És un diàleg que ha fet fortuna a X. Es fa passar per real, però és totalment inventat. Deixant al marge el tòpic que reitera, en tot cas l'escena dibuixa una cosa semblant a la ceguesa per inatenció: estàs tan concentrat en el processament d'un detall fortuït i perifèric, t'atrapa tant aquesta minuciositat, que el cervell “esborra” o ignora l'esdeveniment central, encara que sigui el més important. Roland Barthes en diria punctum. L'escena és la següent:

Ella: Estàs veient aquell documental nou d'assassins en sèrie a Netflix?

Jo: Sí, acabo de començar l'episodi 3.

Ella: paussa-ho als 22 minuts i 14 segons.

Jo: D'acord, pausat. És la foto de l'escena del crim de la sala d'estar.

Ella: Veus les esquitxades de sang a la paret a prop de la xemeneia?

Jo: Eh, sí. És força macabra.

Ella: Mira just a l'esquerra de la xemeneia. Mira on la llum natural dóna a la paret.

Jo: Sí...

Ella: Aquest és exactament el to de verd sàlvia que vull per al bany de convidats.

Punctum fortuït és el que experimenta des de fa setmanes qualsevol a les xarxes davant la política. No ens interessa saber què ha dit Milei a Madrid; ens quedem amb la cintura dels pantalons gairebé a l'alçada dels genolls. Deixem d'escoltar Junqueras; ens sorprenem pels seus quilos a faltar. Mirem atentament els ulls nus de Feijóo dient-nos que funcionalment ja no és miop, però que anatop... anatop ap... anatòmicament segueix sent-ho. Els seus discursos –dels tres– són soroll per a nosaltres.

De què es va parlar quan Pedro Sánchez va comparèixer a la comissió del cas Koldo? Efectivament, de les ulleres. No les havíem vist mai i ni les hem tornat a veure. Efecte “professor” per liquidar l'efecte “acusat”.

L'extrem d'aquest fenomen es produeix davant de Netanyahu. Des que va començar la guerra contra l'Iran, ha aparegut a diversos vídeos. No ha interessat què diu. La nostra atenció s'ha focalitzat en aquell detall tècnic de les imatges que ens fa pensar que no és Bibi qui apareix, sinó la IA la que treballa i, per tant, que és mort. Perquè té sis dits en una mà, xarrupa el cafè i el líquid al got no baixa, l'anell de casament “desapareix” després d'un gest, els moviments dels llavis no encaixen amb l'àudio, la seva ombra es mou a una velocitat diferent que el cos, té dos orificis auditius a l'orella esquerra.

Tot subjectiu, tot conjectures, gens demostrat. Però és evident que el primer ministre d'Israel ha aconseguit (i ha provocat) que passem del punctum fortuït al punctum buscat per qui observa. Fixant-nos i quedant-nos al detall, som com la dona del diàleg de Netflix, però desitjant trobar la decisió a Matrix.

Tot plegat conforma un aparador de distraccions que acceptem en benefici d'una desconnexió total. La nostra mirada posada en detall és, en realitat, una manera d'evasió. De l'escenificació de Milei (Trump és qui li corregeix i li puja els pantalons on correspon amb un bon grapat de dòlars), del teatre de Junqueras (spoiler: hi haurà pressupostos), del voler semblar Vox sense voler semblar-ho de Feijóo. Però també de l'encara per justificar guerra a l'Iran. Dels seus horrors, d?aquella escena criminal. I francament, coneixent el percal, millor quedar-se aturat al minut 22 amb 14 segons i admirar el to verd sàlvia. Àlex Tort Sagués