Va deixar escrit Mary Ann Evans que “el fracàs és sempre el principi de la meitat de tot”, i en el cas de Torre-Pacheco, hi ha un exercici necessari i legítim com a societat d’autocrítica. Som enmig del desastre, no al principi, i, per descomptat, se’n va poder fer més en polítiques socials i a atendre una part de la societat desconnectada de l’èxit, del repartiment de riquesa i l’assumpció de valors democràtics. Però no podem passar per alt que, com ja ha passat a la resta d’Europa, tot estava pendent de prémer el botó vermell. Hi ha una internacional de l’extrema dreta coordinada, pagada i encoratjada des de Moscou i Washington per destruir les nostres democrà­cies i la nostra idea d’Europa. A canvi de què? A canvi de res. Escriu: Carlos Zanón.

La violència és en si mateixa un llenguatge i un caos, un territori sense error. En té prou i de sobres. La turba que decideix anar a caçar l’emigrant, assenyalar, amenaçar, colpejar el diferent no defensa a ningú ni res. Volen destruir-ho tot. Aquesta vegada no envairan Polònia. En tindran prou amb perseguir els diferents fins que ens espantem prou. Aquest és el pla. Si els deixem, és clar.

La violència és en si mateixa un llenguatge i un caos, un territori sense error

Però hi ha esperança. N’hi ha prou amb donar un cop d’ull a les imatges que ens han arribat de la turba, dels que increpen i amenacen els mitjans de comunicació, els de les manifestacions, els portadors de banderes, els engoril·lats, els que criden i empenyen. Mireu-los bé. De fit a fit. El percentatge de freaks a les seves files ajuda en la idea que podem amb ells.

Són una caricatura d’una cosa que sonava bé al seu cap. La dona embotida en el vestit blau de Modes Dorita i gorra estil requetè amb el Sagrat Cor al mig de la bandera espanyola. El trompa del poble, el desgraciat que sempre dona la tabarra al bar, els enfarlopats, la dona molt baixeta que crida molt, el que grava amb el mòbil amb les ulleres que escorren nas avall, la família de tres retallada per la meitat, el de la crossa a qui no se li cura mai l’esquinç, tots amb ulleres de sol, samarretes suades i pantalons curts –si porta pantalons llargs, segur que és po- li–... Hi ha partit. Necessàriament. I l’hem de guanyar a aquella xusma a la qual linxar un nano de quinze anys en un parc és el millor que li ha passat en la vida.