Segons Fundéu —el cercador de dubtes de la RAE—, el terme “cuñadismo” s'usa a Espanya “per a referir-se a la tendència a opinar sobre qualsevol assumpte, volent ser més llest que els altres”, i el “cuñao” és “qui aparenta saber de tot, parla sense saber, però imposant la seva opinió, o s'esforça per mostrar als altres el bé que fa les coses”. Sí: qui més, qui menys porta un petit cunyat dins, que reprimeix com pot (o no); però potser no són aquestes paraules un retrat robot exactíssim d'un tipus a qui tots coneixem molt bé, perquè ho veiem diàriament?
Exacte: Donald Trump. Trump és —salta a la vista— el cunyat per antonomàsia, la quinta essència del cunyat, el cunyat elevat a l'enèsima potència: un fill consentit de multimilionari, irresponsable, immoral, masclista i narcisista, que va saltar a la fama gràcies a un programa de televisió esgarrifosa i que no és que no hagi llegit un llibre en la seva vida: és que, com a compte Michael Wolff, alguns dels seus assessors més estrets ho consideren gairebé illetrat, és incapaç de llegir informes d'una pàgina i, segons Gary Cohn, que va ser el seu assessor econòmic, “s'aixeca a mitja reunió amb líders mundials perquè s'avorreix”. Rex Tillerson, exsecretari d'Estat de Trump, va dir d'ell: “La seva comprensió dels esdeveniments globals i de la història dels Estats Units era realment limitada”. Només d'això? Abans de la seva segona presidència, Trump va assegurar que acabaria amb la guerra d'Ucraïna en 24 hores, o fins i tot “abans de prendre possessió del càrrec”, però d'aquí a una mica farà un any que estarà en el poder i la guerra rugeix amb més feresa que mai, Putin està més forta i feliç que mai i, gràcies a la seva trobada d'agost amb Trump a Alaska, ha deixat de ser un pària internacional sense haver cedit un mil·límetre en les seves pretensions imperials, ni sobre Ucraïna ni sobre els països de l'est d'Europa. Obsessionat amb el Nobel de la Pau (que no seria estrany que obtingués, atès que Henry Kissinger també va ser agraciat amb ell), Trump sosté que ha acabat amb sis guerres, quan la veritat és que, com explica Sophian Aubin, només ha posat fi a una: la que enfrontava a Armènia amb l'Azerbaidjan. Trump va assegurar que l'economia estatunidenca s'arreglava imposant aranzels, i els ha imposat, però amb ells no ha aconseguit més que perjudicar l'economia estatunidenca i sembrar el caos i la inestabilitat en el món, trencadissa que aprofita la Xina per a presentar-se com una alternativa d'estabilitat i enfortir-se acumulant amics mentre els Estats Units s'afebleix acumulant enemics: MAGA (Make America Great Again) s'està convertint en MALA (Make America Little Again). Això són fets, però Trump continua captivant al món.
El poder és extraordinari. José María Aznar no era el més llest de la seva classe, però una vegada va dir una cosa intel·ligent; potser és de Sun Tzu o d'algun altre xinès del segle VAIG VEURE abans de Crist, però és molt intel·ligent. Havia de ser 1994 o 1995, Felipe González s'eternitzava en el Govern i es deia que Aznar no tenia prou carisma per a substituir-lo. Va ser llavors quan ho va dir: “A mi doneu-me una majoria absoluta i veureu el carisma que em surt”. Així va ser: a penes va aconseguir la majoria absoluta, va començar a tractar-se amb Bush, es va deixar anar a l'Iraq i aquí segueix, amb el seu empaquetatge i el seu saler de sempre, convertit en l'oracle de la dreta nacional. Per descomptat, això de Trump és millor: la Casa Blanca no és la Moncloa; potser al que més s'assembla és a Benvingut Mr.Chance, aquella rondalla setantena filmada per Hal Ashby en la qual un jardiner analfabet i incapacitat per a la realitat acaba fascinant als nord-americans, convençuts que es tracta d'un gran estadista. És clar que Mr. Chance era un home dolç, educat i inofensiu, mentre que Trump és el que és.
Però no dramatitzem. Ho vaig dir aquí fa un temps: no hi ha bé que per Trump no vingui. Tenir al gran cunyat a la Casa Blanca pot ser un desastre, però també una oportunitat, sobretot per als europeus; clar que per a aprofitar-la hauríem d'unir-nos de bo de bo, plantar cara al cunyat, emancipar-nos d'ell i fer el que està fent la Xina. O això, o el drama. - Javier Cercas
