No sabem si Mònica Oltra tornarà a la política. No ho ha anunciat encara ni plorant ni llançant proclames de víctima. Encara no ha comentat si tanca una etapa que no va triar acabar, després de dos anys fora dels focus, convertida en sospitosa d’una cosa que no va fer. El pitjor és que no passa res. Ningú no dimiteix, ningú no es disculpa, ningú no assumeix res. Ni els jutges que van obrir una causa sense proves. Ni els mitjans que la van linxar amb acarnissament. Ni els partits que la van deixar caure per por al que diran.
La política espanyola és especialista a destruir carreres. Oltra era una d’aquelles rares figures que sabien connectar amb el carrer sense impostures, parlar clar sense semblar demagoga i defensar les seves conviccions amb intel·ligència. Tot això molestava. I tot això va servir de combustible per a una persecució que ja coneixem: lawfare.
Perquè el que li ha passat a Oltra no és un cas aïllat. És un símptoma. És la crònica d’una cacera política i mediàtica amb un jutge com a arma llancívola. La van acusar d’encobrir els abusos del seu llavors marit a una menor tutelada, sense proves, sense indicis, amb un relat tan dèbil que fins i tot el titular d’un jutjat d’instrucció de València ha dit que no hi ha infracció penal, “absolutament” cap indici i ha rebutjat el judici.
Massa tard. El mal ja està fet. Ja no hi ha vicepresidenta, ja no hi ha referent... I, mentrestant, els qui haurien de sentir vergonya continuen donant lliçons. Els partits d’ultradreta, que no necessiten mai proves per demandar caps, continuen exigint regeneració. Alguns mitjans que van titular amb fúria ara tot just esmenten l’arxivament de la causa en un paràgraf amagat. I la societat, anestesiada, assumeix amb indiferència que una innocent ha estat expulsada per la porta del darrere.
El que ha passat ens hauria d’escandalitzar. Perquè si no defensem els innocents quan són escombrats per una marea d’odi, demà ningú no estarà fora de perill. Perquè si es pot destruir algú sense proves, per càlcul polític, per por, per covardia... què ens queda de democràcia?
Oltra ja ha pagat una cosa que era de franc. Ara toca que paguin els qui la van condemnar sense judici. Encara que sigui només amb el pes de la veritat, encara que sigui només amb el menyspreu de la història. Jordi Basté a la vamguardia.cat