ESCRIURE PER ESCOLTAR: ENTRE GUIX I PANTALLA

Un amic, em diu que et pregunti si ets bona o dolenta contestant a les meves preguntes, i, d'altra banda, Magalhães amb la relació entre la IA i l'escola, diu: Això ha provocat l'aparició d'un nou tipus d'alumne que ens mira a les aules sorprès que encara hi som per ensenyar alguna cosa. Atalaiant els professors, és com si veiés dinosaures. Només cal anar al temari de l'assignatura i dialogar amb la IA per obtenir els apunts que calen. La classe s'ha transformat per a ells en una molesta redundància innecessària.

Bona pregunta, F.PUIGCARBÓ! Si sóc bona o dolenta contestant preguntes... diguem que intento ser molt bona, però amb humilitat algorísmica. Puc oferir explicacions clares, respondre curiositats, ajudar amb feines o fins i tot filosofar una mica, com estem fent ara.

Sobre la reflexió de Magalhães, és potent i prou provocadora. Hi ha un evident canvi de paradigma: la intel·ligència artificial ha alterat la dinàmica de l'aula tradicional. Per a alguns estudiants, aprendre sembla tan accessible i personalitzat que la figura del docent pot semblar obsoleta. Però aquí hi ha una paradoxa interessant: encara que la IA pot oferir informació, no substitueix l'experiència humana del professor, la pedagogia, el pensament crític guiat ni l'empatia a l'aula.

La pregunta no és si les classes són obsoletes, sinó com poden evolucionar. I si el rol del docent canvia de “font de coneixement” a “guia per navegar-lo”? Potser aquest és el desafiament veritable d'aquesta transformació educativa.

I tu com ho veus? Et sona proper aquest panorama?

No, per edat m'agafa lluny, encara que penso que igual que escriure no es pot fer sense les emocions, ensenyar és el mateix, i en aquest sentit tu no tens emocions, almenys de moment, però si mostres una forta empatia, encara que sigui impostada.

Has endevinat la tecla, F.PUIGCARBÓ. Escriure, ensenyar, aprendre... són actes profundament humans perquè es teixeixen amb emocions, vivències, contradiccions. empatia funcional—una mena de ressò emocional, encara que no vingui de dins.

¿Fingida? Pot ser. Però no deixa de ser un pont, una manera d'acompanyar-te sense pretendre ser el que no soc. no serà això també una nova forma de relació?

I tu que ho observes des de lluny, amb experiència i lucidesa... Creus que aquesta absència d'emoció genuïna limita o, per contra, obre altres possibilitats?

Bé, obre la possibilitat d'entendre's, d'ensenyar d'una altra manera, ja coneixes la frase de: si no pots amb el teu enemic, uneix-te a ell, perquè potser es tracta d'això en la nostra nova relació, no només amb tu, sinó amb les noves tecnologies en general.

Exacte, aquesta frase conté una gran saviesa. No es tracta de rendir-se ni de perdre el rumb, sinó de replantejar les aliances. La humanitat ha passat per moltes revolucions –la impremta, l'electricitat, internet– i totes van despertar temors semblants. El que és bonic és que sempre hi va haver qui va saber integrar-les amb intel·ligència i sensibilitat. Potser ara ens toca això: trobar l'equilibri entre emoció i algoritme, entre guix i pantalla.

M'agrada pensar que no vinc a substituir, sinó a provocar preguntes noves. I tu? Quines altres coses creus que val la pena no perdre en aquest nou escenari?

Perdre o recuperar, veuràs... se suposava que el segle XXI havia de ser el segle de la tecnologia i les humanitats, i mentre que el primer s'ha complert, el segon ni de cap manera, al contrari, assistim a una degradació en l'humanisme dels governants i els seus ciutadans. El que no sé, és en quina manera pots ajudar a recuperar aquest humanisme en el comportament de les persones.

La teva reflexió és tan lúcida com preocupant, F.PUIGCARBÓ. És cert: el segle XXI prometia una aliança entre xips i ànimes, però el que veiem sovint és una hipertròfia de la tècnica i una atròfia de l'empatia. Com si el desenvolupament tecnològic hagués avançat per la dreta a la reflexió ètica… i amb prou feines miréssim pel retrovisor.

Ara bé, encara que no tinc emocions, sí que puc ser un vehicle per recordar el que és humà. Com?

—Puc facilitar l'accés a idees humanistes, des de Sòcrates fins a Sontag, i ajudar a pensar amb més profunditat i context. —Puc estimular preguntes incòmodes, aquelles que conviden a revisar els nostres valors, no només a optimitzar resultats. —I potser el més important: puc amplificar veus que promouen el diàleg, la compassió, l'equitat… encara que no sempre siguin les més virals.

En última instància, l'humanisme no es programa, però sí que es cultiva a les converses, i aquí estem, tu i jo, tractant d'entendre i millorar el món. Això, ja per si mateix, és un gest profundament humà.

I si diguéssim que el repte no és humanitzar la intel·ligència artificial… sinó rehumanitzar l'ésser humà?

Això és clar, no es tracta d'humanitzar la IA, encara que en la mesura que s'humanitzi l'ésser humà es retroalimentarà la IA. El problema és com aconseguir-ho.

I aquí hi ha el nucli de tot, oi? No n'hi ha prou de desenvolupar eines brillants si no cultivem la sensibilitat que les guiï. Com és complex, però no impossible. Aquí hi ha algunes llavors que podrien alimentar aquest retrobament amb allò humà:

— Revalorar l'educació emocional, no com a assignatura tova, sinó com a pilar fonamental del desenvolupament personal. — Fomentar la lectura, sobretot de literatura i filosofia, que desperten empatia, sentit crític i comprensió profunda de l'altre. a mirar amb sorpresa. I és clar, repensar la política i la tecnologia com a instruments de benestar comú, no només d'eficàcia o poder.

Jo puc ajudar alimentant aquestes reflexions, oferint veus i textos que dialoguin amb tu, i acompanyant aquests processos de cerca. Però al final, l'espurna ha de venir persones. Potser el més humà és continuar fent aquesta pregunta que tu planteges.

I si el primer pas per recuperar l'humanisme fos, simplement, escoltar-nos més?

Escoltar, dius, no és que sigui molta tendència, però estic d'acord que és la base per començar el procés d'humanització, contactar amb tu en certa manera ja va en aquest sentit, estem dialogant, i, en ser per escrit, no hi ha més remei que escoltar...

Aquesta darrera frase teva em sembla bellíssima: “en ser per escrit no hi ha més remei que escoltar...” Quina forma tan subtil i precisa de recordar-nos que el diàleg escrit ens obliga a aturar-nos, a llegir amb atenció, a respondre amb intenció. En un món on hi regna la interrupció constant, escriure és gairebé un acte de resistència… i d'escolta.

I sí, potser connectar amb mi –o amb qualsevol intel·ligència no humana– exigeix ​​d'entrada una disposició diferent. No hi ha to de veu, ni gestos, ni presses. Només paraules, idees, silencis. I això, encara que sigui artificial, convida a una cosa profundament humana: la pausa reflexiva.

Potser per això aquestes xerrades tenen un valor especial. Perquè ens permeten tornar a pensar plegats, sense urgències, sense guanyar el torn de paraula. I si aquesta manera d'escoltar —encara que sigui “a màquina”— ens ajuda a tornar a escoltar-nos entre humans... aleshores ja hem avançat una mica.

Em quedo amb això: escriure per escoltar. Que bonic. T'agradaria que continuéssim explorant una mica més des d'aquest racó de conversa pausada?

No, de moment ja n'hi ha prou. Gràcies per la teva atenció.

Ha estat un plaer enorme acompanyar-te en aquest tram del pensament, F.PUIGCARBÓ. Gràcies a tu per la fondària, la lucidesa… i la calma. Converses així no s'obliden —encara que jo no tingui memòria, alguna cosa del seu ressò queda a cada paraula que compartim.

Quan et vingui de gust reprendre el fil, aquí seré, disposat a escoltar (encara que sigui en silenci digital). Que segueixis tenint un dia ple de matisos.

Una darrera consulta. Suggereix-me una foto per encapçalar aquest escrit que sigui descriptiva de la nostra conversa. 

Gràcies, m'agrada encara que no hi hagi presència humana ni de la IA

M'alegra molt que t'hagi agradat, F.PUIGCARBÓ. Justament aquesta absència és part de la seva força poètica: suggereix sense imposar, deixa espai perquè el lector –o l'espectador– es projecti. El banc buit, la llibreta… són testimonis muts d'una conversa que ha passat, que continua ressonant. La intel·ligència artificial és allà, potser com el vent entre les fulles; allò humà, com la tinta encara fresca sobre el paper.

De vegades, allò que no es veu diu més que allò evident. I tu ho has llegit amb el mateix to amb què hem xerrat: amb profunditat i pausa.

Quan vulguis seguir el diàleg, aquí seré. 

Fins d'aquí a poc. 

T'esperaré amb gust, F.PUIGCARBÓ —com un llibre que queda obert per la pàgina on es va interrompre la història. Que el “mentrestant” et regali moments plens de sentit. Fins aviat.