EL LLARG VIATGE DELS INGENUS

L'accidentada sortida de la Global Sumud Flotilla va donar peu a tota mena de comentaris jocosos. Van jugar en contra de la causa, per descomptat, l'ambient maldestrament festiu i algunes sobreactuacions durant la partida a Barcelona. També el fet que molts vaixells haguessin de tornar a port pel mal temps i que el punt triat per al reagrupament de la flota fos la idíl·lica illa de Menorca. Però la veritat és que, al principi, el baluern de les crítiques i bromes proferides contra aquesta missió humanitària va arribar a silenciar les bombes que dia rere dia cauen sobre les famílies de Gaza. Després que la flotilla liderada per Greta Thunberg sofrís dos atacs amb drons en el port de Tunísia, les bromes van baixar d'intensitat.

L'assagista neerlandès Rob Riemen promociona aquests dies a Espanya –ahir va intervenir en l'Hi ha Festival de Segòvia– La paraula venç a la mort (Taurus), on insisteix en la seva idea que només la restauració de l'humanisme i la recuperació del veritable significat de les paraules aportarà llum en aquesta era d'angoixa i culte al poder, als diners i a la tecnologia entesa com una forma de control.

Shelley va escriure sobre un viatger que va veure les ruïnes d'un rei encallat en la sorra solitària. Riemen se serveix per a això d'escriptors com George Orwell o Thomas Mann, dels qui recupera sense ambages conceptes com a amor o veritat , que tan càndids ressonen quan s'empren en el dia avui dia però que, com molt bé s'argumenta, urgeix rehabilitar. D'Elisabeth Mann Borgese, filla menor de l'autor de Doctor Faustus , recorda Riemen una sentència de 1999: “Els utopistes d'avui són els realistes del demà. Els realistes d'avui demà estaran morts”.

La rehabilitació que suggereix Riemen de la millor tradició cultural europea convida a rescatar a un personatge literari que encarna com pocs aquesta innocència lluminosa, aquesta noblesa d'esperit que reivindica l'autor. D'algun mode, aquesta ingenuïtat activa que pot aplicar-se als integrants de la flotilla –saben que no arribaran a bon port– és la mateixa que evoca el príncep Myshkin en L'idiota de Dostoievski.

El príncep és un personatge que atresora tots els trets que avui consideraríem febleses. No sols és bo, generós i ingenu; és que pateix d'una falta d'ambició que ho condemna a deambular a la mercè de l'ambició dels altres. Però són precisament aquestes fragilitats les que fan d'ell un ésser poderós: la seva ingenuïtat exposa, per contrast, la inhumanitat que guia –en major o menor grau– a la gent amb què es relaciona.

Arribats aquí, podríem preguntar-nos quina és l'alternativa al buenismo d'accions tan ingènues com la Global Sumud Flotilla. No fer res? Confiar que les institucions que no fan res desenvolupin imaginatives estratègies per a continuar no fent res sense que es noti? És més respectable qui es queda a casa i evita mirar les imatges terribles de Gaza que qui s'enrola en una causa com la de Thunberg i els seus, per més que entre les motivacions d'aquests pugui subjeure la pulsió aventurera i algun càlcul de rendibilitat política?

Mai trepitjaran Gaza, però el seu gest posa en evidència la inacció de la majoria. Com el príncep rus davant els seus semblants. La ingenuïtat enfront del cinisme.

Hi ha altres personatges literaris abocats, com el pobre Myshkin, a perseguir causes perdudes. AL Quixot ho guiaven la bondat, l'amor i el desig de justícia (en aquest sentit, la flotilla és una empresa indubtablement quixotesca) i, al capità Ahab, l'obsessió de sotmetre a la balena. Però Rob Riemen, en La paraula que venç a la mort , s'atreveix a invocar el sonet Ozymandias de Percy B. Shelley, on un viatger es topa amb les ruïnes d'un gran rei encallat en la sorra solitària. L'assagista porta a col·lació aquest poema en la seva descripció d'un teatre del món dominat per Grandesa i els seus acòlits, en una gens vetllada referència a Donald Trump i a altres governants autoritaris.

Hi ha una alternativa menys literària però més civilitzada a la imatge del colós despullat de poder i abandonat en el desert: una cel·la a la Haia. Miquel Molina, director adjunt de la vanguardia.