TORRE PACHECO I FUENTEOVEJUNA

Entre Almagro i Torre Pacheco hi ha uns 350 quilòmetres d'altiplà i serra que, el cap de setmana passat, van donar la mesura entre dues Espanyes que s'estranyen i es miren amb una distància progressiva, reconeixent-se cada vegada menys. Mentre que a Torre Pacheco començaven els disturbis d'aquest assaig de pogrom organitzat per esquadrons sinistres, a Almagro es representava una nova versió de Fuenteovejuna que s'erigia com la millor anàlisi dels fets. Perquè han succeït tantes vegades a la història, que un comediant del segle XVII els comprèn millor que el més premiat dels sociòlegs.

El muntatge de Fuenteovejuna, adaptat per María Folguera i dirigit per Rakel Camacho per a la Companyia Nacional de Teatre Clàssic, eludeix la glorificació del poble rebel i explora les metamorfosis que causa la violència. Quan la justícia s'expressa com a venjança, i la sentència, com a torba, el poble retrocedeix a una animalitat furiosa que destrueix la mateixa idea de comunitat. Fins i tot encara que el tiranicidi sembli moral. No hi ha llum ni raó en la violència: tothom qui la prova es perd.

La posada en escena del clàssic ―que respecta el text de Lope amb tot el seu vers, però que li fa dir coses diferents de les que acostumàvem a entendre― refuta aquest lloc comú del teatre i la cultura com a evasions que donen l'esquena al món al voltant. Mentre la política s'ofega al fang que produeix, el Parlament esdevé una corrala de crits, les discussions públiques s'enreden en foteses i els dos grans partits espanyols fan un ridícul solipsista i alienat, un grapat d'actors i dues dramaturgues apunten al veritable cor de les tenebres en què vivim.

No és estrany que els mateixos ultres que aclamen els matons que atemoreixen Torre Pacheco tinguin al punt de mira una cultura capaç de despullar la seva brutalitat fins a deixar-la en carn i gegants cavernícoles, lliure de coartades ideològiques. Si a Vox l'obsessiona controlar el ministeri i les conselleries de cultura no és només per tallar-los l'aixeta als “pijoprogres subvencionats” (sic), sinó per trencar tots aquests miralls incomodíssims. No suporten que les paraules de Lope de Vega s'usin com a arma contra ells. També podríem fer servir les de Cervantes, les de Teresa d'Àvila, les de Juan de la Cruz, fins i tot les de Quevedo. Tot el Segle d'Or, fonament de la glòria hispànica per als patriotes més rancis i de veu més colèrica, s'alça aquests dies a Almagro contra ells. És natural que temin aquests pijoprogres que comencen a plantejar batalles amb armes més contundents que els pals i les navalles. Sergio del Molino al país.