DE PENDRE EL FRESC, O LA FRESCA

Fa uns dies corria la remor que l'Ajuntament de Barcelona prohibiria prendre la fresca al carrer. La sorpresa per l'anunci, va ser majúscula. No per la prohibició en si, coherent amb la voluntat sempre manifesta dels governs de controlar-ho tot, sinó perquè un no ha vist mai ningú prenent-ho a la capital si no és des de la terrassa d'un bar acompanyat de la preceptiva consumició. Però que ningú s'esveri, l'alarma estava injustificada. Ningú serà multat per treure cadires de vímet al carrer. La teòrica prohibició va resultar ser una mentida que havia fet fortuna. El rumor es va propagar per les xarxes, algun mitjà se'n va fer ressò, i la bola va adquirir condició de veritat fins que l'Ajuntament la va desmentir.

A molts racons del país especialment als pobles petits, treure la cadira al carrer en caure la tarda per xerrar amb els veïns, jugar una partida de cartes, fins i tot sopar, o simplement gaudir de la fresca és un costum profundament arrelat. 

A Sabadell, ve de vell el costum de prendre la fresca al carrer després de sopar, hi ha alguns als barris que encara sopen al carrer a hores d'ara, i treuen les cadires per fer-la petar. Concretament al de sota casa de Can Puiggener, encara es practica aquest costum, i segur que en algun altre com Gràcia o Ca N'Oriac també.

Aquest costum ve de quan no hi havia televisió i a l'estiu després de sopar, o abans, quan queia la tarda i comença a córrer una mica d'aire fresc, la gent treia les cadires al carrer davant de casa i s'ajuntaven uns quants veïns per prendre la fresca.

Allà amb la mitja llum del carrer, o fins i tot en el cas de Sabadell a la mateixa Rambla, la gent la feia petar fins tard, i com ja he dit alguns sopaven i altres feien el traguet de vi mentre fumaven la cigarreta, que a la fresca no hi ha control d'alcoholèmia ni prohibició de fumar. Allà es xerrava, es criticava i s'arreglava el món en general, tot estava permès i res prohibit, ja que prendre la fresca, abans (ara ja no ho sé) era gratis, i ningú es queixava del soroll ni de res.

Avui en dia, si es practiqués prendre la fresca amb assiduïtat com abans, suposo que no estaria ben vist, els veïns que no sortissin a prendre la fresca es queixarien del soroll, i l'Ajuntament intentaria cobrar algun tipus d'impost per ocupació de via pública, a banda que com les ciutats les tenim pràcticament a les fosques, per veure's els veïns haurien de treure fanalets o llums de càmping gas. Res, que no pot ser, a pali, tots espatarrats al sofà i a veure la Tele, amb l'aire condicionat a tota pastilla, això sí. 

En municipis petits, especialment en aquells amb menys pressió urbana i on aquesta tradició d'“asseure's a prendre la fresca” és comuna, la pràctica no sol estar perseguida, ni genera cap conflicte. No hi ha una normativa general estatal que prohibeixi col·locar cadires al carrer, de manera que tot depèn de les ordenances municipals que cada ajuntament aprova.

Tot i això, l'expert també adverteix: això no significa que estigui permès fer el que un vulgui. En aquells pobles que han experimentat un notable creixement en població o turisme, aquest costum pot començar a generar queixes, sobretot si deriva en sorolls excessius, obstrucció del pas o acumulació de residus. És en aquests moments quan la Policia Local sí que hi pot intervenir.

Una de les claus és la interposició de queixes dels veïns. Encara que la col·locació de cadires al carrer pugui estar tolerada a molts municipis, si un ciutadà presenta una queixa formal per molèsties —soroll, escombraries, ocupació indeguda—, les autoritats estan obligades a actuar. La intervenció policial pot anar des d'un advertiment verbal fins a una sanció administrativa si es considera que s'ha incomplert alguna norma específica.

El més curiós d'això és que mentre en castellà es fa servir el masculí (EL FRESC), en català s'empra el femení (LA FRESCA). En l'idioma dels acaparadors d'art sacre, el LAPAO, no sé com es diu.