PAGESOS: ELS JARDINERS DE LA TERRA

"Les últimes pluges van caure amb suavitat sobre els camps vermells i part dels camps grisos d'Oklahoma, i no fengueren la terra plena de cicatrius. Les arades van creuar una vegada i una altra per sobre de les empremtes deixades pels rierols. Les últimes pluges van fer créixer ràpidament el blat de moro i esquitxar les vora de les carreteres d'herbes i mala herba, fins que el gris i el vermell fosc dels camps van començar a desaparèixer sota una manta de color verd. A la fi de maig el cel va empal·lidir i les ratxes de núvols alts que havien estat penjant tant de temps durant la primavera es van dissipar. El sol va cremar un dia després d'un altre sobre el blat de moro que creixia fins que una línia marró va tenyir la vora de les baionetes verdes. Els núvols van aparèixer, després es van traslladar i després d'un temps ja no van tornar a sortir. La mala herba va intentar protegir-se enfosquint el seu color verd i va cessar d'estendre's. Una crosta va cobrir la superfície de la terra, una crosta prima i dura, i a mesura que el cel empal·lidia, la terra empalidí també, rosa en el camp vermell i blanca al camp gris.

En els barrancs oberts per les aigües, la terra es va desfer en secs rierols de pols. Els esquirols de terra i les formigues lleó van iniciar petites allaus. I mentre el fer sol atacava dia rere dia, les fulles del blat de moro jove anaven perdent rigidesa, al principi es van inclinar dibuixant una corba, i després, quan l'armadura central es va afeblir, cada fulla es va ajupir cap al sòl. Llavors va arribar juny i el sol va brillar encara més cruelment. les vores marrons de les fulles del blat de moro es van eixamplar i van aconseguir l'armadura central. La mala herba es va agostejar i es va encongir, tornant cap a les seves arrels. L'aire era tènue i el cel més pàl·lid, i la terra es tornava groga dia a dia."

Així comença 'Las uvas de la ira' de John Steinbeck. Pels més joves que no coneguin l'obra d'Steinbeck, llegir aquesta novel·la de la Gran Depressió nord-americana penso seria molt recomanable i enriquidor, sobretot en els temps que ens està tocant viure, i pels qui el coneixem, rellegir-la també ens aniría bé, encara que no sé si ens acabarà de deprimir o serà una bona autoajuda per sortir de l'atzucac en el que restem. 

Steinbeck ens torna als temps de la Gran Depressió, quan, després d'una sequera, milions de petits grangers del sud dels Estats Units van ser expropiats i abatuts per les grans corporacions i els bancs. Els tractors van substituir les famílies que treballaven la terra. Així van néixer les finques de milions d'hectàrees i el monocultiu del cotó. S'han acabat les hortes i els petits ramats. Un milió de ranxers sense casa, sense feina i sense menjar no van tenir més remei que emigrar a les riques terres de Califòrnia, atrets per unes fulles publicitàries que oferien feina a tothom que ho necessités.

La novel·la revela les condicions extremes del viatge de la família Joad i de milers de famílies a través de la ruta 66, en camionetes en situació de desballestament, carregades de gom a gom amb la poca cosa que havien aconseguit salvar les famílies. En trepitjar Califòrnia, només hi ha feina per a uns quants en èpoques concretes, pagant gairebé res aprofitant l'excés de demanda laboral i la gana. L'autor aconsegueix transmetre els estats d'ànim en un dels relats més ben travats que he llegit els darrers anys. Els clàssics sempre ensenyen i les bones novel·les són els millors llibres d'història quan expliquen la vida i les emocions de la gent corrent.

Passeig per un corriol que corre en paral·lel a la llera d'un riu d'alta muntanya. Els pollancres, els roures, els bedolls, les nogueres i els faigs de grans dimensions acaben de forma abrupta en praderies que s'eleven fins a xocar amb altes muntanyes cobertes d'espessos boscos recents. Uns filets electrificats protegeixen els prats de l'estreta senda coberta de vegetació que acaba pendent fins al riu. Les olors, la pau, la solitud, la visió dels allargats prats conservats pels pagesos per a pastures, les vaques plàcides de color marró i el so dels esquellots em tornen la capacitat de somiar, d'emocionar-me.

Assegut en una petita roca, observo les flors silvestres de tots els colors. De sobte només puc pensar en la gratitud que devem als pagesos. Volem paisatges naturals, excel·lents tomàquets, verdura i ous ecològics, boscos que no s'incendiïn i tampoc beguin l'aigua que necessiten els rius, però oblidem el que és essencial. Oblidem els jardiners de la terra. Si tot això perviu, és gràcies als pagesos. Un dels oficis que més reconeixement necessita.

Reflexiona sobre Steinbeck i la pagesia, Pepe Ribas al seu article a la Vanguardia amb el nom d'aquest escrit: Pagesos, els jardiners de la terra.