Fa anys que la veu de l'expresident no es reconeix ni s'escolta entre la militància o els dirigents del PSOE i tampoc és la que representa a tots els que li van acompanyar en els seus governs, com és el cas de Solana, Solchaga, Maravall, Almunia, Serra, Moscoso (pare), Borrell o Abel Caballero. - Esther Palomera en el diario.es

A Espanya hi ha aproximadament 17 milions de persones que van néixer després de 1996, l'any en què Felipe González va sortir de la Moncloa, després de 13 anys i 155 dies com a president de Govern. Alguns d'ells no sabran de la seva innegable aportació a la democràcia. Ni que van ser els seus governs els que van construir l'Estat del Benestar. Ni que va deixar un innegable llegat d'estabilitat i de progrés. Tampoc que va ser un líder que va subordinar el PSOE al culte a la seva personalitat. O que durant els seus mandats van ser molts els casos de corrupció que van ser jutjats i sentenciats. Tot va arrencar amb Juan Guerra, el germaníssim del seu totpoderós vicepresident, però després van venir els casos Filesa, Ibercorp, Roldán, Roldán, les escoltes del Cesid, el terrorisme d'estat i fins i tot l'entrada a la presó d'un dels seus ministres de l'Interior, després de ser condemnat per segrest.
La seva història té tantes llums com ombres, però hi ha diverses generacions d'espanyols que no guarden cap record d'aquest personatge picat que de tant en tant apunta per l'escena pública per a projectar només tenebres. Com a molt, hauran sentit parlar d'un tal González com l'home que es prodiga en moments molt puntuals pels mitjans de comunicació -sempre en els alineats amb la dreta política- per a posar a brou a Pedro Sánchez. Sempre la crítica feroç. Mai un elogi. Sempre tot mal. Mai una mesura posada en valor.

Aquest dijous, precisament aquest dijous que es coneixia la sentència del Constitucional que avala la llei d'amnistia, tenia programada una entrevista a Onda Cero en la qual l'ha tornat a fer: “Aquesta autoamnistia és una vergonya per a qualsevol demòcrata. És un acte de corrupció política en el pitjor sentit de la paraula. Si això es consolida tal com ho ha predit el president del Govern, amb mi mai comptarà ningú que hagi participat en això, que és demanar-li perdó als quals han fet la barrabassada. No és perdonar-los, és demanar-los perdó. És l'Estat el que se sotmet”.

I afegia, per a rematar, que no votarà al PSOE si Pedro Sánchez és el candidat. En uns altres temps, les seves paraules haurien fet tremolar els fonaments del socialisme, els dirigents hauria entrat en pànic i haurien saltat totes les alarmes en les seus del partit. Avui no és el cas. Les seves paraules ja no sols computen entre la militància a benefici d'inventari, sinó que són també un esperó per al tancament de files amb Sánchez.

Serà perquè, com diu Patxi López, ha abraçat l'argumentari complet de la dreta. Serà perquè s'ha perdut en el laberint del temps i no sap que l'Espanya de 1982 no és la de 2025. Serà perquè no hi ha hagut una sola vegada en 8 anys que hagi utilitzat el verb per a destacar un sol encert. Serà perquè aquest tal González, al qual els socialistes un dia idolatraven, avui és una veu esgotada per a una militància que no s'immuta perquè no la reconeix com a pròpia. O serà perquè ja no és Déu, com es referia a ell en els noranta del segle passat el ja desaparegut Txiqui Benegas.

I no únicament per una qüestió generacional, sinó també perquè aquest tal González del qual no guarden cap record milions d'espanyols, no és la veu de tots els seus coetanis socialistes, per més que així la presentin alguns mitjans. Hi haurà, clar, qui comparteixi amb l'expresident allò que qualsevol temps passat va ser millor, que els de llavors eren millors polítics, més llestos i més estadistes i que Sánchez és l'anticrist, l'enemic d'Espanya i un president que ha de dimitir ja. Però no és aquesta l'opinió majoritària ni de la militància ni dels dirigents. I tampoc la que representa a tots els que van formar part del cercle més estret del mateix González durant el seu primer govern. No és, per descomptat, la de Javier Solana, ni la de Carlos Solchaga, ni la de José María Maravall, ni la de Joaquín Almunia, ni la de Narcís Serra, ni la de Javier Moscoso (pare), ni la d'Enrique Barón, I tampoc la d'altres exministres que van formar part dels seus posteriors gabinets, com Josep Borrell o Abel Caballero.

I això és una cosa sobre la qual crida l'atenció un veterà socialista que va formar part de l'estructura dels seus governs, que recomana a González que rellegeixi -perquè li consta que ja ho va fer- Memòries d'Adriano, una reflexió sobre el poder, la mort, l'amistat i la cerca del coneixement a través de la mirada d'un emperador savi però melancòlic. Potser perquè recorda que un dia va deixar de ser Déu, i no se'n va assabentar.