QUI PAGA UNA ESPIFIADA D'UN MILIÓ D'EUROS?

Aquest article d'Enric Sierra, confirma una de les teories d'en Miquel Cartisano. Ens governen els últims de la classe, i sovint són els 'del glorioso i ecs celentísimo Ay untamiento'. Va por ti, maestro.

Algú hauria d’assumir la responsabilitat d’un error municipal que costa un milió d’euros? La resposta de qualsevol ciutadà seria afirmativa, perquè l’Administració no és benèvola amb els administrats i no perdona els seus errors. Sabem què li passa a un contribuent si es despista un sol dia en el termini de pagament d’impostos o s’equivoca en algun tràmit. No hi ha lloc per al perdó ni la comprensió. Al contrari, li cau la implacable sanció. Aquesta manera de procedir de l’administració amb el ciutadà no és recíproca quan és la institució qui l’espifia. I ni tan sols se sent una disculpa pública.

L’últim exemple l’hem vist a Barcelona amb la reforma del carrer Pi i Margall, inaugurat el desembre del 2023 amb un cost de 13,6 milions d’euros. Un any i mig després, l’Ajuntament ha anunciat que tornarà a pavimentar el carrer perquè ningú no va calcular que el terra que van posar no aguantava el pes d’autobusos de TMB o dels camions que proveeixen el mercat municipal de l’Estrella. Així doncs, les lloses de granit que es van col·locar s’han trencat i cal reasfaltar, una despesa d’un milió d’euros. És com si posem parquet al saló d’una casa per a una família normal i se’ns ocorre obrir una acadèmia de zapateado.

Els veïns que van patir les molèsties de les obres durant mesos tornaran a veure el carrer de cap per avall aquest estiu per culpa d’aquest nyap. Qui és el culpable? L’empresa diu que va fer el que li van encarregar i els polítics d’ara i de llavors s’espolsen les culpes. Res d’original. Pel que hem pogut esbrinar, hi va haver una descoordinació entre l’àrea d’Urbanisme i l’àrea de Mobilitat. Urbanisme no va preguntar a Mobilitat si el paviment projectat era idoni per aguantar el pas de vehicles de transport públic o de mercaderies per garantir el funcionament del mercat del barri. Si ho haguessin preguntat, haurien sabut que aquest paviment no aguantaria, però això obligava a canviar la finalitat política última del projecte.

Barcelona té en marxa més de 200 obres a la via pública i acumula un enorme historial de projectes fets. El protocol de coordinació entre les àrees de l’Ajuntament per evitar casos com el de Pi i Margall és preceptiu. Llavors, qui va ordenar continuar l’obra sense tenir en compte l’impacte negatiu de la mobilitat al flamant carrer? Hi va haver un xoc ideològic entre els dos socis del govern anterior?

Recordem que quan es va encarregar aquest projecte, Janet Sanz (BComú) era la regidora d’Urbanisme i Laia Bonet (PSC) dirigia la de Mobilitat. La primera era l’última responsable política de la reforma de Pi i Margall i la seva voluntat, llavors i ara, era convertir aquest carrer en una superilla com la de Consell de Cent i eliminar-ne el trànsit. En canvi, el PSC s’ha oposat a executar noves superilles. Precisament, aquesta discrepància va ser una de les que van provocar la ruptura de la negociació entre els dos partits per a l’últim pressupost municipal.

En vista dels fets, els veïns de Pi i Margall han estat els damnificats de la disputa política perquè Sanz va voler deixar el carrer preparat perquè no hi passessin busos o camions, contra l’opinió dels seus socis de govern. Però la regidora de BComú no comptava que la derrota electoral de la seva formació avortaria els seus plans i que els busos i camions del mercat hi transitarien.

Conclusió: es va construir una obra incompatible amb el pas del transport públic i ningú no va impedir d’obrir el carrer al trànsit en aquestes condicions. Resultat: un milió d’euros públics. Per això, la ciutadania té dret a demanar responsabilitats, perquè si això ho hagués comès un veí, la condemna ja estaria executada.