VIATGE AL WOODSTOCK DE LES IDEES

En un món dissenyat perquè es pugui viure dins d'una pantalla, hi ha gent que encara viatja per a comprar llibres i veure en directe als seus novel·listes i pensadors favorits. No sols era mentida la mort anunciada del paper, sinó que els festivals literaris proliferen i cada vegada més municipis s'autoproclamen “ciutat de llibres”.

“Llegir és sexy”, resa un càndid eslògan de nou encuny, que tracta de rescatar a la humanitat atrapada en dispositius governats per algorismes capciosos. Aquest article és un viatge a l'origen de l'invent. A l'inici dels festivals literaris, de les ciutats llibresques i de les noves trinxeres del front on el pensament crític combat contra la barbàrie.

Més que un viatge, és un pelegrinatge, perquè fa falta professar la fe dels lletraferits per a arribar fins a Hay-on-Wye, en el cor de Gal·les. Primer cal volar a Londres. Després, desplaçar-se fins a l'estació de Paddington i, allí, prendre un tren que inverteix tres hores a arribar a Hereford.

El camí ja predisposa a l'experiència literària: la línia voreja el Reading d'Oscar Wilde i el Strattford-upon-Avon de Shakespeare. De Hereford, cal viatjar fins a Hay amb cotxe (el trenet que portava fins al poble va quedar fora de servei en 1962), la qual cosa suposa afegir gairebé una hora de viatge per una exuberant carretera. En total, són almenys 12 hores si es viatja des de Barcelona o Madrid. Però és un viatge amb premi.

Durant el festival, que va arrencar el divendres 23 i que finalitza avui diumenge, es venen prop de 200.000 entrades a persones arribades de les grans ciutats del Regne Unit i d'altres països, que converteixen la petita vila (1.600 habitants) en una desfilada inacabable enfront de la vintena llarga de llibreries, els cafès literaris, els pubs, les parades d'artesania i els pocs hotels oberts. De fet, molts assistents al Hay s'allotgen en habitacions cedides o llogades. Aquests dies resulta més fàcil trobar una raríssima edició del clàssic de la teva vida que un llit lliure. Uns altres opten pel glàmping , una forma glamurosa càmping en tendes habilitades per a persones l'esquena de les quals no està ja per a moltes emocions.

Hay-on-Wye passa per ser la primera ciutat de llibres del món: hi ha més de 20 llibreries per a 1.600 habitants. Veure artícle anterior sobre Hay-on-Wye.

Una vintena de llibreries? Són de malament comptar, perquè, en Hay-*on-*Wye, molts comerços que no són del gremi tenen prestatgeries amb llibres. Ningú vol quedar-se fora del relat d'èxit d'una ciutat que ho tenia tot per a sofrir una decadència irreversible, però que va trobar el seu camí.

Aquesta és una història que arrenca a mitjans dels 70, quan el bibliòfil Richard Booth va decidir que la manera de rescatar la ciutat de la crisi motivada per l'arribada dels hipermercats i el consegüent tancament de botigues era convertir-la en una booktown , una vila dels llibres. Ell mateix va aportar desenes de milers d'exemplars, que van crear una microindústria de llibreters, distribuïdors i muntadors de prestatgeries.

La seva estratègia per a publicitar l'invent va ser tan forassenyada com eficaç: plantat el dia dels innocents al castell del poble, que llavors era seu, amb un tub de gas brunyit com a ceptre en una mà, i una boia de vàter com a orbe en l'altra, Booth es va autoproclamar Rei del Regne Independent de Hay.

De tan gran excentricitat es va fer ressò la premsa nacional. Hi ha-on-*Wye estava ja en el mapa. Poc després, en 1988, va néixer l'Hay Festival, un esdeveniment de literatura i pensament que abasta totes l'arts i que té diversos festivals satèl·lit, com el que se celebra a Segòvia i el més incipient de Sevilla. La seva seu principal se situa en un parc situat a una milla del centre de Hay.

És una ciutat de botigues i carpes que per fora evoca un campament del circ, però que per dins funciona amb la freda eficàcia d'una terminal d'aeroport. En 2021, Bill Clinton va definir aquest aquelarre de conferències, llibres i rock & roll (potser a la nit en el pub) com “el Woodstock de les idees”.

Després de passar enfront de la botiga-llibreria, tan gran que podria acollir un xou del mateix Cirque du Soleil, entrem en l'escenari on la novel·lista mexicana Cristina Rivera Agró parla de la traducció a l'anglès de la novel·la La mort em dona enfront d'unes 200 persones que han pagat 10 lliures per assistir.

L'autora explica per què el seu llibre arrenca amb el cadàver d'un home castrat. “Era l'època dels feminicidis a Mèxic, i se'm va ocórrer preguntar-me què faríem si les víctimes anessin homes, com reaccionaríem, si la literatura pot aportar una manera diferent de mirar-nos a nosaltres mateixos”. En sortir passem enfront de la cua impossible del Global Stage, l'escenari més gran del Hay Festival, la platea d'un gran teatre situada sota una imponent carpa. Es representen obres de Shakespeare en format apte per a nens.

El menjar és en el pub The Blue Boar, El Senglar Blau (o melancòlic...). Sheila Cremaschi, directora del Hay Festival Espanya, comenta off the record amb la periodista britànica establerta en Madrid Helena de Bertodano, especialitzada en celebritats i literatura, els noms dels qui intervindran al setembre en la versió segoviana del festival, que complirà la seva vintena edició. Alguns dels ponents que actuen aquests dies a Gal·les dissertaran també a la ciutat castellana.

N'Hi ha Festival, per nivell organitzatiu i per la rellevància dels seus ponents, estan posicionats en la gamma alta d'una nebulosa de festivals que han sorgit, com les booktwon , per tota la geografia europea. Els impulsen un grapat de romàntics de la gestió cultural, les editorials i alcaldes espavilats que volen projectar els seus municipis a través de la cultura. Els autors recorren aquest circuit quan promocionen el seu llibre.

En els últims temps s'ha estès la idea que els festivals d'aquest tipus són bombolles de resistència en un ecosistema de pensament dominat per la superficialitat, la credulitat i el dogmatisme. Un qualificatiu, el de bombolla, que no acaba de convèncer als seus promotors, ja que no complau a ningú que el seu projecte es constrenyi a un target impermeable de gent madura que compra llibres, llegeix periòdics i va al teatre, deixant fos a la resta.

El festival té dues seus a Espanya: Segòvia, on compleix 20 edicions, i la més recent de Sevilla. Així i tot, la idea de la resistència cultural encoratja l'organització d'aquestes trobades. La consellera delegada del Hay Festival, Julie Finch, subratlla en el backstage la importància de fomentar aquest pensament crític que tant es troba a faltar en l'ecosistema comunicatiu, mentre totes les mirades de la sala es dirigeixen cap a l'actor Mathew Woode ( The Good Wife , Downton Abbey , Freud’s Last Session ), que se serveix una copa de vi negre. Participa en algun acte? “No, ha d'haver vingut perquè li interessa alguna conferència”.

A la botiga, signa llibres la periodista Anne Applebaum ( Autocràcia S.A. ), que rivalitza en capacitat de convocatòria amb un dels ponents amb els quals coincidirà d'aquí a uns minuts en l'escenari principal, Alastair Campbell, que va ser mà dreta de Tony Blair en la seva etapa en Downing Street.

En lloc d'anar a aquest debat, per a tancar aquesta incursió d'un dia en l'Hi ha Festival hem triat el que protagonitzen l'artista i professora Bette Adriaanse i el músic Brian Eno amb el títol Per què necessitem l'art? Eno ha deixat enrere la seva etapa de teclista, en la qual va sobresortir com a músic de Roxy Music o com a col·laborador de David Bowie en la seva prodigiosa etapa berlinesa, i es dedica ara a dissertar sobre el poder transformador de l'art.

Una de les seves obsessions és la pèrdua de creativitat que es produeix en el trànsit de la infància a l'edat adulta. “L'artista és aquell que continua fent durant tota la vida el que la resta de la gent deixa de fer quan abandona la infància”, subratlla Eno davant diversos centenars d'espectadors.

No ens quedem al torn de preguntes perquè ens espera la festa oficial. I és una llàstima, perquè l'Hay Festival, ens recorda la directora internacional, Cristina Fuentes, destaca per la qualitat de les intervencions del públic, que solen ser incisives i que poques vegades incorren en el vici del monòleg que ningú ha demanat. Ho hem comprovat aquest matí, quan han preguntat a Rivera Agró si escriure en una llengua que no és la pròpia ajuda a afrontar millor les temàtiques que resulten doloroses a l'autor.

La festa se celebra en la llibreria Richard Booth, fundada pel ja desaparegut Rei de Hay. Qui la visiti una sola vegada la considerarà ja per sempre una candidata a millor llibreria del món. L'antic graner de dues plantes i soterrani on els llibres antics i els nous conviuen en estrets passadissos de fusta que és un privilegi transitar acull a una cinquantena de convidats, la majoria assistents al festival.

Una dona que ha assistit al panell de Applebaum compte que s'han viscut moments de tensió: la periodista ha enlletgit al primer ministre d'Albània, Edi Rama, que no fos més bel·ligerant amb Donald Trump. Mentrestant, unes noies nascudes al poble, però que viuen a Londres rebaixen sensiblement la mitjana d'edat. A la seva manera, i sense saber-ho, rebenten la bombolla. Aconseguiran espais de debat com aquest assegurar-se el relleu generacional?

La xerrada deriva cap a l'ansietat que genera la intensa programació dels pròxims dies. No és fàcil triar. L'endemà intervé Javier Cercas i, el cap de setmana, Salman Rushdie.

Molts dels esdeveniments programats tenen totes les entrades venudes, malgrat que el festival se celebra in the middle of nowhere (on Crist va perdre el capell). Pot ser que no hi hagi futur, però el present és encara esplendorós. Miguel Molina a la vanguardia.

SHARE THIS