El quilòmetre zero d’aquesta autopista comença amb unes paraules de Putin. “Tenim aquesta vella regla: allà on un soldat rus posi el peu, allò és nostre”, va afirmar fa uns dies, amb aire espiritual, el tsar de totes les Rússies. Plàcid Garcia-Planas a Cabaret Voltaire.

Amb posar un peu n’hi ha prou? O l’esquena rebentada i caiguda a plom d’un soldat sobre el fang reforça la possessió territorial? Fem números i esbrinem fins on arriba la vella regla russa estesa en horitzontal pel paisatge d’Europa. Aquest estiu, la xifra sumada de soldats russos morts o ferits des de l’inici de la invasió d’Ucraïna arribarà al milió. Ho afirma el Center for Strategic and International Studies ( CSIS), un think tank amb seu a Washington i considerat­ per la Universitat de Pensilvània el millor del món en defensa i seguretat­.

Calculem, doncs, fins on ha arribat el tsar. Prenent l’alçada mitjana dels ciutadans de la Federació Russa –1,76 metres–, si col·loquéssim sobre l’asfalt d’una autopista els cossos del milió de soldats morts o ferits estesos un rere l’altre arribaríem molt lluny. Arribaríem de Barcelona a Praga. Cal fer un esforç per imaginar l’abismal peatge d’aquesta autopista perquè és una línia tant real com inimaginable: si sortíssim del Portal de la Pau, per exemple, i agaféssim el volant fins a la ciutat de Kafka, durant les divuit hores que dura el trajecte no deixaríem de veure soldats ferits o morts en filera sobre l’asfalt. Sense interrupció. Continuarien allà, estesos un rere l’altre, mentre travesséssim tota França i Alemanya. I la filera arribaria una mica més enllà de Praga.

Es calcula que, d’aquest milió de soldats russos, 250.000 han mort i 750.000 han estat ferits. Si poséssim en filera només els morts –deixant de banda­ els ferits– arribaríem de la capital catalana a Pamplona. Una ininterrompuda filera de cadàvers entre les dues ciutats. Una línia de dolor selectiu: una part desproporcionada de soldats russos morts o ferits provenen de regions pobres de l’extrem nord i est del país, o són extrets de les presons. No són fills de les classes mitjanes i altes de Moscou i Sant Petersburg, aquestes que només ploren per la pèrdua d’IKEA.

Si al milió de soldats russos hi afegíssim els 400.000 soldats ucraïnesos morts o ferits, sortint de Barcelona per l’autopista, la filera saltaria Hongria i arribaria fins a la ciutat ucraïnesa d’Újhorod.

Projectem-ho en Gaza. Amb els 57.000 morts provocats pels bombardejos israelians, víctimes majoritàriament civils, podríem fer una línia que anés deu vegades d’un extrem a l’altre de la Diagonal de Barcelona. O potser només vuit: el càlcul està fet amb l’alçada d’un adult, i a Gaza han mort molts nens.

Calculem la tragèdia russa des d’una perspectiva de vuitanta anys i imaginem l’autopista amb els cossos dels soldats soviètics i russos morts en totes les guerres en què han lluitat des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la invasió d’Ucraïna, el febrer del 2022. Són 50.000 morts: partint de Barcelona i estenent tots els cossos caiguts, no arribaríem ni a la ciutat de Girona. En línia vertical cap a les estrelles, això sí, penetraríem l’estratosfera.

Aquesta autopista cap a l’abisme ha començat amb unes paraules de Putin i acaba amb unes paraules escrites a l’inici de la invasió d’Ucraïna per Fermín Torrano. Aquest reporter va detectar uns ulls blaus i oberts que brillaven a l’interior d’una bossa de plàstic, i va començar el reportatge amb aquests ulls blaus: “Hi ha a Bakhmut un cadàver que mira cap al cel com demanant d’entrar-hi”.