Portlligat, agost de 1949. Peter Brook, flamant director del Covent Garden, acaba de passar uns dies treballant braç a braç amb Salvador Dalí en els vestits i escenografies de l'òpera Salomé per a l'escena londinenca, amb text d'Oscar Wilde i música de Richard Strauss. En sortir de Portlligat amb els esbossos, Gal·la li reclama un rebut... “per si et passa alguna cosa”.

Poc després, Elena Escudero, marquesa de Quintanar i la seva filla adolescent María Cristina visiten a Dalí. No es coneixen massa, però tenen un bon amic en comú, Luis Escobar, marquès dels Marenys –el recorden col·leccionant pèl púbic en 'L'escopeta nacional'?–. Dalí li demana un favor: que, en el seu viatge de tornada a Madrid, li portin a Escobar els esbossos del Tenorio, que s'anava a estrenar-se al novembre en el teatre María Guerrero de Madrid. Noblesse oblige, la marquesa accedeix.

Peter Brook, la marquesa, el seu plançó, el gerent de la signatura de segurs Lloyd’s en España –Stuart Berkeley Owen– i el dramaturg, director cinematogràfic i diplomàtic Edgar Neville coincideixen aquests dies en el pintoresc Mas Castell, a Palamós, propietat del matrimoni Alberto Puig Palau i Margarita Gabarró, milionaris i mecenes. I, d'allí, els cinc parteixen cap a Madrid en automòbil, amb Neville al volant del seu cridaner Studebaker.

Són les set del matí del dimarts vint-i-tres d'agost quan, en el tram boscós de carretera que va de Tordera a Malgrat (Maresme) són interceptats, metralleta en mà, per la partida del maqui Josep Lluís Facerías, que venia de completar una temporada d'assalts a Barcelona. El llegendari Facerías i la seva colla (el Vigilis, el Quique, el Llarg i un altre no identificat) necessitaven un automòbil per a fugir a França. Els atapeïts viatgers són retinguts en un clar del bosc fins al vespre, lligats i abandonats a la seva sort.

Aconsegueixen alliberar-se gràcies a un trempaplomes que Neville portava en la butxaca i, a trancas (i, si és el cas, barrancs: van caure per un), aconsegueixen arribar fins al cuartelillo de Malgrat. Allí, sense papers que els identifiquin, els cinc són retinguts fins que Neville aconsegueix comunicar-se amb Madrid. En tot el periple, la marquesa de Quintanar s'ha enganxat els dalís al cos. Poc després, apareixerà el Studebaker, abandonat en l’Espolla. Els maquis s'havien enfrontat a la Guàrdia Civil: dos d'ells havien mort, la resta va aconseguir travessar la frontera.

La policia va trobar els passaports de Neville, comte de Berlanga de Duero, i de la marquesa de Quintanar travessats per una bala. I en la maleta de Peter Brook, els esbossos de Salomé. Com Espanya no volia reconèixer que el maqui era un problema seriós, la premsa no es va fer ressò del succés. Qui sí que va aprofitar el succeït per a publicitar la seva òpera va ser Peter Brook. El futur premi Príncep d'Astúries 2019 no va trigar a narrar a tot aquell que volgués escoltar-li –o no– uns fets amb sabor a 'viejuna' llegenda romàntica amb sarcasme britànic, fracs i 'noblotes' anarquistes. Fins i tot va convidar els assaltants, amb un anunci en la premsa de Tolosa, a l'estrena de l'obra! Però, negre sobre blanc, l'explicació més detallada no apareixerà fins al 2006, quan Michael Kustow publiqui la biografia del director teatral.

Si Brook va afegir nombrosos tocs de comèdia anglesa al seu relat, Edgar Neville va anar corregint i augmentant la seva experiència, que quedaria finalment plasmada en una entrevista amb Marí Gómez Santos, vint anys després dels fets. Antonio Téllez, biògraf del maqui, va relatar en el 2004 el succés en el seu llibre sobre Facerías, destacant l'honradesa dels assaltants.

Finalment, Franco Torre va aconseguir entrevistar la testimoni “adolescent”, Cristina Gallego de Chaves, en el 2016 (va morir set anys més tard, a l'edat de 89). Però pocs detalls va poder afegir. Cada narrador porta l'aigua al seu molí, la tenyeix del seu color favorit i li afegeix fabulosos peixos de colors. Amb tan variats i contradictoris vímets, el genial director japonès Akira Kurosawa hauria superat la seva pròpia obra mestra, Rashomon. Però acaba de sortir a la llum un document inèdit, propietat del col·leccionista Pere Vehí: una carta d'Elena Escudero, marquesa de Quintanar, dirigida als Dalí, escrita en francès i signada en la seva finca de Segòvia, on s'estava reposant de l'atracament... tan sols sis dies després dels fets. Obviant la subjectivitat de la marquesa, és el relat cronològicament més pròxim als fets del qual es té notícia.

Elena era esposa de Fernando Gallego de Chaves, VIII marquès de Quintanar, Gran d'Espanya, lusófilo i monàrquic antifranquista. El matrimoni va pagar l'avió de Sanjurjo per a unir-se a la rebel·lió, i va viatjar a Portugal per a comprar armes. Després va veure com Franco assumia tot el poder, sense donar opció als Borbons. Va acabar exiliat a Mallorca.

“A les 7 del matí –relata Elena Quintanar–, és a dir, a plena llum del dia, a 55 km de Barcelona, vam ser detinguts ‘en nom de la República’ per sis bandits armats amb metralladores: ens van baixar, ens van portar al fons d'un bosc i ens van lligar els peus i les mans fins a la mitjanit”.

Segons Neville, en albirar la partida armada, va donar una consigna a la seva tripulació: “Tots som anglesos”. Pretenia així evitar que descobrissin que en l'acte anaven dos nobles. Tota la conversa es va desenvolupar, llavors, en el francès macarrònic que se suposa han de parlar molts anglesos.

“Els individus –afegeix la marquesa de Quintanar– parlaven en català o francès perquè venien de l'Escola Terrorista de Tolosa. L'única cosa que la meva pobra filla, tremolant de por, va aconseguir va ser evitar que ens posessin els mocadors en la boca, la qual cosa segurament ens hauria ofegat perquè la nostra gola, de por, estava seca com a fusta”.

Neville, després de donar mostra de les amenaces del maqui –“si no els matem estem fotuts”–, detalla que van estar unes hores amagant la seva nacionalitat, parlant en francès fins que “la nena va demanar en espanyol un got d'aigua. La seva mare i jo la fulminem amb la mirada, i viu de miracle, perquè jo vaig estar a punt de dir que aquesta nena era la meva benvolguda amiga Pilar Primo de Rivera”. Quan el maqui va descobrir el passaport i va veure la filiació nobiliària de Quintanar, “em van dir milionària i feixista. Desafortunadament –prossegueix en la seva carta– no soc milionària i afortunadament no soc feixista”.

Sobre els dibuixos de Dalí, conscient del seu valor econòmic, Quintanar escriu: “Quan vaig veure les metralladores en la carretera, el meu primer impuls va ser agarrar les maquetes i ho vaig fer: és a dir, vaig deixar tot, bossa, joies, etc., i em vaig aferrar als Dalí que no vaig deixar anar ni un segon. Va ser nerviós i curiós com travessava aquest bosc amb el paquet atapeït en el meu cor. Quan em van lligar (lligada d'esquena amb la meva filla) em vaig asseure sobre ell i no vaig deixar anar a Don Joan fins a arribar a la Caserna”.

La carta de la marquesa acaba amb una confessió que sona a recompensa: “Vaig estar a punt de mentir-los i dir-los que un dels Don Joan (el que està sol!) havia caigut en la fugida, però em sembla més honest demanar-los un esbós, que mai m'abandonarà, perquè sento que ens va portar bona sort”. Coneixent als Dalí, gairebé estem segurs que aquesta recompensa mai va arribar.

Don Juan Tenorio, amb decorats de Dalí i direcció escènica de Luis Escobar, es va estrenar l'u de novembre de 1949 en el teatre María Guerrero, de Madrid. Es va tornar a representar a l'any següent... però tots els esbossos de Dalí havien desaparegut, com si els hi hagués empassat la terra. El geni empordanès va haver de recrear-los, i no perquè el maqui els hagués robat.

En el 2012, la galeria Venus Over Manhattan, de Nova York, va exposar l'original del cartell de Dalí per al ‘Don Joan’ (còpia del decorat d'aquesta imatge). Un jove de calba incipient i camisa de quadres el va robar, a plena llum del dia, amagant-lo en una bossa de plàstic. En veure la que havia embolicat, el lladre, el publicista Phivos Istavrioglou, des del seu Grècia natal va retornar el dalí a la galeria per correus expressos. Però ho van enxampar gràcies a la càmera de seguretat i a una empremta dactilar en un refresc no pagat en una botiga de Manhattan. Un policia infiltrat el va localitzar a Milà i li va oferir un treball a Nova York. Istavriuglou va caure en el parany i va viatjar als Estats Units, on va ser detingut. Va passar unes setmanes a la presó, va pagar nou mil dòlars i va ser expulsat. - Ricard Mas, Plàcid Garcia-Planas