LES CARES DE LA MIGRACIÓ

Criminalitzar als migrants a Espanya, un país on la migració puja al mateix ritme que la seguretat, és tan miserable com tractar als i les ciutadanes d'imbècils en dir-los que un migrant que delinqueixi hauria de ser expulsat, alguna cosa que ja contempla el Codi Penal, com han insistit aquests dies públicament molts juristes davant l'enfilall de barbaritats que han vomitat els dirigents de Vox, i els del PP en la seva carrera electoral (començant per Feijóo) i els seus canals de repetició automàtica.

Espanya ha estat històricament un país de grans moviments migratoris —des de l'èxode rural del segle XX fins a l'arribada massiva de migrants estrangers les darreres dècades—, però això no sempre es tradueix en una profunda comprensió del fenomen. Tot i que milions d'espanyols van emigrar dins del país o a l'estranger, aquesta experiència s'ha diluït al relat col·lectiu. La migració interior (del camp a la ciutat, o entre províncies) es va normalitzar tant que va deixar de veure's com a "migració" en si. L'emigració exterior (a Europa o Amèrica) es recorda més com a necessitat econòmica que com a experiència compartida amb els migrants actuals. A tot això caldria afegir-hi els exiliats de la Guerra Civil, no només a França, sinó a Mèxic, Xile o Argentina, on, per cert, van ser molt ben acollits.

Espanya ha viscut totes les cares de la migració, però entendre-la requereix més que haver-la experimentat: exigeix empatia, educació i voluntat política. Forges ens ho va explicar al seu dia en una de les seves vinyetes: “Sentim com a ibers, temem com a celtes, pensem com a grecs, riem com a romans, treballem com a hebreus, estimem com a àrabs i creiem com a gitanos. Com hi pot haver un espanyol racista?”

Que no ens manipulin; en la nostra diversitat, en la diversitat d'Espanya des dels seus orígens, en les llengües, en les cultures, en la gent que venen i van, hi ha la nostra grandesa davant d'un món cada cop més autoritari i violent amb el vulnerable, el pobre. Perquè al final és això; el feixisme és això i sembla mentida que calgui explicar-ho de nou un segle després.