ELS MISTERIOSOS COLMADOS 24/7

 Si no sabeu què fer amb la vostra vida, si els negocis es desfan com fum entre els dits, el vostre sou recorda L’increïble home minvant, el lloguer us devora cada mes un tros d’esperança i els vostres títols acadèmics no valen ni per empaperar un quarto de cohousing, no us angoixeu. Obriu un supermercat 24/7. Rendibilitat garantida. En un tram del carrer Mallorca , n’hi ha tres separats tot just per cent metres. A la rambla Catalunya n’obren uns davant dels altres. Parlo de carrers on comprar o llogar només està a l’abast de milionaris expatriats, narcotraficants o polítics de països desesperats. Té alguna cosa de cruel: vendre Fairy, llaunes de tonyina i pa Bimbo permet plantar cara d’igual a igual, Louis Vuitton i Gucci, a Rabat i a Suárez, mentre els barcelonins, sobretot els més joves, es veuen expulsats de la ciutat.

No sé si els empleats d’aquests colmados compleixen amb les lleis laborals del país. Cal suposar que sí i que a Barcelona ningú no treballa en règim de semiesclavitud, amb la qual cosa la cosa encara s’entén menys. Poden pagar lloguers monstruosos al Quadrat d’Or alhora que sous decents, horaris legals i vacances? I si, en comptes d’empleats, són tots ells empresaris solitaris que sostenen amb la seva feina insomne una economia incomprensible, encara és més difícil assimilar que els seus països d’origen no siguin meques mundials de prosperitat i desenvolupament.

Si us hi heu fixat, predominen els nacionals del Pakistan, gairebé sempre homes morenos i silenciosos que pots veure a primera hora del matí i tornant de la feina amb la mateixa expressió resignada, venent doritos amb una serietat que desarma qualsevol ironia. Ignoro si els ciutadans d’aquest país reben facilitats especials dels nostres regidors, però no puc deixar d’imaginar (per després riure) que, a Islamabad i Lahore, hi hagi equivalents dels nostres carrers. Colmados regentats per catalans venent productes globals i algun pot d’anxoves de l’Escala, per mor d’una justícia poètica que no acaba d’arribar mai.

Des del meu balcó, Barcelona s’ha convertit en un cementiri de negocis i somnis. Ja no hi ha els laboratoris fotogràfics ni la botiga de roba de talles grans freqüentada per transvestits desmaquillats ni tants bars de barri, de tallat en got de vidre, que han desaparegut sense deixar rastre, com el guix esborrat d’una pissarra. Els uns es transformaven en uns altres, però sempre amb un pòsit de fracàs. On hi havia la botiga de roba va obrir un local d’amanides modernes, portat per un noi i una noia d’aspecte tímid que passaven hores mirant per la finestra. No hi solia entrar ningú i van acabar tancant tan silenciosament com havien obert. Ara l’aparador exhibeix carcasses per a mòbils i una altra noia tímida contempla el carrer amb aire entotsolat, preguntant-se si tot és tan nou i innecessari com ella. Aviat obrirà un altre colmado 24/7 que els sobreviurà sense contemplacions i em recordarà la meva ignorància sobre les lleis inexorables del progrés.

Barcelona és una ciutat suspesa entre el passat i la supervivència. Oblideu tot això del MWC i els grans esdeveniments: pura xaranga per a les butxaques d’uns quants. El que abans eren petites llibreries, tallers, bacallaneries o bars amb nom propi són avui locals de conveniència, bombolles d’altres mons que sembla que les hagi deixat caure algun extraterrestre bromista. Només quedaran les grans cadenes, les joieries de luxe, els restaurants on els veïns del barri no podrien pagar ni un cafè... i aquests misteriosos colmados.

Als habitants ens queda obrir-ne un i veure si funciona la màgia de les Mil i una nits, ingressar al sector públic o provar sort en la política. Són les úniques estratègies viables en un lloc on s’ha perdut la compassió i el sentit de la ciutat. On el teixit dels barris, el comerç històric i les iniciatives personals han estat substituïts per la lògica del rendiment immediat en una nova edat mitjana de buròcrates i rendistes.

Els supermercats de 24 hores són el mirall d’una ciutat rendida, un recordatori que als barcelonins només els espera l’estranyament i el desarrelament; un símptoma que la raó s’ha esfumat i l’espai de tots s’ha venut al millor postor. Barcelona ja no ofereix oportunitats, tan sols instruccions de supervivència, un encongiment d’espatlles i el missatge que el futur és un luxe inaccessible. Javier Melero.

Aclariments al senyor Melero - En primer lloc, el que passa a Barcelona no passa fora vila. De botiguers n'hi ha del Pakistan i de Bangladesh, en principi són autònoms, i alguns fins i tot dormen al mateix local, i això si que és trist, perquè amb aquesta vida tan excitant el que fan és pagar el viatge d'anada a casa nostra. 

Segons estudis com el de Berta Güell a Barcelona, ​​una part significativa dels negocis regentats per pakistanesos estan constituïts com a societats limitades (SL), cosa que implica que els seus propietaris solen cotitzar com a autònoms. També hi ha casos de treballadors contractats per compte aliè, encara que en condicions moltes vegades precàries i amb vincles familiars que difuminen els límits entre allò laboral i allò personal. 

Recordar també al senyor Melero, que antes hi havia les botigues de comestibles que eren quelcom similar als 24/7 actuals, que pràcticament estaven sempre obertes o semiobertes per si algú havia de menester alguna cosa. Els botiguers solien viure a la rere botiga. Com deia Madame Bovary a través de la ploma de Gustave: no hi ha res de nou, llevat del que hem oblidat.