Res no és inevitable: aquesta és la lliçó de ‘El fracàs de la República de Weimar. Les hores fatídiques d'una democràcia', de Volker Ullrich, i altres novetats editorials al voltant de l'ensorrament de la primera República liberal a Alemanya.

La lliçó, si és que n'hi ha, és que res no està escrit. La República de Weimar no va tenir per què fracassar com va fracassar. Adolf Hitler podria no haver arribat al poder si algunes persones concretes haguessin pres decisions diferents. Hi havia altres camins que haurien pogut desembocar a altres finals que no fossin la destrucció d'Europa i l'Holocaust. Valgui aquesta lliçó ara que proliferen els llibres amb la paraula Weimar o 1933 a les portades, i que tant s'usa i abusa de l'analogia dels nostres temps amb el primer experiment de democràcia a Alemanya, un país que va arribar tard a l'estat nació, la revolució burgesa i al liberalisme. Res no està escrit per endavant i res no és inevitable: aquesta és la lliçó.

"La clau és que el fracàs de la República de Weimar no va ser imparable, sinó que sempre hi va haver oportunitats i possibilitats d'anar en una direcció diferent i de canviar de rumb. També la pregunta sobre per què aquestes oportunitats es van deixar passar", resumeix Volker Ullrich, autor de l'acabat de publicar "El fracàs de la República de Weimar". Les hores fatídiques d'una democràcia (Taurus, castellà). L'historiador i periodista, nascut el 1943, a l'any de Stalingrad, durant un bombardeig en un refugi antiaeri a la ciutat alemanya de Celle (“tinc la mateixa edat que Joe Biden”, explica a l'inici de la conversa al saló del seu apartament a Hamburg), porta tota la vida perseguint aquesta balena blanca. "Com s'explica aquesta insòlita caiguda d'Alemanya a la barbàrie? Com ​​va ser possible la ruptura de la civilització entre el 1933 i el 1945?", es pregunta. "Aquest va ser, i és, el tema de la meva vida, i el de la meva dona, que va morir fa uns anys. Va ser el tema que sempre ens va ocupar".

I on començar, a la recerca de la resposta, sinó a Weimar, aquells anys de crisis econòmiques i cúspides artístiques, d'alliberament dels costums i de pistolers al carrer, d'una democràcia moderna que sense saber-ho covava l'ou de la serp? I com abordar el seu fracàs, si no és nomenant aquells les decisions dels quals, havent pogut conduir a un altre resultat d'haver estat diferents, van fer pujar Hitler a la cancelleria el gener de 1933, ni 15 anys després de la caiguda de la monarquia i la fundació de la República, per sempre associada a la ciutat de Goethe i Schiller i el classicisme alemany?

Primer responsable, assenyala Ullrich: la Kamarilla, paraula d'origen castellà que, com a guerrilla, ha fet fortuna en altres llengües. S'anomena Kamarilla el reduït cercle que envoltava el president Paul von Hindenburg. Van ser ells, els Von Papen, Meissner o el fill d'Hindenburg, que van manejar els fils per nomenar Hitler com a canceller sense estar-hi obligats i malgrat que a les eleccions de novembre de 1932 el futur dictador havia retrocedit a les urnes i, tot i ser la força més votada, mancava de majoria.

A la Kamarilla caldria afegir, de manera més general, als conservadors, figures com el magnat de la premsa Alfred Hugenberg, que van creure poder domesticar el dirigent nazi portant-lo al poder. Va passar el contrari: “Hitler en va tenir prou només uns quants mesos per desempallegar-se dels que l'havien enfilat al poder”.

Hitler jugava amb avantatge: se'l menyspreava i això el va beneficiar. “A finals del 1932, la majoria dels observadors contemporanis, fins i tot els molt intel·ligents, estaven convençuts que el moviment nazi estava en reculada i que Hitler ja era història”, explica Ullrich. És la història que meticulosament, i basant-se en els testimonis d'escriptors i artistes (els Mann, Brecht, Döblin, Lasker-Schüler,...), que “no van voler reconèixer [el perill], el van subestimar, van reaccionar amb massa lentitud”, relata un altre historiador i periodista alemany, U3 Wittstock.

L'historiador Johann Chapoutot assumeix sense complexos l'analogia presentista, i ell, francès i d?esquerres, la porta al seu terreny: la França d'Emmanuel Macron. Convençut que “tota història és contemporània”, i enlluernat pels paral·lelismes que endevina entre l'Alemanya del 1930-1933 i l'actualitat de la política i la societat al seu país, Chapoutot constata a Les irresponsables. Qui vaig portar Hitler au pouvoir? (Els irresponsables. Qui va portar Hitler al poder?, no traduït), que “Weimar és un significant inesgotable”. Que en efecte és inesgotable ho demostra al llarg del volum, que és un assaig sobre Weimar —ben escrit i documentat— però en realitat tracta d'una altra cosa: de Macron, Le Pen, Mélenchon i França d'avui.

Chapoutot explica al llibre la història de “com l'extrem centre va portar l'extrema dreta al poder”. Ho resumeix així: “És, de fet, una petita oligarquia atrevida, egoista i limitada la que va fer l'elecció, el càlcul i l'aposta de l'assassinat d'una democràcia; el seu propi geni, el seu origen i les seves xarxes van decidir amb fredor que l'única via racional i raonable per mantenir-se al poder i evitar tota victòria de l'esquerra era una aliança amb els nazis”. El lector fàcilment pot acabar imaginant que, en aquest joc de miralls, Macron seria Von Papen (o Hindenburg); Hugenberg, el magnat conservador Vincent Bolloré; i Marine Le Pen...

Llegint les novetats sobre Weimar, es produeix un efecte de distància: com més allunyats els autors d'Alemanya, més llibertats es prenen en les analogies i els anacronismes. Com més a prop, més gran és l'aferrament als fets tal com es van viure i més gran la cautela a l'hora d'extrapolar, cosa que no significa que renunciïn a la visió contemporània, a les possibles lliçons. "Per destruir la democràcia", escriu Wittstock, "els antidemòcrates no van necessitar més temps del que duren unes bones vacances anuals. Qui a finals de gener se'n va anar d'Alemanya deixant un Estat de dret, quatre setmanes després va tornar a una dictadura". Volker Ullrich diu una cosa semblant a l'entrevista a Hamburg: “Weimar és un exemple de manual de com són de fràgils les democràcies”.

Pot semblar que les similituds amb la situació actual són forçades, però potser no ho són tant, no estaria de més rememorar el que va passar i com va acabar la república de Weimar, que va entronitzar al poder un monstre com Adolf Hitler.