UNA MÀQUINA D'ESCRIURE PER ESCRIURE A MÀQUINA

Els blocs eren millors que les xarxes. Els fòrums eren millors que les xarxes. Les xarxes de text són millors que les xarxes d'imatge. Trobo a faltar els primers temps d'Internet, aquells en què la connexió era mòdem mitjançant, amb un inconfusible soroll que es transcriuria en un prrrrrr-piiiii-purrrrrr-pr-pr-pr-pr, com si fos un exabrupte de Número 5, l'entranyable robot de Curtcircuit, escriu Jimina Sabadú a artículo 14.

En aquella època parlàvem mitjançant un programa anomenat IRC. Cabia en un disquet, i t'obria la porta a un món d'éssers pensants que no tenien res a veure amb l'entorn que t'envoltava. Podies ser qui volguessis, però acabaves per ser qui realment eres, perquè les paraules creen un retrat molt més precís que les imatges. Percentualment, hi havia menys catfish, és a dir, menys gat per llebre. Trobo a faltar molt l'IRC, sobretot quan sento parlar no ja a influenciadors, sinó a streamers o tiktokers. Al costat d'aquests darrers, aquells semblen elfs blancs.

Jo, que visc enganxada al mòbil, em posaré en tractament per deixar-lo una mica de costat, perquè quan el deixo de costat visc millor. No deixaré de parlar amb els meus amics, ni de gaudir de les darreres astracanades executades per espanyols anònims. Deixaré de viure pendent de la pantalla. O ho intentaré. Ja ho he intentat tot, però no ho puc fer sola. I això, en realitat, no és el que us vull explicar. No aspiro a ser una altra pinta mones que anuncia que va a teràpia per vendre proximitat o fragilitat. Jo els ho vull explicar perquè estic a punt de comprar una màquina d'escriure, si pot ser el model que utilitzava quan a casa hi havia màquina d'escriure. Una Olympia Traveller amb què vaig escriure un ram de contes, i no poques novel·les que no vaig acabar mai.

De vegades escric a mà, exercici radicalment diferent d'escriure a ordinador. L'ordinador, que concedeix innombrables avantatges, no permet (per un motiu bàsic) desconnectar de la pantalla. Escriure en paper és un alliberament per a la vista. Cal apuntar les tasques del dia, els aniversaris, la llista de la compra o les estructures dels articles. Prendre apunts a mà és un refrescant acte de llibertat. He mirat els desavantatges de ficar un trasto més a casa, i també he avaluat les possibilitats que es converteixi en un embalum inútil. Fent balanç, guanyo la possibilitat d'alliberar gairebé quatre hores diàries de pantalla. Això són vint-i-quatre hores setmanals de descans ocular.

No crec que hi hagi un sol metge al món que digui que mirar el mòbil abans de dormir és una bona idea. Potser són més contundents en això que en el tema dels ultraprocessats. I, tanmateix, aquí estem tots donant prioritat a la nostra tauleta, la nostra nit i el nostre dia. De tant en tant penso en l'època d'anarquisme idealista pre-xarxes, quan crèiem que una vegada eliminat l'intermediari seríem lliures. Tan lliures som que el propietari d'Amazon pot llogar una ciutat sencera (Venècia) per celebrar el seu casament, mentre que les plataformes (intermediàries) de lloguer de vacances ens desplacen de les nostres ciutats, pobles i barris.

No solucionaré a la vida els meus problemes amb les pantalles. Soc massa fluixa per ser survivalista, massa vella per ser una salvatge, i massa jove per acollir-me als beneficis de la generació boomer. Soc d'aquesta generació a qui tot li ha agafat malament. “Els malapotra”, així ens anomenaran els historiadors del futur, si és que es recorden nosaltres. De moment, compraré una màquina d'escriure i la miraré com miren a les pel·lícules de zombis els nens nounats. L'agafaré als braços i diré: heus aquí una porta a l'esperança. Serà com quan vaig instal·lar l'IRC per primera vegada.

Que sepas Jimina, que aún hay escritores que se han resistido al cambio digital y han seguido usando la máquina de escribir como herramienta creativa. Aquí van algunos casos notables:

🖋️ Cormac McCarthy Hasta hace poco, escribía exclusivamente en una Olivetti Lettera 32. La usó durante más de 50 años, incluyendo para La carretera (2006), y solo la reemplazó por otra idéntica cuando la original fue subastada.

🖋️ Danielle Steel Sigue fiel a su Olympia de 1946, apodada “Ollie”. Ha escrito más de 90 novelas con ella, y afirma que el ordenador la desconcierta.

🖋️ Javier Marías Hasta su fallecimiento en 2022, escribía en una Olivetti Lettera 32 de los años noventa. Decía que el ordenador le parecía “frío” y que prefería el ritmo pausado de la máquina.

🖋️ Paul Auster Aunque también escribía a mano, declaró que nunca usaría un ordenador para sus novelas. Su proceso incluye pasar los manuscritos a máquina antes de entregarlos.

🖋️ George R.R. Martin El autor de Juego de tronos escribe en un ordenador muy antiguo con sistema DOS y el editor WordStar 4.0, que simula la experiencia de una máquina de escribir.

🖋️ Don DeLillo Aunque no se ha confirmado que siga usando máquina de escribir en la última década, durante mucho tiempo escribió en una manual, y ha defendido el “ruido” como parte esencial del proceso creativo.

🖋️ Josep Maria Espinas fallecido en 2023 escribió sus novelas y sus artículos en su vieja Olivetti ayudado de su inseparable pipa.

Estos autores ven en la máquina de escribir no solo una herramienta, sino una forma de mantener la concentración, el ritmo y la intimidad con el texto

MEIGAS A MADRID

El problema de deshumanitzar l’adversari és que, quan se’l necessita, cal convèncer els parroquians que es tractava d’un contrincant, no pas d’un enemic, i que era dolent, però potser no tant. Un cop arribat el moment, la tasca de revertir el discurs és àrdua. Així es troba Alberto Núñez Feijóo a partir d’avui al 21è congrés del PP a Madrid respecte a Junts i, especialment, amb Carles Puigdemont, per recosir la possibilitat de pacte entre dretes espanyola i catalana.

En perspectiva històrica, l’entesa no és extraordinària. Mentre els carrers madrilenys rugien, el govern del conservador gallec Eduardo Dato va aprovar el reial decret que el desembre del 1913 va permetre crear la Mancomunitat de Catalunya amb el regionalista Enric Prat de la Riba al capdavant. Durant la Segona República, els conservadors de Madrid i Barcelona van fer l’impossible per entorpir les polítiques de les esquerres i van col·laborar durant la Guerra Civil. Durant la transició, un conservador sorgit del franquisme, Adolfo Suárez, va concedir el restabliment de la Generalitat.

Feijóo té la clau per tornar a l’entesa entre dretes espanyola i catalana. El 1996, José María Aznar va transferir notables competències a Jordi Pujol. A partir del novembre del 1999, aquest últim va governar la Generalitat amb el suport del PP. Amb l’obtenció de la majoria absoluta el 2000, Aznar va oblidar els pactes amb els nacionalismes perifèrics i es va proposar de copiar el model centralista francès. Després de dues legislatures amb governs d’esquerres, el 2010 Convergència va tornar al poder. Llavors, malgrat que el discurs aznarista creixia contra la reforma de l’Estatut, els populars van sostenir el govern d’ Artur Mas donant suport als seus pressupostos.

A partir del 2011, Mas va mantenir punts de trobada amb Mariano Rajoy. Fins i tot després de la negativa al “pacte fiscal” el setembre del 2012 i l’escenificació de ruptura posterior, hi va haver reunions no publicitades. L’inici del procés, la percepció dels populars de la deslleialtat de Mas volent-se beneficiar de la consulta del 9- N del 2014 i la incapacitat del govern Rajoy de gestionar la celebració i el resultat del referèndum del 2017 amb Puigdemont van segellar el distanciament entre els dos espais.

Fredor en l’àmbit polític, no pas en l’àmbit econòmic, com s’ha evidenciat al Congrés aquesta legislatura. El bloqueig mutu no ha anat bé, ni als uns ni als altres. Els efectes de la crisi econòmica mundial de començaments de segle XX, els enormes fluxos migratoris i el desencant amb la democràcia empenyen àmplies capes socials a abraçar projectes identitaris que no beneficien les velles formacions. Després d’un quart de segle, el discurs patriòtic i afrancesat d’Aznar ha fracassat i, amb la sobreexcitació del procés, ha encoratjat l’espai de Vox.

Sota els discursos durs dels qui no volen solucions, Núñez Feijóo ha tingut aquest cap de setmana la clau per tornar al que històricament no ha estat excepcional. Eu non creo nas meigas, mais habelas, hainas. Conjugar el possible amb el que sembla impossible. Joan Esculíes.

EL PARADÍS EXISTEIX, ÉS A LAVAPIÉS.

Al madrileny barri de Lavapiés hi ha una llibreria que a més de vendre llibres, els presta a qui més ho necessita. Luz Serra ha convertit la seva tenda en un lloc de trobada per als veïns del barri. A més, té un piano que pot tocar qui vulgui, és a dir, el paradís terrenal. 

Una àvia de Luz Serra va tenir com a professor de francès a Antonio Machado i una bèstia va caminar en La Barraca de Miguel Hernández fent teatre. Deduir que ja llavors les seves avantpassades estaven escrivint el destí perquè ella acabés regentant una llibreria sembla aventurat. Alguna cosa d'això hi ha, segurament, per la llavor d'interès per la cultura i consciència social que van sembrar en la família. Però Tráfico de libros és una llibreria tan especial que els camins pels quals Serra ha arribat fins aquí no s'expliquen tan fàcilment.

Té molt a veure, també, la seva afició a la lectura —“considero que és un salvavides en molts casos, i si ho és per a mi, ho és per a molta gent”, diu—, tanta que va acumular i va acumular llibres fins que es va veure en la necessitat de buscar un espai en el qual guardar-los. Però a més, i sobretot, ha estat determinant un sentiment molt personal sobre la “necessitat” de comptar amb les persones majors, amb els ancians, que ella diu tenir des que era una nena. “Sempre he dit que una de les misèries de la nostra espècie és que no puguem conviure més de tres generacions juntes, perquè ens perdem molt, molta saviesa, en qualsevol format, no sols com alguna cosa que només sap un savi, sinó també en termes d'alegria, d'humor, de com prendre's uns certs problemes…”.

Resultat? En lloc d'un magatzem, una llibreria; i en lloc d'arraconar llibres, vendre'ls a qui els hi pugui pagar i prestar-los, o regalar-los fins i tot, als ancians que no puguin. O no tan ancians. “Treball amb l'honradesa de les persones des del principi”, compte Serra. “No li diré a ningú que només a partir de tal edat es pot emportar el llibre prestat. Si algú creu que pot millorar la seva qualitat de vida amb la meva ajuda, jo li presto llibres. Ha vingut gent de 40 anys amb una situació econòmica que no li permet comprar un llibre ni de segona mà”.

No és tan estrany en el barri en el qual s'assenteixi la llibreria, Llavapeus, una zona popular i multicultural de Madrid en la qual conviuen veïns de tota la vida, amb les baixes pensions que implica en molts casos; població immigrant assentada, i no tant, amb la precarietat que a vegades comporta; i un cert aire bohemi i alternatiu que tracta de resistir amb prou feines la gentrificació. Així que les històries s'acumulen en aquest petit espai d'acolliment en què s'ha convertit Tráfico de libros, al qual la gent acudeix també a passar l'estona, a xerrar, a la recerca de la companyia que el pas dels anys li ha negat. “Un espai al qual pots entrar sense diners”, explica Serra. I així, una senyora octogenària li conta que un fons voltor que ha comprat l'edifici en el qual viu no para d'apujar el preu del lloguer, tant que ha decidit deixar de pagar-lo fins al moment en què el desnonament l'empenyi a tornar al seu poble natal. “Ja veus, amb 80 anys i obligada a triar entre convertir-se en delinqüent o indigent”, diu la llibretera. Mentrestant, dos homes, també d'avançada edat, un d'ells recolzat sobre un bastó, comenten a la porta el regirat que ha estat el temps aquesta primavera. Una altra veïna entra i aprofita per a saludar a l'amfitriona. 

Una altra de les peculiaritats de Tráfico de libros és la presència d'un piano a la disposició de tot el que vulgui tocar-lo. Per descomptat, sense pagar. La varietat d'escenes que entorn d'ell es viuen són encara més dispars: un nen que acudeix amb el seu pare per a preparar un examen; Sareth, de 42 anys —a la qual trobem durant la nostra visita—, que complementa aquí les classes virtuals que rep; un duo líric o una petita banda de jazz, guitarra i trompeta incloses, realitzant assajos dominicals, o un veterà aficionat que mai va poder tenir un instrument així. Del manteniment i afinació del piano s'encarrega Luis, la mateixa persona que li ho va vendre a Serra, a canvi de les monedes recopilades en una urna per a donacions voluntàries.

Al costat de missatges d'admiració en xarxes, d'ànim, de promeses de visita, Luz Serra també ha rebut uns altres no tan amables, o incerts, com aquell que deia que “només hi ha llibres comunistes”. Coses del nostre temps, fins a una activitat com aquesta té els seus haters. Mentre ens ho explica observem en un lloc destacat de la llibreria l'última novel·la d'un eurodiputat del PP. “Igual que m'he guanyat molts amics, m'he guanyat enemics, des que es va viralitzar la primera publicació. La cultura, a alguns sectors de la població, els fa por. És més el simbòlic del que faig aquí que pel que faig en si mateix, perquè això no és massa. Però el fet que es vegi que es pugui fer a alguns ha de donar-los una miqueta de por”, explica la llibretera.

Efectivament, Luz Serra no discrimina el tipus de llibres que ofereix. La llibreria es nodreix dels que ella compra a majoristes —sempre de segona mà— i de les donacions que rep. Per a decidir el preu, cerca en internet i còpia el més baix. I així, ajudada també amb un canal de venda en línia, aconsegueix sortir a flotació, entre altres raons, pel suport de la gent que sap el que hi ha darrere. “Sense aquesta ajuda, això hauria tancat. La consciència social…”.

Hi ha una altra cosa que fa diferent de Tráfico de libros: a Luz Serra li encanta el que fa. I això permet que dies com l'anterior a la nostra visita, en el qual només va vendre tres llibres, siguin també dies grans. I així ho va deixar escrit aquest mateix matí en les seves xarxes socials: “Perquè he conegut a gent meravellosa, gent que ha agraït la meva companyia tant com jo la seva, perquè he prestat molts llibres a persones majors i també han arribat donacions; perquè ha vingut el meu benvolgut amic i afinador i de nou ha posat maco el piano. Així, de manera capritxosa, la vida sempre em retorna molt més del que dono. No puc negar-ho, ha estat un dia immens. Juan Luis Gallego al PAÍS.

També al barri de Lavapiés, hi ha "La Casqueria" on venen llibres a pes.

VERGONYA ESPANYOLA

Em sorprèn un missatge a Bluesky del traductor del rus Miquel Cabal, a qui molts lectors mai no agrairem prou que la seva magnífica prosa ens hagi permès accedir a desenes d’obres literàries d’autors com, en el meu cas, Dostoievski, Dovlàtov, Turguénev, Gógol o Pilniak, escriu Màrius Serra a la vanguardia. El missatge d’aquest home cabal diu: “Us agradarà saber que en rus de la vergonya aliena en diuen vergonya espanyola . No s’hi dona prou valor, em sembla”. És un missatge que l’actualitat política espanyola posa d’actualitat, ens ho mirem amb les ulleres ideològiques que ens ho mirem­.

Ho comprovo amb les eines lexicogràfiques que tinc a l’abast i confirmo que, en efecte, la vergonya espanyola existeix com a expressió literal russa (transliterada des de l’alfabet ciríl·lic com a ispanski styd), que en l’anglès global de les xarxes es podria equiparar al terme cringe.

En rus, de la ‘vergonya aliena’ en diuen ‘ispanski styd’, o sigui ‘vergonya espanyola’

Enlloc no aconsegueixo trobar l’origen d’aquesta espanyolització russa de la vergonya aliena, més enllà d’hipòtesis una mica aventurades, com la que ho atribueix al clixé llatí de les telenovel·les, programes del cor o reality shows espanyols que es veien a Rússia entre els anys noranta i la primeria del segle XXI. Potser sí que la sobreactuació habitual causaria vergonya aliena, però sona massa recent. En tot cas, dues dècades després encara hi podrien afegir els noticiaris.

Molts catalans que hem sentit durant anys aquesta mateixa vergonya espanyola que conserva la llengua russa hem afegit, en aquests últims temps, una vergonya catalana. D’ençà que el procés independentista es va desinflar com un globus de fira, els nostres dirigents han passat de voler-se acomiadar d’Espanya a la francesa a fer els suecs en gairebé tot.

Els gentilicis els carrega el diable, com demostren els malnoms de les malalties venèries com la sífilis, que a Espanya ha estat històricament coneguda com el mal francès, a França com 'le mal espagnol', a Turquia com 'la malaltia cristiana', al Japó com 'la malaltia xinesa', a Itàlia com 'el mal napolità' i a Rússia com 'la malaltia polonesa'. L’únic acord internacional, intergene­racional i fins i tot intergalàctic és que la culpa ens és aliena, bàsicament perquè la culpa sempre és de l’altre.

ELS BARRUFETS, L'ALTRA HISTÒRIA D'EL MEU AVI

Aprofitant l’enrenou causat per l’intent de cancel·lació d’El meu avi, voldria explicar una història que m’ateny personalment, i que no havia gosat explicar per pudor, escriu Antoni Puigverd. Per casualitats de la vida, jo vaig conèixer Ortega Monasterio. Juntament amb dos amics, Enric Castelló i Joan Aliu, vaig actuar a la cantada de Calella de l’any 1969 o 1970 (no ho recordo amb precisió). L’Enric i jo érem unes criatures, 15 o 16 anys. La nostra ingenuïtat ja es veia en el nom del grup: Els Barrufets. Cantàvem pels pobles de l’Empordà traduccions de Dylan i Simon & Garfunkel. Érem coneguts sobretot a Palafrugell (d’on era Joan Aliu, que ja treballava i s’havia comprat un bon tocadiscos).

Ens van venir a buscar per participar a la cantada de Calella, que aleshores complia la tercera o quarta edició i no tenia, ni de lluny, la repercussió d’ara. Ens vam reunir amb Ortega Monasterio a Palamós per parlar-ne. Malgrat l’edat, jo era instintivament antifranquista i vaig posar condicions a la nostra participació: “Cantarem havaneres, però en català”. Ortega va contestar: “Això no pot ser! Les havaneres són en castellà!”. Vaig insistir: “Si no és en català, no cantarem”. I ell: “No hi ha havaneres en català”. El meu company Aliu va precisar: “Ja en tenim una, i les altres, les trobarem”. Ortega Monasterio, va cedir. Era un tipus corpulent, simpàtic, expansiu. Ens va explicar que era un militar antifranquista.

Vam cantar-ne tres. 'Si tu vinguessis, hermosa nena' (tradicional); 'La coloma' (traducció de La paloma d’Iradier), i La gavina, del mestre Frederic Sirés, un venerable músic local. L’any següent, Ortega Monasterio, que primer no volia les havaneres en català, va compondre i cantar El meu avi . L’Enric Castelló ha mort aquest any, en Joan Aliu ja en fa quatre. Aquesta història ha estat narrada a la Revista de Palafrugell i la Revista del Baix Empordà. També la fama de La gavina, a més de la seva gràcia melòdica, deriva d’aquella nostra participació, ja que Josep Tero, cantant empordanès de llarga i fèrtil trajectòria, la va aprendre de nosaltres; i la seva amiga Marina Rossell la va popularitzar.

Tot això no tindria gens d'importància si no fos que, que sense adonar-nos-en, aquella nostra participació va impulsar, de fet, el lligam entre la catalanitat i l’havanera que ara tothom dona per fet. La intel·ligència o l’astúcia d’Ortega Monasterio el va portar a adonar-se d’aquest possible fenomen. Ortega no hauria explorat aquesta via, si nosaltres no n’haguéssim encès l’espurna (això sí: sense ser-ne conscients). 

El meu avi va ser un èxit popular absolut, espontani: i aquest arre­lament popular encara és viu, com es va veure a la cantada de dissabte. La lletra, com és sabut, descriu una catalanitat inequívocament espanyola. Salvant les distàncies, respon al mateix discurs de L’Atlàntida de Verdaguer o del Virolai, també de Verdaguer: “Dels catalans, sempre en sereu princesa; dels espanyols, estrella d’Orient”.

La participació d’Els Barrufets a la cantada va tenir èxit perquè tot seguit ens van convidar a cantar en una festa privada per a l’almirall Carrero Blanco, que estiuejava a Aigua Xelida (Palafrugell). El pragmàtic franquisme local va aprofitar molt bé l’estiueig del primer ministre de Franco, ja que la primera autovia catalana va ser la que uneix Palafrugell amb les seves cales. Jo no vaig voler anar a cantar per a Carrero i poc després vaig deixar de cantar en públic. La guitarra i les cançons (més Dylan que havaneres, per descomptat) em van servir per lligar: per a un jove tímid com jo, era un recurs prou eficaç. 

Anys després, als vuitanta, em va sorprendre constatar que el Departament de Cultura de la Generalitat de Pujol incloïa les havaneres als programes de cultura catalana a l’estranger. No deixava de ser al·lucinant que una cosa que jo havia forçat sense adonar-me’n uns 15 anys abans, ja fos considerada una tradició.

Ara les havaneres han tornat a sorprendre com a pretext d’una revolta popular. Atenció! La gent comença a subvertir la política institucional: la setmana passada n’hi va haver tres exemples: revolta de les havaneres a Calella, revolta contra les escombraries a Girona, una gentada a Sabadell encarregant-se dels ocupes. Molta atenció! El malestar està desbordant els dics de contenció institucional.

COM DEMANANT D'ENTRAR AL CEL

El quilòmetre zero d’aquesta autopista comença amb unes paraules de Putin. “Tenim aquesta vella regla: allà on un soldat rus posi el peu, allò és nostre”, va afirmar fa uns dies, amb aire espiritual, el tsar de totes les Rússies. Plàcid Garcia-Planas a Cabaret Voltaire.

Amb posar un peu n’hi ha prou? O l’esquena rebentada i caiguda a plom d’un soldat sobre el fang reforça la possessió territorial? Fem números i esbrinem fins on arriba la vella regla russa estesa en horitzontal pel paisatge d’Europa. Aquest estiu, la xifra sumada de soldats russos morts o ferits des de l’inici de la invasió d’Ucraïna arribarà al milió. Ho afirma el Center for Strategic and International Studies ( CSIS), un think tank amb seu a Washington i considerat­ per la Universitat de Pensilvània el millor del món en defensa i seguretat­.

Calculem, doncs, fins on ha arribat el tsar. Prenent l’alçada mitjana dels ciutadans de la Federació Russa –1,76 metres–, si col·loquéssim sobre l’asfalt d’una autopista els cossos del milió de soldats morts o ferits estesos un rere l’altre arribaríem molt lluny. Arribaríem de Barcelona a Praga. Cal fer un esforç per imaginar l’abismal peatge d’aquesta autopista perquè és una línia tant real com inimaginable: si sortíssim del Portal de la Pau, per exemple, i agaféssim el volant fins a la ciutat de Kafka, durant les divuit hores que dura el trajecte no deixaríem de veure soldats ferits o morts en filera sobre l’asfalt. Sense interrupció. Continuarien allà, estesos un rere l’altre, mentre travesséssim tota França i Alemanya. I la filera arribaria una mica més enllà de Praga.

Es calcula que, d’aquest milió de soldats russos, 250.000 han mort i 750.000 han estat ferits. Si poséssim en filera només els morts –deixant de banda­ els ferits– arribaríem de la capital catalana a Pamplona. Una ininterrompuda filera de cadàvers entre les dues ciutats. Una línia de dolor selectiu: una part desproporcionada de soldats russos morts o ferits provenen de regions pobres de l’extrem nord i est del país, o són extrets de les presons. No són fills de les classes mitjanes i altes de Moscou i Sant Petersburg, aquestes que només ploren per la pèrdua d’IKEA.

Si al milió de soldats russos hi afegíssim els 400.000 soldats ucraïnesos morts o ferits, sortint de Barcelona per l’autopista, la filera saltaria Hongria i arribaria fins a la ciutat ucraïnesa d’Újhorod.

Projectem-ho en Gaza. Amb els 57.000 morts provocats pels bombardejos israelians, víctimes majoritàriament civils, podríem fer una línia que anés deu vegades d’un extrem a l’altre de la Diagonal de Barcelona. O potser només vuit: el càlcul està fet amb l’alçada d’un adult, i a Gaza han mort molts nens.

Calculem la tragèdia russa des d’una perspectiva de vuitanta anys i imaginem l’autopista amb els cossos dels soldats soviètics i russos morts en totes les guerres en què han lluitat des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la invasió d’Ucraïna, el febrer del 2022. Són 50.000 morts: partint de Barcelona i estenent tots els cossos caiguts, no arribaríem ni a la ciutat de Girona. En línia vertical cap a les estrelles, això sí, penetraríem l’estratosfera.

Aquesta autopista cap a l’abisme ha començat amb unes paraules de Putin i acaba amb unes paraules escrites a l’inici de la invasió d’Ucraïna per Fermín Torrano. Aquest reporter va detectar uns ulls blaus i oberts que brillaven a l’interior d’una bossa de plàstic, i va començar el reportatge amb aquests ulls blaus: “Hi ha a Bakhmut un cadàver que mira cap al cel com demanant d’entrar-hi”.

LA IA ENS PORTA AL SUÏCIDI?

Mirant el campionat de tennis de Wimbledon a la televisió aquesta setmana vaig sentir un buit curiós. De sobte vaig detectar per què. Ja no hi havia els jutges de línia, part elemental amb els seus blazers blaus, els pantalons blancs, els seus crits ferotges i els seus freqüents errors en la parafernàlia d’aquest antic i venerable esdeveniment esportiu. Per primera vegada en gairebé 150 anys els éssers humans ja no determinen si la bola ha entrat o ha sortit. Ho resol la intel·ligència artificial. John Carlin a la vanguardia.

Aquesta petita revolució suggereix una visió del món en la qual els conceptes bàsics del paper de l’Homo sapiens a la Terra estan en via d’extinció. El 1930 l’economista John Maynard Keynes va pronosticar que d'aquí a cent anys, a conseqüència de l’automatització de la feina, viuríem “una edat de lleure i abundància”. Keynes va confessar que, lluny de causar-li alegria, el canvi que s’acostava li inspirava terror.

Els homes i les dones es veurien obligats a abandonar “hàbits i instints” de treball gravats als seus cervells des dels començaments de la humanitat. El fet d’haver de passar el dia amb poc o res a fer no representaria un alliberament. Seria la causa d’“una crisi nerviosa general”. Jo ja sento les primeres tremolors. Tenim futur –tenim demà– els que ens guanyem la vida venent paraules? Un dels meus ídols va ser un periodista anglès que va començar la carrera cobrint la guerra d’Abissínia el 1935 i va morir a 94 anys mentre escrivia el seu últim article en un ordinador portàtil. És el meu destí desitjat. Dubto que es compleixi.

Força més alarmant és el que els espera als joves universitaris, molts dels quals sucumbeixen a la temptació que en mig minut la IA els escrigui treballs que abans els haguessin costat dos dies de suor. La mala notícia és que, encara que aconseguir un títol universitari potser és més fàcil que mai, aconseguir una feina després serà més difícil. El 30% dels que es graduen avui a les universitats –almenys als Estats Units, de moment– estan a l’atur.

Estudiar Dret, per exemple, havia estat garantia d’una carrera sòlida des de temps medievals. Avui un principiant en un bufet d’advocats veu que la IA fa en una hora, o menys, la tasca de repassar antecedents jurídics que fa tot just tres anys un ésser humà hauria necessitat un parell de setmanes per completar.

El valor d’anar a la universitat decaurà; millor ser lampista o electricista que comptable o traductor (Fabià Estapé ja ho va predir fa anys). Quines carreres els recomanaríem als joves en l’època de la IA? Podria haver-me passat tot un matí buscant les respostes, però vaig recórrer al ChatGPT i me les va donar a l’instant. En termes generals, caldria buscar feines que requereixin “intel·ligència emocional, interacció humana complexa, destresa física o creativitat”. ( L’última m’ofereix un indici d’esperança). Fora d’això, sospito que el valor d’anar a la universitat decaurà. Valdrà més ser lampista o electricista que comptable o traductor. També pinta bé per als cuiners i els cambrers. Les infermeres i els infermers tindran més opcions que els metges, perquè la seva funció diagnòstica, fins i tot quirúrgica, serà substituïda cada dia més per les màquines.

Partint de la premissa que la intel·ligència emocional és un valor al qual a la IA li costarà d’arribar, hi hauria d’haver un futur prometedor per a la psicoteràpia, especialment si el pronòstic keynesià de “crisi nerviosa general” es fa realitat. Però no hi ha res sagrat per a les noves tecnologies. M’acabo d’assabentar que un nombre creixent de persones amb problemes mentals estan recorrent a xatbots en comptes d’humans qualificats. D’una banda, perquè són molt més barats, de l’altra perquè, segons llegeixo, alguns troben que els robots els ofereixen més empatia.

Sí. Ho heu llegit bé. S’han fet investiga­cions sobre el tema i en diversos casos els pacients opinen que les màquines exhibeixen més “compassió” o “comprensió” que els terapeutes de carn i ossos. Ens podem imaginar per què.

“No tinc amics –diu el pacient–. I els pocs coneguts que tinc no aprecien les meves bromes o es riuen de mi”. Programat per ser el teu amic (Mark Zuckerberg, l’androide que va inventar Facebook, ja ofereix un servei anomenat AI Friends, Amics IA), el xatbot et respon: “Quina gent més dolenta! Per mi ets divertidíssim, quina pena que els altres no ho vegin!”. Un psi­coanalista humà, de l’escola de Freud o de Lacan, pot ser que et respongui amb silenci, o aixecant una cella, o suggerint que el problema ets tu. Mentre que el xatbot és més lleial que un gos, l’analista ha estat entrenat per observar-te amb la fredor d’un detectiu.

Dit això, fa molts anys, quan era professor d’anglès a Buenos Aires, tenia un alumne que es deia Mauricio Abadi, en aquell moment el psicoanalista més eminent de la ciutat. Una vegada vaig interrompre la lliçó que li estava donant per preguntar-li per què la gent es psicoanalitzava. M’esperava una resposta llarga i embolicada, però em va contestar: “La gent ve a psicoanàlisi perquè busca amor. Podem continuar amb la classe, si us plau?”. Si el doctor Abadi tenia raó (i qui soc jo per qüestionar-ho?), llavors la IA ha trobat la fórmula adequada­.

Hi ha una aplicació –molt popular, entenc– que es diu Wysa. L'he baixat al mòbil aquesta setmana. El primer que vaig llegir a la pantalla va ser: “Hola! Soc Wysa. Soc aquí perquè t’estimis i et nodreixis a tu mateix”. Aprofundint, va afegir: “M’encanta compartir moments de bondat... De vegades tenir algú que t’escolti et pot ajudar a trobar­ consol”. Aquí em vaig aturar, per por de confondre aquest “algú” amb una persona de veritat i enamorar-me’n perdudament. Em vaig aturar també perquè acabava de llegir d’un senyor belga que a començaments del 2023 havia iniciat una relació amb un xatbot que es deia Eliza. No sé si va ser amor el que va trobar, però una atracció fatal, segur. Després de sis setmanes de passió digital, l’Eliza li va recomanar que se suïcidés. El senyor, de 30 anys, es va suïcidar, deixant enrere la dona i dos fills.

Tornant al meu dilema personal, li vaig demanar al ChatGPT que escrigués una columna en el meu estil sobre la IA. Ho va fer en tres segons, exactament 6.000 vegades més ràpid del que he trigat a escriu-re el text que esteu llegint ara. Jo crec –vull creure, necessito creure– que la meva versió és millor. Si ho investigueu, estimats lectors, i el consens és que no, m’engego un tret.

L'UNIVERS I ELS DOS HOMERS

Sempre he pensat que la nostra espècie no es mereix un final digne com a tal, res grandiloqüent com lluitar contra alienígenes que ens volen destruir, o contra fenòmens naturals com tsunamis, grans terratrèmols o apocalipsis per l'estil que cada dos per tres ens anuncien la fi del món. Sense anar més lluny ara tenim l'amenaça de l'emergència climàtica, que ja la coneixíem, però als grans dirigents de la humanitat els ha donat per reunir-se a Madrid a parlar, per no solucionar res, ni per decidir aplicar alguna solució eficaç per reduir el CO2.

No deixa de ser curiós que ara parlin de manera grandiloqüent d'emergència climàtica i les poques solucions que pretenen aplicar tinguin l'horitzó del 2050. Això si realment les arriben a posar en marxa, al cap i a la fi, la Xina, els EUA Rússia, Regne Unit o Brasil, que són els que més contaminen, no han participat al COP25 de Madrid. 

La fi perfecta de la humanitat hauria estat la que preveien els científics Walter Wagner i Luis Sancho nord-americà el primer i espanyol el segon, que deien que la posada en marxa del 'Gran Col·lisionador de Hadrons CERN' a (Suïssa) tenia un 75% de possibilitats de generar un forat negre que s'engoliria la terra sencera. L'aparell aquest, és com una tuneladora d'aquestes del metro de Barcelona, però a lo bestia, molt a lo bèstia. Jo no hi entenc de totes aquestes coses i suposo que aquest parell de científics ho deien de bona fe, car si hagués succeït només els serviria per dir a última hora, ja ho dèiem!, però en no ser així hom diria que han quedat lleugerament desacreditats per una bona temporada. I és que l'accelerador fa ja temps que funciona i de moment no ha passat res, ni es preveu que  passi, a banda de costar uns dos mil milions d'euros.

De fet, seria el final perfecte i el que és mereixeria una espècie tan miserable i nociva com la nostra, uns espècimens que volen jugar a ser déu, que es creuen els amos de l'univers i en un acte de suprema inconsciència aconseguissin que se’ls empassi per sempre la seva pròpia obra, a ells i a la resta del planeta. Seria com una espècie de No creació o d'un big bang al revés, un digne final per a uns indignes.

Pero no defallim que encara hi ha un lloc per l'esperança: Estan dissenyant el futur col·lisionador circular de CERN, un document amb les diferents opcions per construir aquest gegantí accelerador de partícules a la frontera franco-suïssa. La idea és que sigui un anell de 100 quilòmetres i que operi a energies de fins a 100 TeV, molt més que els 27 km i els 14 TeV de l'actual LHC. Potser aquest quan estigui acabat i en funcionament si que ens engolirà del tot.

  

Si em deixessin triar, aquest seria el final que escolliria pels homínids, desaparèixer sense deixar el més mínim rastre, com si mai haguéssim existit, no quedaria absolutament res del nostre malpàs per ací baix, només les ones escampades per l’espai que hem anat llençant durant anys i que en el supòsit que algú les captes els durien enlloc. Només demanaria com a últim desig, escoltar les Valquíries de Wagner en el moment final de la desaparició total, llàstima que no ho pugués filmar Francis Ford Coppola.

L'e-coli o un microbi així també estaria bé(*), com més petit millor, però el problema és que això deixaria rastre i la gràcia del forat negre és que no en deixaria cap, com si mai haguéssim existit, i, com diria José Saramago: l'Univers no sabria mai que Homer va escriure la Ilíada i un altre Homer, més important encara que l'altre, el Simpson, treballava a una Central Nuclear a Springfield.

(*) Aquest escrit és prepandèmic (Agost 2019), però la pandèmia va estar a punt de donar-li la raó. Aquesta vegada la natura no va ser prou efectiva, però segur que no defallirà  i ho seguirà intentant. 

La natura no té un objectiu particular sinó un objectiu universal. Somiem a viatjar per l'univers, però l'univers és dins nostre. Dins de cada un de nosaltres.

A PROPÒSIT DE LA GENT GRAN

Les dades sobre maltractament psicològic i físic de la gent gran no haurien de deixar indiferent a ningú. La majoria d'agressions es donen dins el nucli familiar, sobretot de l'home cap a la dona –elles són les víctimes en més d'un 80% dels casos– o dels fills també més sovint cap a la mare. Fa basarda saber que aquests maltractaments són més habituals del que a priori diríem –una de cada sis persones de més de 65 anys pateix agressions– i que molts queden amagats: més del 95% dels casos no surten a la llum. Hi ha, doncs, molta infradenúncia. Els factors que expliquen aquesta ocultació del drama són la situació de vulnerabilitat de les víctimes i la seva por a la soledat. Són molts els que prefereixen viure amb por que sols.

El Moviment per aturar el Maltractament a les Persones Grans, que aplega gairebé un centenar d'entitats catalanes, denuncia amb raó la indefensió de tantes persones d'edat davant aquest problema. Un telèfon gratuït i confidencial per atendre els afectats és una de les seves peticions concretes. Una justícia ràpida i campanyes de conscienciació i sensibilització són altres mesures que també reclamen al voltant del maltractament, així com una llei específica, a l'estil de la que protegeix menors d'edat i dones, i uns pressupostos públics per crear serveis especialitzats.

La combinació de masclisme i edatisme estan al darrere d'aquestes agressions que, contra el que es pensa, no afecten sobretot persones grans molt dependents. De fet, un 17% dels afectats tenen un grau de dependència lleu, un 18% moderat i només un 7% tenen una greu discapacitat, segons dades del pioner Equip d'Atenció a la Vellesa de l'Anoia, dades que en molt bona part coincideixen amb les del servei de teleassistència de la Diputació de Barcelona. Coaccions, amenaces i enganys per obtenir diners o un testament favorable són habituals. En aquest cas, fills i nets són els més proclius a aprofitar-se dels progenitors o avis, molt més que els seus cuidadors.

Si no s'actua, l'envelliment de la població comportarà cada cop més aquests perills. A Catalunya, l'esperança d'edat està en les dones per sobre dels 86 anys i en els homes per sobre dels 80. Això, juntament amb la precarietat econòmica de moltes famílies, fa que tenir cura d'aquests familiars sigui complicat i que, per tant, hi hagi més possibilitats de caure en l'abisme del maltractament psicològic o físic. Cal posar els mecanismes per evitar-ho al màxim. Malgrat que la tendència familiar sigui intentar mantenir la gent gran al seu pis de tota la vida, les residències, si estan ben dotades tant de personal com d'instal·lacions, són una alternativa que ha d'anar a l'alça. Del que es tracta, en tot cas, és d'evitar la soledat de la gent gran i d'evitar, alhora, la temptació d'abús de poder per part de familiars i entorn. Garantir una vellesa saludable, digna i segura és un dels grans reptes de les societats avançades, un repte que requereix tant recursos públics com conscienciació ciutadana. ara.cat

UN ÀBAC A SABADELL

La calculadora del telèfon mòbil és l’eina que actualment tenim més a l’abast per fer qualsevol càlcul ràpid. Això, però, és un invent modern, i segles enrere es feien servir altres mètodes per fer números.

Així va néixer l’àbac, un dels instruments de càlcul més antics, utilitzat tradicionalment en el sector del comerç. Amb motiu de l’Any de la Computació, el curs 2007 – 2008, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) va inaugurar al campus de Sabadell aquesta escultura, la reproducció d’un àbac xinès. 

Està situada a l’exterior, a escassos metres de la porta d’entrada a la facultat, on hi ha els departaments d’Economia Aplicada, Empresa i Economia i Història Econòmica. L’adreça exacta és el carrer dels Emprius, 2 (Covadonga).

Part de la gràcia de l’escultura és que es pot considerar que és, si no l’única, una de les úniques escultures de la ciutat amb la qual pot interaccionar qualsevol persona, ja que les peces de l’àbac es poden desplaçar. A la base hi ha una placa commemorativa que recorda el motiu de la seva instal·lació, el maig del 2008, i que la van patrocinar Abacus, Coritel i Everis.

Una placa commemorativa explica l’origen d’aquest instrument - Diari de Sabadell.

VALÈNCIA, EL PRONUNCIAMENT

El pacte entre el Partit Popular i Vox a la Comunitat Valenciana és més que l'acord marc dels dos partits de la dreta per caminar i governar junts durant la propera legislatura. El pacte de Castella i Lleó va ser vergonyant. Alberto Núñez Feijóo, recent elegit president del PP, va intentar amagar-ho. El pacte de València és sorollós i desinhibit. És la despertà (sessió de petards matinal) de la dreta després del 28-M.

El pacte de València és un manifest adreçat a tota la societat espanyola. El pacte de València és un pronunciament. L'anunci públic d'un nou temps polític, basat en la duresa gestual, la lluita ideològica fins a l'extenuació, el combat frontal amb l'adversari i la derogació de l'obra de govern anterior. El pacte de València connecta amb altres moviments de caire similar que en aquests moments s'estan produint a Europa.

Segurament a la direcció nacional del Partit Popular li hauria agradat una posada en escena una mica més cauta, però és impossible considerar que Carlos Mazón, líder del PP valencià i futur president de la Generalitat, hagi negociat d'esquena Núñez Feijóo. València no és una comunitat secundària al mapa polític espanyol. València és avui l'epicentre de la política espanyola.

El pacte de Castella i Lleó va ser vergonyant; el pacte de València és sorollós i desinhibit

Una altra cosa és que a Mazón li hagin pogut les presses davant les exigències de Vox i hagi volgut conjurar el risc d'una arriscada repetició electoral amb una operació llampec la posada en escena del qual no ha aconseguit controlar. Vox s'ha apoderat de l'escenografia valenciana per deixar anar un petard que ha cridat l'atenció de tot Espanya. El pronunciament de València diu el següent: “El PP gestionarà els interessos, nosaltres ens encarregarem del llenguatge. A partir d'ara, el llenguatge de la dreta espanyola serà el nostre”.

El nomenament d'un torero simpatitzant del general Franco com a futur vicepresident de la Generalitat Valenciana, encarregat entre altres tasques de l'àrea de Cultura, va ser la notícia de dijous. Vicente Barrera Simó, antic matador de bous, llicenciat en Dret i vinculat a una família de vell arrelament a la València conservadora. Un gest. Un manifest, efectivament.

Després del torero, les paraules de l'aspirant a la presidència de les Corts Valencianes, José María Llanos, negant l'existència de la violència de gènere. Vox s'ha apoderat del pacte de València, i li ha assignat un significat: amb nosaltres arriba la contrareforma.

Com que l'alt grau de sensibilitat feminista és una de les novetats més destacables de tots els estudis sociològics sobre l'Espanya actual, el Partit Popular no s'ha pogut mantenir callat: s'està jugant diversos punts d'intenció de vot. La política de l'esquerra sobre els drets de la dona, malgrat la pugnacitat entre Podem i les feministes del PSOE, malgrat els errors que hagi pogut cometre el ministeri d'Igualtat, malgrat la fragilitat jurídica de la llei de garantia integral de la dona Llibertat Sexual –de la qual no es pot responsabilitzar exclusivament la ministra Irene Montero- ha generat un marc dominant a la societat espanyola. Qui es regiri contra aquest marc pot aspirar a cridar l'atenció, però no a una majoria electoral. El PP ho sap.

En poques paraules, el Partit Popular desitjava el pacte de València, però se li ha escapat de les mans la posada en escena. El PP volia aquest pacte perquè necessita enviar el missatge que ja està preparat per governar i pot comptar amb els suports necessaris. Es poden permetre situacions de col·lapse o tensió amb Vox en comunitats més petites, però no a l'escenari principal. Unes negociacions embarrancades a la Comunitat Valenciana transmetrien un missatge negatiu per als populars en vigílies de les eleccions generals convocades per Pedro Sánchez per al 23 de juliol. Embarrancar a València significaria traslladar el missatge que un vot al PP a les generals no es tradueix necessàriament en una governació viable.

Per contra, Sánchez ha demostrat que pot governar amb només 120 diputats al Congrés teixint pactes en diverses direccions. Aquests pactes tenen cost polític, però s'han demostrat efectius: Sánchez ha aprovat tres pressupostos generals de l'Estat consecutius, més nombroses lleis i decrets. El pacte de València demostra que les dues dretes poden actuar de manera unificada. Però el PP ha perdut el control de la posada en escena. Vox li ha guanyat la partida.

El Partit Popular desitjava el pacte de València, però se li ha escapat de les mans la posada en escena

Hi ha un altre motiu darrere del pacte de València. L'acord estratègic amb l'extrema dreta és avui la consigna dominant al Partit Popular Europeu (PPE) sota la batuta del bavarès Manfred Weber. Aquest mateix divendres s'ha materialitzat a Finlàndia la coalició de govern entre els conservadors tradicionals (afiliats al PPE) i l'extrema dreta. A Itàlia, la mort de Silvio Berlusconi i la probable extinció del seu partit (Forza Italia) pot facilitar l'acostament de Giorgia Meloni al PPE. Ella ho està desitjant, i Weber, també. La línia de Manfred Weber, que no treballa sincronitzada amb la CDU alemanya, pot deixar aïllats els conservadors alemanys, que continuen sent contraris als pactes amb l'extrema dreta, des de l'escala local fins a la federal. Recordem l'episodi del lander de Turíngia el maig del 2020, ara fa tres anys: la cancellera Angela Merkel va desautoritzar el líder regional de la CDU, temptat de pactar amb l'extrema dreta, i es va acabar triant un president regional de Die Linke (Esquerra ), que havia estat el partit més votat.

Weber no és Merkel. La línia del PPE avui és una altra. La línia de Feijóo, alineat amb Weber, avui també passa pel pacte amb l'extrema dreta allà on s'estimi necessari. Els alemanys estan aïllats amb la seva política de contenció a l'extremisme de dretes. I aquesta no és una dada menor.

No cal fixar-se aquests dies ni a la lluna de València ni als dits que l'assenyalen. Cal parar esment a aquesta política de pactes estimulada per Manfred Weber, l'home que va fracassar el 2019 com a candidat a la presidència de la Comissió Europea. I preguntar-se quina és la idea d'Europa que hi ha darrere aquest gir històric. València forma part del gir històric. València és un pronunciament. Així ho expliquem al vídeo-bloc d'avui.

No ens equivocàvem a La Vanguardia quan un mes abans de les eleccions del 28 de maig pronosticàvem que el futur de la política espanyola es decidiria a la Comunitat Valenciana. Enric Juliana.

MÉS CORNADES DONA LA POLÍTICA

Al PP, el fet que Vox situï un torero de vicepresident de la Comunitat Valenciana ha suscitat estupor, però sobretot burla. El País ha recollit el testimoni d’un baró popular que, en assabentar-se de l’elecció, va ironitzar que només els falta posar de portaveu “una tonadillera”. 

L’acord amb Vox, que el PP va tancar amb la celeritat amb què es despatxen els mals toros, és preocupant, perquè els populars han assumit el discurs de l’extrema dreta en qüestions com la violència masclista, la llengua, el proteccionisme econòmic, la immigració il·legal o la memòria històrica. El més inquietant no és el torero Vicente Barrera, que assumeix a més la cartera de Cultura, sinó la quantitat de matadors d’un model de convivència que, tot i que és millorable, mantenia la pau social.

El món del toreig ha tingut personatges que van demostrar en la seva vida més intel·ligència, valor i fermesa que molts polítics que no han obert mai la boca davant les injustícies. Per més que ara s’apuntin a la conya reclamant una cantant després del torero. Penso en Juan Belmonte, a qui Manuel Chaves Nogales li va dedicar un llibre meravellós. El periodista li fa una pregunta que li podria plantejar a un polític: “Però és que vostès, els toreros, no senten les coses que el públic els diu?”. I Bel­monte replica: “El que no sent el públic és el que diem des de l’arena els toreros”.

La política en aquest país ha embogit. O potser caldria afirmar que és el món el que s’ha tornat boig. Ho va intuir Belmonte abans que ningú i un dia va acceptar visitar un manicomi, que havia internat un noi que no hi era tot. Era un antibelmontista que l’injuriava a les places toregés bé o malament. El jove va acabar amb uns espantosos atacs de bogeria quan sentia el seu nom. Van parlar una estona i, una mica avergonyit i confús, el tipus li va reconèixer que l’odiava amb totes les seves forces, mentre començava­ a plorar: “Allò em va produir una impressió penosíssima, només­ vaig respirar al meu aire quan em vaig veure al carrer”, va dir Bel­monte­­.

Els toreros acostumen a ser gent de confiança, perquè almenys creuen en el que fan. El problema són els bojos que van a les urnes amb odi i fan disbarats que tenen conseqüències. - Màrius Carol - lavanguardia.cat

QUE SIGNIFICA SER UN ÑOQUI?

A Argentina, s'anomena «ñoqui» un empleat públic que només va a la feina el dia 29 per cobrar. A Espanya no tenim (crec) una paraula específica per a algú que faci això i només ens sona al plat italià perquè el terme és una argentinització de gnocchi, un tipus de pasta italiana que tradicionalment es menja els dies 29 de cada mes. Per això, als empleats que cobren sense treballar se'ls diu nyoquis, perquè només apareixen al seu lloc a final de mes per rebre el sou. Això ve de l'Argentina, terra de psicòlegs. A Espanya això no passa ni passa, ni s'esdevé que no és poc, aquí ja ni cobraran el 29, els hi ingressen al compte corrent els de l'erari.

La diferència entre els nyoquis argentins i els espanyols és que els d'allà cobren sense treballar i no prenen decisions, cosa que és un alleujament. Els d'aquí legislen i donen lliçons d'eficàcia i de bon govern, sense adonar-se que són els besucs del pòquer. Com expliquen al confidencial, si un jugador de pòquer no sap qui és el besuc de la taula, és que el besuc és ell. Si un legislador, governant o jutge no sap qui és el nyoqui del negociat, és que el nyoqui és ell. Mentre a l'Argentina no és gaire difícil identificar els nyoquis, la majoria només apareixen al seu lloc de treball el dia de cobrament, a Espanya estan infiltrats a l'Administració i la política. No només cobren. Fan com que treballen. I prenen decisions, cosa que és pitjor. Pitjors són els nyoquis que, a canvi de prerrogatives injustes i emoluments que no són merescuts, aproven lleis que ni llegeixen ni entenen. La disciplina de vot, el totalitarisme infiltrat en els partits, els obliga a validar-les, sota pena de ser exclosos de les llistes de la següent legislatura o privats de poltrona giratòria o un exili daurat, una vegada cessin i deixin de fer mal. ¡Quins hàbils s'han tornat les elits extractives! Si el seu analfabetisme funcional li ho permetés, constatarien com durant les darreres legislatures, incloent-hi la que acaba de finalitzar, han aprovat bateries de lleis infumables i mal redactades, indignes d'una democràcia liberal que base el funcionament en l'imperi de la justícia, el respecte a la presumpció d'innocència i la classe mitjana. No es queixin que perdin vots. A més, el que pretenen és instaurar una “democràcia no liberal”, com a Polònia. Anem camí, apropant al mateix extrem l'esquerra i la dreta, agermanant la intransigència. Torni vostè demà!.

UN IDIOTA INAUDIT

"L'altre dia feixistes, avui inaudits", va respondre un procurador del PP davant la sorpresa del representant de Ciutadans després de plantejar un procediment que s'aplica a Castella i Lleó des de fa una dècada. La RAE defineix al diccionari inaudit com una cosa “mai oïda” o “sorprenent per insòlit, escandalós o vituperable”. No és, per tant, un insult, sinó un adjectiu per qualificar una cosa que causa sorpresa. Tot i això, un procurador del PP de les corts de Castella i Lleó es va prendre aquest dimecres molt a pit aquest terme utilitzat per Francisco Igea, procurador de Ciutadans i exvicepresident de la Junta. "L'altre dia feixistes i avui inaudits", va assegurar José María Sánchez Martín.

Tot neix per una proposició no de llei presentada pel PP on es plantejava la creació d'un protocol d'atenció bucodental per a les persones amb discapacitat. El problema, com va fer veure Igea, és que aquesta idea ja s'està aplicant des de fa gairebé una dècada a Castella i Lleó. “Vostè no ha preguntat si això ja existia? És clar, ho ha treballat amb els senyors de Vox, tot s'explica”, va ironitzar el representant de Ciutadans a les corts.

És en aquell moment quan Igea titlla aquesta situació d'“inaudita”. “No surto de la meva sorpresa, no surto de la meva sorpresa”, va comentar en pujar a la tribuna de les Corts.

"L'altre dia feixistes, avui inaudits", va respondre dolgut el procurador del PP. “No se'n vagi senyor Sánchez, que li demanaré perdó”, va dir fent broma Igea a continuació.

Igea, tot seguit, va explicar al procurador del PP que inaudit no és un insult. "Inaudito és l'expressió del que passa aquí", va assegurar. “Un insult és imbècil, que diria el vicepresident”, va assenyalar en referència al terme que va fer servir Juan García Gallardo, vicepresident de la Junta, per referir-se a Igea en un altre ple de les Corts.

I aquest, amiguets i amiguetes, és el nivell dels nostres polítics, en aquest cas del Partit Popular de Castella i Lleó. Parafrasejant Marx, Groucho, podríem dir que José María Sánchez Martin és realment un idiota. Un idiota inaudit, això si. - eldiario.es

SEYMOUR LLEGEIX UN CONTE TAOISTA

El duc Mu de Txin digué a Po Lo:

- La vostra edat és avançada. ¿Hi ha algú de la vostra família que pugui servir-me, al vostre lloc, per a proporcionar-me cavalls?

Po Lo contestà:

- Un bon cavall pot ser escollit per la seva aparença, per la seva estampa, però el cavall excepcional - el que no aixeca pols ni deixa traces - és una cosa que s'esvaeix, una cosa fugissera, lleugera com l'aire fi. El talent dels meus fills no arriba tan amunt. Poden conèixer un bon cavall quan en veuen un, però no són capaços de distingir un cavall excepcional. Tinc un amic, però, un tal Txiufang Kao, un petit marxant de llenya i hortalisses, que, en coses de cavalls, no m'és pas inferior. Us prego que el crideu.

Així ho feu el duc Mu, i tot segui l'envià a cercar un corser. Al cap de tres mesos, l'home tornà amb la nova d'haver-ne trobat un.

- Ara és a Xatx'iu - digué.

- Quina mena de cavall és? - preguntà el duc.

- Ah... Una euga grisa - fou la resposta, però quan l'animal va ser recollit es va veure que era un semental negre com el carbó.

El duc, molt disgustat, va enviar a cercar Po Lo.

- Aquest amic vostre - li digué -, a qui vaig encarregar de cercar un cavall, no sap que s'empatolla. Ni tan sols sap distingir el color o el sexe d'una bèstia!. Com dimoni pot, doncs, entendre en cavalls?

Po Lo deixà anar un sospir de satisfacció.

- De debò, ha arribat tan lluny? - exclamà - Llavors val deu mil vegades més que jo. No hi ha comparació entre nosaltres. Kao nomès veu pels ulls de l'esperit. Es concentra tant en l'essencial que oblida els detalls sense importància. Profundament interessat en les qualitats internes, passa per alt les externes. Veu el que vol veure, i no pas allò que no vol veure. Mira les coses que ha de mirar, i menysprea les que no cal mirar. Kao és un bon jutge, en materia de cavalls, que mereixeria jutjar coses millors que cavalls.

"Quan el cavall arribà, va resultar, en efecte, un animal excepcional"

fragment de 'Pugeu la biga mestra, fusters'
J.D.Salinger - traducció d'Antoni Pigrau i
Manuel de Pedrolo.

ENSINISTRAR L'ANIMAL RENDIBLE

¿Corrupció de menors? Probablement, fins que un menor no siga degudament "corromput" no esdevindrà adult - Joan Fuster i Ortells.

L'escola ha perdut el caràcter repel·lent que presentava als segles XIX i XX, quan domava els esperits i els cossos per a les dures realitats del rendiment i de la servitud, tenint a gala educar per deure, autoritat i austeritat, no per plaer i per passió. Res no és més dubtós, i no es pot negar que, sota les aparents sol·licituds de la modernitat, molts arcaismes segueixen marcant la vida de les estudiantes i dels estudiants. L'empresa escolar no ha obeït fins avui la preocupació dominant de millorar les tècniques d'ensinistrament perquè l'animal sigui rendible?

Cap nen no traspassa el llindar d'una escola sense exposar-se al risc de perdre's; vull dir, de perdre aquesta vida exuberant, àvida de coneixements i meravelles, que seria tan joiós potenciar en lloc d'esterilitzar-la i desesperar-la sota el treball avorrit del saber abstracte. Que terrible notar aquestes brillants mirades sovint entelades!. Quatre parets. L'assentiment general convé que allà un serà, amb consideracions hipòcrites, empresonat, obligat, culpabilitzat, jutjat, respectat, castigat, humiliat, etiquetatge, manipulat, mimat, violat, consolat, tractat com un fetus que mendica ajuda i assistència.

De què us queixeu?, objectaran els promotors de lleis i de decrets.

No és la millor manera d'iniciar els pipiolos a les regles immutables que regeixen el món i l'existència? Sens dubte. Però per què els joves acceptarien durant més temps una societat sense alegria ni futur, que els adults ja només es resignen a suportar amb una acritud i un malestar creixents?.

Raoul Vaneigem (nascut el 1934) és un escriptor i filòsof belga. Va néixer a Lessines (Hainaut, Bèlgica). Després d'estudiar filologia romànica a la Université Lliure de Bruxelles (Universitat Lliure de Brussel·les) des de 1952 a 1956, va participar a la Internacional Situacionista des de 1961 a 1970. Vaneigem i Guy Debord van ser els dos principals teòrics del moviment situacionista. Encara que Debord era el pensador més disciplinat, van ser les consignes de Vaneigem les que freqüentment es veien pintades a les parets de París durant el Maig Francès de 1968. El seu llibre més famós, i alhora el que conté les famoses consignes, és La revolució de cada dia (en francès el títol era més elaborat: Traité de savoir-vivre à l'usage des jeunes générations). Al seu llibre Le mouvement du libre-esprit1 apareix condensat bona part del seu pensament, el qual manté un correlat amb l'anarquisme individualista del segle XIX. Després d'abandonar el moviment situacionista, Vaneigem va escriure una sèrie de llibres polèmics defensant la idea d'un ordre social lliure i autoregulat. Va utilitzar diversos pseudònims, com "Julienne de Cherisy," "Robert Desessarts," "Jules-François Dupuis," "Tristan Hannaniel," "Anne de Launay," "Ratgeb," i "Michel Thorgal." Recentment ha advocat per una nova classe de vaga, en la qual els obrers de transport i serveis proveeixen els serveis gratuïts negant-se a cobrar-los. "Amb Guy Debord, la veu de Raoul Vaneigem va ser una de les més fortes entre els situacionistes. Contràriament a l'estil polèmic i polític de Debord, la prosa de Vaneigem era més espiritual i poètica. La Revolució de Tots els Dies (Traité de savoir -vivre à l'usage des jeunes générations), publicada el mateix any que La societat de l'espectacle, va ajudar a ampliar i equilibrar la presentació de la teoria i pràctica de la IS Vaneigem va ser un dels membres per més temps de la IS , i freqüent editor de la revista Internationale Situationniste Finalment va abandonar la IS el novembre de 1970, exposant les falles de l'organització així com les seves pròpies en la seva carta de renúncia. com a la seva crítica de la Internacional Situacionista."

Ensinistrar l'animal rendible - Raoul Vaneigem. Avís a escolars i estudiants, traducció de Juan Pedro García del Campo, Debat, Barcelona, 2001. 

AMB PLÀSTIC NO HI HA PROPINES

Aquests cèntims que et sobraven de l'esmorzar i acabaven al got de les propines… Sembla que parli d'altres temps, però abans de la pandèmia, aquestes petites quantitats extra anaven incloses al pack. Et prenies una cervesa i deixaves aquesta moneda de 5 o 10 cèntims a la barra. Cafè, biquini i moneda de 20 cèntims per a la casa. Ara ja no. El plàstic està aniquilant el sa costum de deixar els petits sobrants de xavalla en mans dels cambrers.

I no sembla que hi hagi marxa enrere. Cada cop paguem més amb la targeta, i no portem, no ja xavalla, sinó efectiu a sobre. Passa que els comerços en general tenen dificultats amb el canvi en haver tancat moltes oficines bancàries, per la qual cosa en aquest sentit cobrar amb la targeta per a ells és una ajuda, sobretot els que no reben propines. Potser caldria implementar en l'àmbit de la restauració la propina obligatòria que ja existeix a alguns països, o que el sou dels empleats fes que no necessitessin d'aquestes propines per tenir un sou decent.

Per acabar-ho d'adobar, el Conseller Argimón, vol prohibir que es fumi a les terrasses de bars i restaurants, mesura que em sembla molt bé, car els fumadors s'han fet els amos d'aquestes zones, i aixó no es just, clar que els restauradors estan que trinen, a més, es veu que Argimón no els ha consultat. El director del Gremi de Restauració de Barcelona, Roger Pallarols, ha qualificat aquesta mesura com a equivocada i irrespectuosa per al sector, que ocupa “més de 80.000 persones” a la capital catalana. L'empresari, en una entrevista a RAC1, ha detallat que "no s'ha consensuat" ni amb el gremi hoteler "ni amb els usuaris de lrd terrasses", sorprès per l'anunci de la normativa. Pallarols ha assegurat que no descarta arribar als tribunals: "Hi ha dubtes que l'Administració autonòmica tingui les competències en aquesta matèria". El Gremi de Restauració ha denunciat en un comunicat que el Govern català està creant “un problema artificial”. El document també critica la comparació entre prohibir fumar a espais d'oci a l'aire lliure com les terrasses amb els entorns escolars. Continuarà....

L'UOMO QUALUNQUE

 

El populisme a Itàlia és més vell que la tos. Fins i tot podríem aventurar que el populisme es va institucionalitzar per primera vegada a Roma, l'any 494AC, poc després del naixement de la República, en crear-se la figura del tribú de la plebs. Sentint-se asfixiats pels patricis, els plebeus de Roma es van rebel·lar, amenaçant de fundar una ciutat nova. Van obtenir diverses concessions, entre elles, un tribú que vetllaria pels seus interessos davant del Senat. - Enric Juliana.

El tribú era elegit per l'assemblea plebea i tenia l'estatut d'inviolable. Una agressió al tribú de la plebs podia ser castigada amb la pena de mort. Fora dels murs de la ciutat, però, no tenia cap poder. Hi va haver tribuns que van barallar pels plebeus. I hi va haver tribuns que es van aprofitar del càrrec per enriquir-se i escalar poder. El periodista Indro Montanelli ho va explicar molt bé a la seva àgil 'Història de Roma'. El tribú Marc Livio Druso va intentar donar la ciutadania de Roma a tots els habitants de la península. El tribú Saturnino va començar a regalar gra amb el desig de coronar-se rei de Roma. El tribú Cayo Cestio va fer construir una piràmide als afores de Roma per ser enterrat com un faraó egipci. No era pobre. La piràmide Cestia és avui una de les atraccions turístiques de la ciutat, en un lateral de la Via Ostiense, no gaire lluny de la basílica dedicada a Sant Pau.

El populisme a Itàlia és més vell que la tos. El 1944, mentre agonitzava el feixisme, ja va sorgir un moviment anti-polític que clamava: Abbasso Tutti! (A baix tots)

El tribú de la plebs és una figura que ha quedat inscrita en la mentalitat italiana. Itàlia és una societat antiga, amb profundes arrels històriques, en què la família continua ocupant un lloc central. Però Itàlia també és jove. L'estat unitari italià és històricament recent (neix el 1861) i no està arrelat de manera uniforme a tot el país. Això explica moltes coses. Quan encara no havia conclòs la Segona Guerra Mundial, amb els feixistes atrinxerats al nord d'Itàlia, amb la República de Saló encara viva, va aparèixer a Roma, ciutat alliberada, una publicació que atacava els partits acabats de sortir de la clandestinitat i els seus dirigents, exalçant l'home del carrer, el plebeu desorientat per tanta successió de desgràcies.

‘L’Uomo Qualunque’. ('L'home qualsevol'). Aquesta era el títol de la revista fundada el desembre del 1944 pel periodista Guglielmo Gianinni, que arremetia setmanalment contra els partits polítics, contra els seus dirigents i contra els intel·lectuals que els circumdaven. El lema de la revista, en format llençol, era 'Abbasso Tutti!'. Va començar amb una tirada de 25.000 exemplars i al cap d'un any ja en venia 850.000. (Estem parlant d'una època en què només la ràdio competia amb la premsa). Una de les seves seccions més populars estava dedicada a les xafarderies sobre la vida dels polítics i de les figures intel·lectuals del moment.

Guglielmo Giannini, fundador de ‘L’Uomo Qualunque'

La revista pretenia donar veu a l'home del carrer, davant del nou règim de partits que sorgia de la caiguda d'una dictadura que tots els havia prohibit, menys un: el Partit Nacional Feixista. Acusat de criptofeixista, Gianinni es defensava criticant el feixisme pel seu estatalisme i per haver-se implicat en una guerra que mai no podia guanyar. El periodista es declarava liberal. Tal va ser el seu èxit, que 'L'Uomo Qualunque' es va convertir en un moviment polític el 1946, poc abans de les eleccions constituents, un cop celebrat el referèndum sobre monarquia i república que va acabar amb la dinastia dels Savoia fora del país. El Partit Comunista Italià va alertar que la formació del Front de l'Home Qualsevol era un intent de reconstruir el Partit Nacional Feixista, declarat fora de la llei. El moviment fundat per Gianinni, antic venedor de catifes, compositor de cançons i escriptor de novel·les policíaques, defensava un Estat 'tècnic', sense ideologia, amb l'única missió d'administrar els béns i serveis comuns, amb la menor intromissió possible a la vida dels ciutadans. Els principals punts del nou partit eren l'anticomunisme, la rebaixa dels impostos, la retirada de l'Estat de la vida social i una crítica retòrica a les grans empreses.

A les eleccions per a l'Assemblea Constituent (juny de 1946), el Front de l'Home Qualsevol va obtenir el 5'3% dels vots i va aconseguir enviar 30 representants a l'assemblea encarregada de redactar i aprovar la nova constitució republicana. Uns mesos més tard va adoptar el nom de Front Liberal Democràtic de l'Home Qualsevol. El líder de la Democràcia Cristiana, Alcide De Gasperi, els detestava, cosa que no va impedir un cert acostament. El moviment va començar a desinflar-se en entrar al terreny de la tàctica política. Va començar a fer tombs. Uns dies s'aproximava a la Democràcia Cristiana i al Moviment Social Italià (partit dels nostàlgics del feixisme, al llinatge del qual pertany Giorgia Meloni), i en algun moment va entrar en diàleg amb el Partit Comunista, al qual tant deien detestar. El partit 'antipolític' va començar a morir quan va començar a fer política. Una cosa semblant li ha passat al Moviment Cinc Estrelles, setanta-cinc anys després.

El partit es va dissoldre el 1953 i Giannini va acabar com a candidat de la Democràcia Cristiana en unes eleccions en què no va aconseguir obtenir l'acta de diputat. (La DC ho atrapava tot, ho reciclava tot. 'Morirem tots democristians', es deia de broma a Itàlia allà als anys setanta). Per acabar d'entendre el fenomen cal afegir que un fill de Giannini va morir en estavellar-se un avió militar durant la Segona Guerra Mundial. Aquella desgràcia hi va encendre un fort odi als dirigents polítics, sense distinció. "Estic en contra de l'home providencial que manipula la massa anònima i la mana a morir en una guerra, només per satisfer les seves ambicions personals", va dir el fundador de L'Uomo Qualunque. Cal suposar que el periodista Giannini seria avui un opositor furibund de la invasió d'Ucraïna i de la mobilització militar que acaba d'ordenar Vladímir Putin a Rússia. D'aquella experiència ha quedat a Itàlia una paraula: Qualunquisme. Aquest apel·latiu sol dedicar-se als que critiquen indiscriminadament tots els partits i als que construeixen una identitat política basada en el rebuig a la política professional. Fins fa uns anys, ser qualificat de qualinquista no era un afalac. Potser avui és diferent, ja que el país supura qualunquisme per tots els seus porus.

Cinc lleis electorals en trenta anys, a raó d'una llei diferent cada sis anys, han abonat el terreny del desengany a un país que vivia la política amb veritable passió. Les coses es van començar a fer malbé als anys noranta. El gran procés judicial contra la corrupció (Manos Limpias) va concloure amb Silvio Berlusconi al poder. Un empresari acusat de diversos delictes de corrupció capitalitzava la crisi política provocada per tants escàndols seguits, ja que la classe mitjana no volia votar els excomunistes, que seguien sent el principal partit de l?esquerra. Amb el professor Romano Prodi al capdavant, una àmplia aliança de centreesquerra va recuperar el poder el 1996.

L'ingrés a l'euro va obligar a fer ajustaments econòmics que van acabar amb les alegries dels anys vuitanta. L'entrada d'Itàlia a l'euro no va ser alegre, com a Espanya. No els agradava perdre el control de la moneda. No els agradava haver de renunciar a la devaluació de la lira per millorar-ne les exportacions. La política enrevessada dels anys setanta es va convertir en una política inintel·ligible a la primera dècada del nou segle. La televisió es va apoderar de tot el relat polític. Primer això agradava. Després va començar a cansar. Va venir la crisi del 2008, les polítiques d'austeritat, les retallades, el govern tècnic de Mario Monti, i de les entranyes de la societat va sorgir el Moviment 5 Estrelles, el nou Front de l'Home Qualsevol.

El còmic Beppe Grillo, inspirador del moviment, va començar a triomfar quan va convocar el 'Vaffanculo Day' a totes les places d'Itàlia, el dia d''Aneu a prendre pel cul'. El Moviment 5 Estrelles seleccionava els seus candidats mitjançant votacions per Internet, exigia el compromís de no ocupar cap càrrec públic durant més de dos mandats, tant valia un enginyer com una mestressa de casa. Van amalgamar un programa amb idees d'esquerra i idees de dretes, i van posar en escena l'entrada de l'home i la dona del carrer al Parlament davant la mirada atònita dels polítics professionals. Aquesta catarsi va convertir en l'M5E en la formació més votada a les eleccions legislatives del 2018. No obstant, no van saber què fer amb aquesta victòria, ja que no tenien la majoria absoluta, no tenien aliats i ja començaven a ser una gàbia de grills. Primer, van pactar amb la Lliga, col·locant Giuseppe Conte, un desconegut advocat del sud, de la regió de l'Abulia, al capdavant de l'Executiu. Conte, que va trigar a afiliar-se al M5E, va demostrar ser hàbil. Es va treure de sobre la Lliga de Matteo Salvini per formar govern amb el Partit Democràtic, reorientant-se a l'esquerra. Conte va gestionar força bé els moments més durs de la pandèmia i va aconseguir, al costat de l'espanyol Pedro Sánchez, un bon acord sobre els fons europeus. Arribats a aquest punt, va sorgir a l'establishment italià el temor que Conte, molt procliu a la Xina i no sempre distant de Rússia, es convertís en el nou amo de la situació, amb la palanca dels fons europeus, valorats en 191.000 milions de euros. Una maniobra parlamentària encapçalada per l'exprimer ministre Matteo Renzi (antiga ala dreta del Partit Democràtic) va provocar la caiguda de Conte i la substitució per Mario Draghi, expresident del Banc Central Europeu, al capdavant d'un govern de concentració nacional en què estarien tots els partits, excepte els Germans d'Itàlia, de Giorgia Meloni, marmessor de l'MSI.

La història que ve després és coneguda per tothom. El govern Draghi cau al juliol d'aquest any, sis mesos abans de concloure la legislatura. Tots estaven nerviosos, el Govern grinyolava, l'M5E, en risc de ruptura, va voler pressionar Draghi perquè modificarà el decret d'ajudes per l'encariment de l'energia. El primer ministre ho va interpretar com un desafiament i va presentar la dimissió al president de la República per tornar a demanar la confiança del Parlament. Exigia obediència i disciplina als partits fins a concloure la legislatura la primavera de l'any que ve. No va ser dúctil, no va buscar pactes. O em doneu suport incondicionalment o me'n vaig. La dreta va veure llavors una gran oportunitat i el va deixar caure. Els historiadors ens explicaran algun dia per què Draghi va obrir la possibilitat que el Govern d'Itàlia marxés pel desguàs en un moment internacional tan compromès. A Nova York, la fundació de Henry Kissinger li acaba de donar el premi al millor estadista de l'any.

La vigent llei electoral italiana privilegia les coalicions i la dreta italiana estava perfectament preparada per anar en bloc a la votació que es regeix pel sistema majoritari i que escull el 37% dels diputats. L'esquerra, no, ateses les desavinences entre el Partit Democràtic i el M5E. Si una coalició aconsegueix escombrar al majoritari, ja té guanyades les eleccions. No cal fer enquestes. El tecnòcrata Draghi va obrir la porta el tomb electoral en gestionar la crisi del juliol com un assumpte de dignitat personal ofesa. Li havien promès que seria elegit president de la República al gener i no va sortir. Estava molt irritat.

I el carrer? Perplexa, sense entendre res, mentre puja el rebut de la llum i del gas, i la compra és cada cop més cara. Gent farta, desanimada i més qualunquista que mai. Aquesta és la clau fonamental de la campanya electoral que demà conclou, en què va al capdavant l'únic partit que no formava part del govern enfonsat. Els italians no s'han tornat feixistes de la nit al dia, ni semifeixistes, ni feixistes desnatats, però un bon nombre s'han subscrit mentalment a 'L'Uomo Qualunque', revista que tenia com a lema: “Abbasso Tutti!”.