SIXENA I LA CATALANOFÒBIA

A vegades hi ha escrits que els publico per si més endavant els haig de citar, no com un: jo ja ho deia, sinó com un recordatori en el cas de Sixena de velles rancúnies, encapçalades per un il·lustre execrable, un tal Lambán.

Durant el primer any de la guerra civil, els frescos de Sixena, d’un romànic d’accent bizantí, van ser parcialment rescatats del monestir de monges de Vilanova de Sixena, ja que els anarquistes havien intentat incendiar-lo. Restaurats, protegits i estudiats gràcies a un museu català, Aragó en reclamava la propietat; i el Suprem els han donat la raó.  

La reclamació aragonesa és explicable: entre 1995 i 1998, en virtut d’un decret vaticà, la diòcesi de Barbastre va ser ampliada amb 111 parròquies situades en territori aragonès, però de tradició religiosa i cultural catalana, que formaven part del bisbat de Lleida. A partir d’aquell moment, el bisbat aragonès va reclamar les obres d’arts que, procedents d’aquestes parròquies, eren mostrades i conservades al museu de Lleida. El cas dels meravellosos frescos del monestir de Sixena és una mica especial, ja que, en anys anteriors a la reclamació, hi havia hagut una venda no confirmada de les monges al museu català i, anys després, la concessió al Govern d’Aragó dels drets sobre aquests frescos per part de l’ordre de Sant Joan de Jerusalem, titular històric del citat monestir. En resum. Les obres reclamades van sobreviure gràcies a la protecció catalana, però els aragonesos les han reclamat, com faria tothom si cregués que té dret sobre una propietat de gran valor.

Ara bé, hauria estat desitjable que les reclamacions haguessin estat argumentades des de l’agraïment degut als museus catalans. El MNAC de Montjuïc va salvar la part no incendiada de les fabuloses pintures romàniques. Les va salvar, les va estudiar, les ha donat a conèixer. El mateix es pot dir de les obres que es mostraven a Lleida. Com ha explicat aquests dies el bisbe sortint d’aquesta diòcesi, el valencià Salvador Giménez, moltes de les obres reclamades i enviades per ordre judicial a Barbastre van ser salvades del possible pillatge pel bisbe de Lleida Josep Meseguer, també valencià, que, a principis del s. XX, i previ pagament, les va reunir en un Museu Diocesà “seguint les indicacions de la Santa Seu perquè ningú el robés dels pobles petits”.

Els esforços i la dedicació tant del bisbat de Lleida com del MNAC no pot ser comparat, (i ho ha estat!) amb la depredació artística que molts estats imperials han practicat en les seves conquestes. El fris del Partenó del Museu Britànic i els tresors egipcis del Louvre són botins d’imperi. Ningú no reclama a la biblioteca nacional de França la Bíblia de Sant Pere de Rodes, una meravella il·lustrada de principis del s.XI que els soldats de Napoleó es van emportar a França (tot i que val la pena subratllar que la bíblia de Ripoll, bessona de la citada, va desaparèixer en un incendi; atès el menyspreu amb què vam tractar el nostre patrimoni fins fa pocs anys, potser és gràcies a Napoleó que la Bíblia de Sant Pere encara existeix).

Repassant les informacions sobre el cas de Sixena, he trobat un reportatge d’un gran diari de Madrid en què es descriu l’historiador de l’art Josep Gudiol, que va salvar tantes obres d’art sacre de la destrucció, com el lladre de Sixena. A la premsa aragonesa es va arribar a dir que els anarquistes de l’incendi havien aplanat el camí de Gudiol, com si els escamots de la FAI no haguessin devastat l’art sacre català! Per què es diuen aquestes barbaritats? Per què fructifica sempre la visió depredadora i avariciosa dels catalans? Per catalanofòbia, naturalment. La catalanofòbia és un fet. Però també és la resposta visceral del sentiment espanyol davant les posicions estrangeritzants dels catalans.

Fa mandra tornar a les reflexions del procés. En aquells anys es va veure que ni la confrontació directa ni fer el ploricó resolen res. És hora de canviar d’estratègia catalana. Sovint tenir raó no serveix de res. Anys enrere vaig escriure que, posant-se la raó a la butxaca, Catalunya havia d’haver ajudat Barbastre a fer un gran museu; i que el MNAC hauria d’haver tutelat la reconstrucció de Sixena. Fer amics era més important que tenir raó. Si vols guanyar batalles i no tens la força dels vells imperis britànic o napoleònic, no et queda més remei que buscar aliances. El cas de Sixena ens recorda que, aïllats, els catalans no anem enlloc. Amb raó o sense, correm el risc de la paràlisi. No tenim força ni per sortir ni per entrar. Antoni Puigverd.

El dse Sixena, es un cas que ve de vell, en vaig parlar a com gana de malalats el 2020.