel Serrat) oferien cròniques sentimentals del país, el segon en un viatge acompanyat pels germans Lombardo del restaurant Tramonti, del qual era fidel client. També d'ambientació italiana són Clarejar al Gianicolo i el més recent, La pamela vermella de Sophia (sobre l'actriu Sofia Loren).

El seu interès per les qüestions vaticanes el va plasmar en títols com Un gos verd entre els joves del Papa, on va seguir la massiva jornada mundial de la joventut a Madrid de l'any 2010, “a quaranta graus”, segons va voler registrar, i De Benedicto a Francisco, on va analitzar la successió al pontificat. Crec que a l'Arturo li hagués agradat escriure sobre l'últim conclave, però ja no es va veure amb forces.

Del Vaticà i el Papa Francesc tractava el seu darrer article publicat a la vanguardia el 5 de març passat. DEP

LA PLAÇA 

Els carrers més cansats pels quals he transitat són els que condueixen a la plaça de Sant Pere, al Vaticà. Aquest cansament urbà se sent a la nit, quan han desaparegut els turistes i els pelegrins i han tancat certs establiments on s’ofereixen espantosos records de plàstic o ferotges pizzes turístiques. A mi m’agrada passejar per aquesta plaça les nits de lluna plena. Potser és la presència de l’obelisc egipci el que convida a fantasiejar. A l’obelisc el sol romà li escau, però és en les nits amb lluna plena quan sembla adquirir unes dimensions insospitades. Un altre enclavament per gaudir de la plaça és el terrat de la residència religiosa Maria Bambina.

A la plaça de Sant Pere hi he viscut situa­cions molt pintoresques. Per exemple, la trobada inesperada amb el cardenal valencià Antonio Cañizares, menut i espantadís, que un bon dia ens va sorprendre vestit amb una quilomètrica i voluminosa capa magna vermella que semblava evocar els temps dels Borgia. Va ser, doncs, a la plaça de Sant Pere on vaig veure Cañizares. Vaig anar a donar-li la mà i quan li vaig dir que era periodista va sortir disparat i per uns instants vaig témer que la seva molt breu humanitat acabés a terra, sobre les llambordes. Va ser com si hagués vist el diable. En una altra ocasió se’m va acostar un captaire, que feia pudor de vi barat i que em va dir que evités trepitjar determinada llamborda, una sampietrini que té forma de cor i que diu la llegenda que és el cor de Neró. Quan agonitzava Joan Pau II em vaig acostar durant la nit a la plaça, i hi vaig conèixer un advocat que també donava voltes per allà. Em va dir que no era creient, però que era allà per acomiadar qui considerava que havia estat un bon veí. Acabat d’elegir Bergoglio nou Papa, passejant per la plaça amb un sacerdot que treballava a la cúria, em va dir: “Té fama d’indòmit, però ja el domesticaran”. I va ser a la plaça de Sant Pere on l’ara rector de la basílica romana de Sant’Eugenio, Miquel Delgado, va lliurar a Francesc una samarreta del Barça firmada per Messi. Vaig pensar que li faria il·lusió tenir-la, i no em vaig equivocar. Aquella samarreta la vaig demanar a Sandro Rosell.

Aquests dies, pensant en el papa Francesc, he recordat el que explica al seu llibre de memòries, Creure i mirar d’entendre , l’historiador de la filosofia i la teologia Josep-Ignasi Saranyana. Convidat a sopar per Maria Ratzinger, la germana de Benet XVI, llavors encara cardenal, el seu secretari va preguntar al català quina opinió li mereixien els jesuïtes. Saranyana va respondre que havien fet molt goig a Déu, al·ludint a l’acrònim Ad maiorem Dei gloriam , que és la divisa dels jesuïtes. Després va afegir: “N’hi ha de tots colors”. Els que en saben, asseguren que Francesc, ingressat al Gemelli mentre escric això, no ha tingut un home de confiança. Ha estat un gran desconfiat. Potser perquè l’edat i les xacres físiques, i no la cúria, són les que han acabat domesticant-lo només una mica.