EL BONISME ACABA MALAMENT


Durant les últimes setmanes Luis Benvenuty ha anat presentant a la vanguardia informacions sobre persones sense sostre a Barcelona. La novetat del relat d'aquest estiu és constatar com apareixen ja queixes d'altres ciutadans que han de compartir els espais públics amb els qui dormen al carrer. La reacció fàcil és criticar a qui assenyala alguna cosa que, es miri com es miri, no ha de ser acceptat. Però solucionar la situació de tanta gent que no té on dormir serà difícil. Portem massa temps amb un discurs social bonista i insuficient. 
Barcelona és un lloc d'arribada, de mescla i, encara per a molts, un lloc d'oportunitat, però hem transmès un missatge incomplet. Fa més de vint anys es trobaven oficines municipals amb vistosos adhesius en els cristalls enumerant tots els drets que els immigrants justament tenien. Però amb cap informació de quines eren les seves obligacions. Eren els dies d'una Barcelona que no mostrava signes de flaquesa i, potser per això, cobria necessitats incipients. 
El maig de 2015, Ada Colau, tres dies després de guanyar les eleccions, va col·laborar en el recompte de les 892 persones que dormien al carrer o en sucursals bancàries. Avui, aquesta xifra és gairebé el doble. Després va venir això del benintencionat “volem acollir” però sense canvis legals que fessin efectiva aquesta voluntat (excepte per a nacionalitzar a la carta algun jugador de bàsquet). Van aparèixer les maniquees pintades “turistes a casa; refugiats benvinguts,” generant entre tots un efecte anomenada a nivell ciutat que es va visualitzar al màxim amb mil manters sol en el passeig Joan de Borbó. Aquella venda il·legal no va desaparèixer fins que va néixer una plataforma d'afectats pel top manta, exigint solucions i oferint col·laboració. Els radicals del no a tot, en comptes de reclamar als governs, van respondre amb un escarni al comerç del propietari que va liderar els inicis d'aquesta plataforma. Propostes constructives, poques i de mínima efectivitat. En l'actualitat, manters i ferrovellers continuen dormint al carrer o en naus ocupades. Si a això li afegim la falta d'habitatge, fins i tot d'habitacions assequibles, i la permissivitat cap a joves amb papers, sense necessitats econòmiques inicials, però desnonats afectivament, la gestió del fenomen sense sostre és un repte calent. 
Ningú no ha de dormir al carrer i ningú és il·legal. Això sona molt bé, però la realitat ha acabat saturant la utopia, perquè durant anys les administracions han estat esplèndides amb alguns dels que rebien, però implacables amb els que tributaven o tenien una propietat. Ara que les partides socials donen per menys, el pèndol oscil·la en sentit contrari, la tolerància s'està esquerdant i comença a triomfar el discurs que exigeix ​​actualitzar obligacions i prohibicions. - Fermín Villar

10 Comentaris

Més recent Anterior