LA CAMPANA DE L'INFERN 30.9.21

Quan F. li va explicar a la seva mare que el campanar del poble havia caigut ho va fer amb tota mena de detalls. Li va dir que, primer, es va decantar a l’esquerra, que va tremolar el balconet, es van moure les reblons grisos i, després i lentament, es va anar enfonsant i amb ell la memòria de tot el poble. La mare va continuar menjant ametlles, com si res, perquè no ­recorda res des de fa temps. I a ell aquest desmemoriament el reconforta, val més que no ho sàpiga, pobra dona.

Al seu poblet del Pirineu també hi havia campanar, un d’aquells que s’omplen de coloms cepats i recorden la lletra de Llach, sí, el meu país és tan petit “que des de dalt d’un campanar/ sempre es pot veure el campanar veí”. Les campanes marcaven les notícies de la vida, sonaven a festa quan n’hi havia, a funeral i gemec, a rè­quiem, a comunió, a missa de deu, i de dotze, i de sis, a casament, bateig i confit. Eren amigues del rellotge.

A F. l’ensorrament del campanar de Todoque, la ment és molt perversa, el va portar a una pel·lícula es­panyola i a la mort del seu director, Claudio Guerín, durant el rodatge. Va caure de la torre de l’església de San Martiño, a Noia. Aleshores Claudio era la parella sentimental de Pilar Miró i el 1973 estava considerat un dels directors amb més futur del país. Aquell 17 de febrer estava rodant La campana del infierno en terres gallegues quan va pujar al campanar de l’església, d’uns vint metres d’alçària, a fi de donar unes instruccions. Eren els últims plans del film. Va relliscar i el seu cos es va precipità al buit, tenia 34 anys.

Juan Antonio Bardem va assumir les tasques de direcció i la pel·lícula va aconseguir estrenar-se. Després es va desplegar tota una campanya de misteris perquè, segons la mi­tologia de la zona, sobre el que completés la construcció d’aquella se­gona torre (i Guerín Hill ho va fer en cartó pedra) cauria una maledicció. Fins i tot Iker Jiménez en va parlar. Fossin meigas o no, hi ha coses que se’ns escapen als humans i faríem bé de no infravalorar-les.

Les agulles del rellotge de l’església de Todoque van quedar aturades, per sempre, a les 17.55. La mare d’ F. va preguntar si el rector ja havia tret tots els sants. Sí, mare, tranquil·la, els sants estan fora de perill. - Núria Escur - lavanguardia.com.

HACENDADO NO VOL TATUATGES 30.9.21

Tinc a dojo de supermercats a prop de casa, però no un de Mercadona. Diuen que l'empresa veta que els seus empleats llueixin tatuatges o pírcings. Que els tinguin, cap problema, però que estiguin a la vista del públic, el senyor Roig no ho vol. L'empresa ofereix als seus empleats la possibilitat de embenar-se els tatuatges o posar-se tiretes als piercings, però el sindicat diu que llavors "semblaria que, en comptes de personal d'un supermercat, els treballadors fossin ferits de guerra". De moment, als que porten els braços tatuats l'empresa no els dóna uniformes d'estiu i, així, durant tot l'any treballaran amb màniga llarga, No sé fins a quin punt té una empresa dret a prohibir als seus empleats pírcings o tatuatges, encara que a nivell personal en no compartir el fervor per aquesta moda, la mesura no em sembla gens malament.

Vinc d'una generació que ni sabia que era boomer quan era boomer però si sé que els tatuatges abans i durant molts anys era cosa de mariners i drogoaddictes, com ens ho havia explicat Vázquez Montalban. Quan vaig al súper i a la caixa, veig els dependent@s que passen la compra pel lector de codis de barres n amb els braços plens de tatuatges, no poden evitar una sensació de fàstic. El mateix passa als bars i  restaurants. David Beckham impecable amb vestit, camisa i corbata però amb els seus tatuatges deixa de ser elegant per ser brut, vulgar, porquè el tatuatge és brut - cal dir-ho -, i és que sóc incapaç d'entendre i de comprendre que porta a una persona a tatuar-se, i el mateix succeix amb barbes, bigotis o píercings, tot això són conceptes antics, tribals, quasi medievals, que no se quin sentit tenen en aquesta època ni en aquest segle. Veurem en què acaba la iniciativa de Mercadona, si és que els mitjans es dignen a informar-nos, car la noticia es la prohibició, com acabi, ja veure'm, l'interés passa a ser relatiu.

UN BOTELLOT ECLESIÀSTIC 29.9.21

Un capellà anglès ha provocat un escàndol al organitzar un festival de cervesa al cementiri de l'església. No ha estat un botellót com els de la plaça Espanya, Gràcia o la platja del Bogatell durant les festes de la Mercè, que quedi clar, amb desenes de milers de joves i adolescents, saqueig de comerços, crema de cotxes i disbauxa generalitzat. Més aviat ha estat un botellot eclesiàstic, amb una mitjana d'edat al voltant dels seixanta anys i bastant ben ordenat, amb el propòsit de recaptar fons per arreglar el rellotge de l'església de la Mare de Déu a Stockton-on-Tees, un localitat de 85.000 habitants al comtat de Durham, nord d'Anglaterra.

I no s'han estat de res. El 'botellót' en qüestió ha durat quatre dies, una mena de Oktoberfest de Munic avançada al setembre i enmig de la bucòlica campinya anglesa, a mig camí entre Darlington i Middlesbrough, amb cervesa de 35 tipus diferents (ale, lager, negra, pilsen , belga, alemanya...) subministrada per la fàbrica local The Three Brothers, tot molt ecològic i de proximitat, i també 17 classes de sidres angleses i irlandeses per als que volguessin controlar la ingesta alcohòlica. Això sí, les pintes, a l'equivalent de cinc o sis euros, una quantitat que els participants en els botellons barcelonins considerarien una barbaritat. Però és que no es tractava d'un botellón qualsevol, sinó beneït per l'Església (encara que sense oferta d'indulgències), i en l'entès que era per una bona causa.  Per descomptat, cap dels participants té la sensació d'haver comès un pecat, ni mortal ni venial.

"Lamentablement sempre hi ha un petit grup que li busca tres peus al gat i no vol veure les coses com realment són", ha respost el capellà a les crítiques. L'esfera del rellotge necessitava ser netejada i reparada, i el pèndol, automatitzat, un treball amb un cost d'uns deu mil euros que Anderson es va adonar que no podia cobrir passant el raspall. Així que després d'estudiar com altres esglésies "interactuaven amb la comunitat", va decidir organitzar el seu festival i va donar permís a la cerveseria de la ciutat perquè utilitzés la nau mil·lenària de Santa Maria la Verge com a celler provisional on col·locar els seus barrils i abocar les begudes.

Per no pagar a una empresa de seguretat -que hauria cobrat més del que s'ha ingressat pel festeig-, el sacerdot va encarregar a la pròpia cerveseria que s'encarregués del bon ordre i concert. "Tant entre les tombes com a l'interior de l'església hi havia nombrosos espais per seure i col·locar les taules d'una manera respectuosa amb l'entorn. La immensa majoria de la gent ho ha entès així i s'ha alegrat de la possibilitat d'aprofitar el bon temps, conèixer gent, fer amistats i gaudir d'una pinta. Malauradament, sempre hi ha esgarriacries". Ja sigui per unes coses o altres, aquí o allà, amb benedicció eclesiàstica o sense, els botellons generen polèmica. I és que hi havia unes quantes maneres de recaptar diners sense muntar una botellot en un cementiri, clar, que les coses que passen a la Gran Bretanya és queden a la Gran Bretanya. No em puc imaginar un sarao així a casa nostra...., ni que s'organitzes a Solsona.

ESTÚPIDAMENT CORRECTES 30.7.21

No penso demanar perdó perquè a la meva neta, de petita li comprés la col·lecció sencera de les 'barriguitas' on hi havia una nina negra coberta amb un estampat de lleopard i un os al cap. No penso demanar perdó perquè per aquella època cantés a crits la cançó del negrito del Cola-Cao, o la del 'negro zumbón': 'ya viene el negro zumbón bailando alegre el baion, repica la zambomba y llama a la mujer...' 

Tampoc penso demanar perdó per explicar aquell acudit tan dolent de "Sabeu qui va inventar el fil de coure? Dos catalans tirant d'una pesseta" Ni penso demanar perdó per haver-me partit el pit amb històries ridícules de francesos, belgues, irlandesos, polonesos, japonesos, aragonesos, andalusos, homes, dones, i fins de jueus, catòlics i budistes, acudits de Leperos, o per haver-me rigut amb els acudits d'Arévalo de gangosos i mariquitas, o gaudir de l'anunci de les nines zombies de Famosa, mentre consentia el vergonyos anuncis de Soberano 'es cosa de hombres', que ves per on en aquells temps no es considerava masclista per la societat en general, i és que la vara de mesurar ética i moral cambia amb el temps.

I és que caminem per un camp de mines i cada vegada que obrim la boca podem ofendre a algú. Els 'guardians de l'estúpidament correcte'  haurien de ser els que es disculpessin per tant furgar en comentaris fets fa dècades que arruïnen la reputació de les persones.  Tots tenim un passat, i ningú passaria la prova del cotó ideològic prenent com a referència una vida sencera, prou ho saben els usuaris de twitter, tot i ser tant recent.  Així que de demanar perdó, ni parlar-ne. Són aquests guardians del bé qui haurien de fer-ho per sotmetre'ns a una dictadura no només del què dirém sinó també del que haurem dit i quan i com ho varem dir.

I no demano perdó per aquest escrit, de quan un mariquita era un marieta, o un sarasa, i no un gai o un homosexual del col·lectiu LGTBI, i no passava res i ens enteniem tots perfectament, potser perquè de la mateixa manera que no érem políticament correctes, tampoc érem gilipolles que se l'agafen amb paper de fumar, i possiblement compreniem i respectavem més aquests col·lectius que ara.

TOTS ESTEM EN LLIBERTAT CONDICIONAL 29.7.21

 

El veterà militant anarquista Amadeu Casellas, que ha passat un quart de segle a la presó per robar un banc rere un altre, és un dels vigilants de sala de l’exposició ‘Tot ordre és vol pur’, de Núria Güell, al Centre d'Art Contemporani Fabra i Coats. Que l’autor del llibre ‘Un reflex de la societat: crònica de l’experiència a les presons de la democràcia’ acabi custodiant obres d’art només se li podia ocórrer a una artista que el 2011 ja va publicar un manual per expropiar bancs i que en aquesta mostra ajusta comptes amb una altra ‘bèstia negra’ de Casellas: l’església. Es pot visitar de 12 a 20 hores fins al 31 de juliol i torna a obrir al setembre. Si voleu saber tota la historia d'Amadeu Casellas, en vaig parlar aquí al seu día. - A elperiodico.cat/ca/ l'han entrevistat.

Mai l’hauria imaginat treballant com a vigilant de sala en un museu.

Tinc amistat amb la Núria [Güell] perquè ha fet moltes coses sobre presons i CIE (Centre d’Internament d’Estrangers). Quan m’ho va proposar no tenia feina, així que vaig acceptar. Se suposa que hauria de ser milionari però ara he de canviar-me de pis i no tinc ni per a la fiança.

¿Com es poden haver robat tants bancs i estar sense blanca?

Els diners els repartíem entre la CNT, que llavors era il·legal, famílies de la comarca d’Osona que ho necessitaven, i una part per a nosaltres. A més, quan surts després de 2, 3 o 10 anys de presó, no tens res.

Núria Güell i vostè fan el mateix però per camins diferents, i no em refereixo a atracar bancs.

Posem en evidència el sistema i denunciem l’abús d’autoritat. Ella ho fa artísticament i jo pel broc gros, perquè ho he viscut en carn pròpia i perquè em deuen anys de presó.

Ha estat 26 anys entre reixes, a 16 presons, en règim d’aïllament, en vagues de fam, s’ha cosit la boca... ¿Com ha aconseguit continuar viu?

He tingut la gran sort de no enganxar-me mai les drogues. Era una qüestió d’orgull. Quan estava en aïllament i el metge m’oferia una pastilla per dormir, li deia: ¡Per a què vull una pastilla si tinc les 24 hores del dia per dormir!

¿Com canalitzava la ràbia?

A la presó feia molt esport i a fora acostumo a fer entre 17 i 23 quilòmetres diaris corrent i caminant. Quan tinc dues hores lliures me’n vaig muntanya amunt, si no, explotaria.

¿Quina espurna va prendre la seva croada armada?

Jo soc de Vic, un poble de cures. Quan en veies un pel carrer havies de córrer a besar-li la mà. A l’escola un em va creuar la cara i jo per instint l’hi vaig tornar i el vaig deixar planxat. Ja els tenia ràbia perquè veia com abusaven del seu poder, però a partir d’allà es va convertir en una croada personal. Amb els anys vaig descobrir que dins de cada dictador i de cada explotador hi ha un capellà.

«L’encarregat de les armes de la FAI em va dir: ‘A tu et mataran, vas massa llançat»

També es va rebel·lar contra l’explotació a les fàbriques.

Vaig entrar a treballar molt jove i un de la CNT em va veure tan emprenyat amb el sistema que em va portar a una reunió il·legal. Vaig començar repartint fullets de propaganda i em va agradar.

No va tardar a passar a coses més serioses.

La primera vegada que vaig anar a Tolosa a trobar-me amb els de la FAI, l’encarregat de subministrar les armes em va dir: «A tu et mataran, ets molt criatura i vas massa llançat. De moment no et donaré res». Però des d’aleshores he afluixat molt.

¿Canviaria alguna cosa del que ha fet?

Si ho poso en una balança, qui ha perdut realment soc jo. He contribuït a coses que valen la pena, com l’abolició de la llei de ‘vagos y maleantes’, la reforma del codi penal, l’aplicació del reglament perquè hi hagi vis-a-vis i trucades a la presó... Però no he pogut disfrutar del meu fill. No me’n penedeixo, si tornés enrere faria el mateix, però potser d’una altra manera.

«S’ha de continuar fent la crítica a les institucions, tot i que de manera menys violenta»

El 1976 va atracar el seu primer banc a punta de pistola.

Aquest ha sigut el meu error, entrar amb una pistola. Si en lloc d’això hagués fet com Enric Duran hagués sigut diferent, però en aquell temps no hi havia ordinadors. Potser vaig anar massa per força i això m’ha marcat tants anys a la presó. Però el fons del que he fet, que és la crítica a les institucions, penso que cal continuar fent-la tot i que potser de manera menys violenta.

Vostè no ha deixat de fer-la.

Aquesta bèstia que és el capitalisme només la frena la resistència, tot i que sigui de grups petits. És clar que seria millor ser milions, però dir que, com som pocs, no val la pena fer res és una excusa. Amb tres esprais es pot pintar un poble sencer i això ja és un focus de resistència. Jo faig vídeos de denúncia sobre el que passa a les presons i amb tal que una sola persona els miri ja em dono per satisfet.

¿Què el mou més, la injustícia o la ràbia?

Les dues coses. Un cas que em va fer molta ràbia va ser quan tres nois de Sarrià van violar una dona i el jutge els va condemnar a 12 anys. Automàticament se’ls va concedir el tercer grau, perquè «no podien perdre la vida per un error». En canvi, a uns nois de Terrassa, fills de treballadors, els van caure 25 anys pel mateix delicte. Una violació és una violació, la faci un ric o un pobre. Quan veus aquestes dues vares de mesurar t’entra la ràbia i ganes de lluitar contra aquesta injustícia. A Espanya han canviat les formes i els noms, però tot continua igual.

¿Com pot ser que a les presons catalanes la gent mori i ningú hi faci res?. ¿Creu que els polítics i els activistes independentistes que han passat per la presó poden contribuir a millorar el sistema penitenciari?

Hauria de ser així, però vistes les declaracions de la consellera ho dubto. En només 10 dies van morir tres persones i no han fet res. ¿Com pot ser que a les presons catalanes la gent mori sense més ni més? ¿I per què hi ha tants suïcidis en el règim d’aïllament? És una vergonya i cap fiscal, cap jutge, ni ningú fa res. És un problema enquistat.

¿Ara se sent lliure?

No.

¿Alguna vegada s’ha sentit lliure?

Només quan he estat escapat, perquè anava amb documentació falsa i és l’única forma que no et controlin. En primer grau són 22 hores de cel·la i 2 de pati; el segon grau és el pati, amb alguna sortida; el tercer grau són sortides diàriament, però tornant a dormir a la presó, i el quart grau és aquest, en el qual tots estem en llibertat condicional. S’han de seguir unes normes, t’agradin o no. Són normes absurdes i injustes però si no les segueixes i surts del ramat, et tanquen.

LA DICTADURA DE L'ESTUPIDESA 29.7.21

Hem arribat a un punt en aquest país, que no es pot dir res de res ni de ningú i menys encara de les dones. A la més mínima t'assalta la nova inquisició amb les seves torxes i et cremen en la foguera de les xarxes. És la dictadura de l'estupidesa, de la intransigent inquisició. I el pitjor és que no ho pillen, no capten a vegades (no sempre) la fina ironia, el doble sentit, l'humor subtil, o simplement comentaris, frases fetes de tota la vida, sense mala intenció. A banda, l'humor si no transgredeix, ja no és humor. No es tracta d'explicar acudits de marietes o gangosos, ja ho comentaba fa temps, més de la mitad dels acudits del Perich avui en dia no es podrien publicar. Del Perich, de l'Eugenio o Chiquito de la Calzada.

I és que aquests inquisidors no donen per a més, no els arriba el seu enteniment més enllà de la punta del nas, com els indis quan albiren l'horitzó però posen la ma davant la cara no fent-la servir de visera. Ni tan sols s'adonen que no parlem seriosament quan ens riem. No podem dir 'fotli que és de Reus' per què hi ha una senyora que es molesta, i això que és de Tarragona. Tampoc es pot dir 'pan con pan comida de tontos', per que se'ns molesten els pocs forners que encara queden. I ja, l'acabose no pots dir res de les dones o dels LGTBI, diguis el que diguis segur que alguna cosa acaba sent masclista, patriarcal, i vulgui un o no, s'acaba autocensurant. 

Quan hom publica aquest títol a S.U.E. - ELS GOSSOS PÒDEN PARLAR AMB ELS HUMANS, ESPECIALMENT LES DONES, ja li entren dubtes paranoics: a veure si en dir 'especialment', les dones ho considereran ofensiu, etc etc.

És que ni un acudit, ni un comentari es pot fer ja sense que el treguin de context, el malinterpretin, l'amplifiquin i t'envíin a la foguera d'aquestes xarxes que sovint cremen, i aixó que nomès són un 6% de la població.
El cas és que ja no es pot parlar, no hi ha llibertat d'expressió, perquè la gent tenim por, por d'obrir la boca perquè tot està mal vist, tot és masclista, tot és patriarcat opressor, tot ofén sempre a algú i aquest maltractament pocs s'atreveixen a denunciar-ho.

I no ho dic per provocar, però és que no es pot dir res sense que et censuri la policia del pensament, el pensament únic, el pensament d'una minoria, els nye nye que no els hi agrada res, perquè és això: han acabat imposant-se a la majoria que no pensa com ells. Són el pensament d'una minoria dominant per a la gent que no pensa com ells, encara que els normal som nosaltres, no els altres.

EL XIRINGUITO 1.7.21

 

💬La decisió d'Isabel Díaz Ayuso de crear l'Oficina de l'Espanyol, un nou departament depenent de la Conselleria de Cultura, Turisme i Esports, per a col·locar a Toni Cantó al front d'un organisme públic en el que cobrarà 75.084 euros ha suscitat nombroses crítiques. Aliè a l'opinió pública, l'ex de Ciutadans ha volgut agrair-ho a la seva valedora a través d'un polèmic missatge ja que hi ha nombrosos errors gramaticals: "Gràcies Isabel Díaz Ayuso per la confiança. L'espanyol és la segona llengua més parlada del món i genera moltes oportunitats per crear riquesa i ocupació; l'esquerra i el nacionalisme que la arraconen, no han volgut aprofitar-les".

Després de nombrosos missatges rebuts, Cantó ha decidit esborrar el tuit. Resulta curiós que el polític valencià iniciï la seva carrera al capdavant d'un organisme públic encarregat de defensar el castellà i que en el seu primer missatge cometi diverses faltes d'ortografia. Així ho ha assenyalat el periodista Aitor Riveiro: "Defensar l'espanyol amb faltes d'ortografia. Molt propi de la dreta. És com defensar la pàtria portant els diners a Suïssa".

Un altre tuiter li ha corregit directament el seu error: "Dos comes criminals separant subjecte i verb i dues de vacances. Mal comença la promoció de l'espanyol", ha expressat Iván Castillo. Cal destacar que el Consell de Govern de la Comunitat de Madrid presidit per la dirigent madrilenya ha aprovat aquest dimecres la seva nova estructura, segons han informat fonts de l'Executiu madrileny.

I jo em pregunto, aquest xiringuito no és un cas de malversació de diners públics?.

PEL JUNY LA FALÇ AL PUNY 1.7.21

💬He parlat en més d'una ocasió de com anàvem sols pel món la mainada quan jo era menut. A Santa Maria de l'Estany m'hi portaven de vacances quan tenia set anys, hi anava tot sol amb el cotxe de línia del Sagalés. Allí a l'Estany, tot el sant dia voleiàvem per tot arreu, i els meus genolls eren dignes de veure, sempre els duia senyalats. Els de ciutat no saben caminar pel camp deia la tia. El text que ve a continuació es un extracte de la meva novel·la 'Amor particular', però en aquest cas es totalment autobiogràfic. 
En aquests dies incerts que estem vivint, és bo - suposo - evocar el passat encara que caiguem en la malenconia, a vegades convé evocar encara que manipulem els records sense adonar-nos. De fet evocar és manipular els records.

AMOR PARTICULAR (fragment)

Recordo, igual que explicava la iaia, un estiu passat a Santa Maria de L'Estany. Acabava d'arribar després que l'escola havia tancat les seves portes fins a setembre i els meus pares m'havien enviat aquí, amb una sensació que encara ara em perdura de que en aquella època, amb només vuit anys, més aviat els feia nosa i m'aparcaven allí, com ho feren a Cervera del Rio Alhama l'any següent, o a Sant Feliu de Codines l'altre i l'altre. Però aquesta seria ja una altra historia.Suposo que també influïa en aquest estat d'ànim el fet de tenir un germà, en Lluís de només un any, que no anava - òbviament - de vacances. Es quedava per tant a casa i a mi em feien foraO així és com ho veia jo en aquell tempsLa primera setmana em vaig enyorar molt, era la primera vegada que sortia sol de casa, a més a més, la tia, l'oncle i la Maria eren perfectes desconeguts per a mi, tot i que em tractaven amb molta cura perquè no em sentis estrany. Malgrat les seves atencions, trobava a faltar la meva casa, l'habitació, el patí i als meus companys de la plaça del Taulí i també encara que menys als meus pares. Pensava que m'avorriria molt en un petit poble on no hi coneixia ningú i era evident que poca activitat hi deuria haver. 

Venint d'Anoarra on a l'any 53 lentament començava a haver-hi de tot, se'm presentava feixuga la meva estada en aquest petit nucli rural.Però aquest estat va durar poc, la Maria em va presentar en Fransiscu que era un cosí meu llunyà i aquest en Josep i ben aviat congeniarem un cop superades les aprensions inicials. Tot i pertànyer a la mateixa cultura, jo venia d'un món molt diferent i el seu ho era també per a mi, però fórem capaços d'adaptar-nos aportant cadascú les seves experiències. Jo els parlava de la vida a ciutat i ells m'ensenyaven com es vivia a pagès.Poc vaig aportar de fet jo, en canvi vaig aprendre moltes coses d'ells, coses petites però importants, com reconèixer els arbres del bosc pel seu nom, caçar crancs al riu, diferenciar el blat de l'ordi o la civada, veure per primera vegada vaques, porcs, gallines o conills. Tot un mon desconegut fins aquell moment per a mi. 
Per a un vailet de ciutat acostumat a aceres i asfalt, tot i que a Anoarra en aquella època molts dels carrers encara eren de terra i fang quan plovia, els costeruts carrers de Santa Maria de l'Estany empedrats desigualment, provocaven freqüents caigudes que feien que anés permanentment amb els genolls pelats. La tia deia que semblava el nafres, però que així aprendria a caminar i córrer com un vailet de poble.L'oncle era pagès, tenia arrendats dos o tres terrenys - els tros en deia - on hi cultivava blat que ell mateix segava i, també un altre on hi havia trepadella pel bestiar, que era cosa de la Maria i fins i tot meva, atès que amb cura i vigilant-me, de vegades em deixava segar-la amb la falç petita i l'esclopet.L'oncle tenia mal caràcter i tractava a la tia com els homes d'aquell temps tractaven les dones. La veritat és que no ens enteníem gaire ell i jo, sempre rondinava per tot i és queixava que jo era molt llengut i li contestava.Malgrat tot, alguna vegada havia observat en ell un cert punt de tendresa que de seguida desapareixia, com si li fes vergonya mostrar-se. 
Amb el pas dels anys, penso que era una bon home, del seu temps però.Tenia unes mans nervudes i la pell assaonada, duia una gorra de visera d'aquelles d'abans que no es treia mai i pantalons gairebé sempre de pana amb un gros cinturó. L'escuradents a la boca i amb aquella sensació que encara dona algun home avui en dia, d'estar constantment mastegant un tros de cansalada. La tia sempre traficava amunt i avall, tenia un somriure angelical i uns ulls que li brillaven intensos i murris. Poques vegades la veuríeu asseguda i si ho estava era per pelar mongeta tendra, patates o el que calgués. Ella era qui sovint es cuitava d'apagar el foc de les nostres picabaralles.Que no ho veus que es una criatura - li deia -Un carallot i un llenguerut és el que és - contestava ell - però gràcies a ella sempre acabàvem fent les paus. 
Després de la guerra de la que mai se'n comentava res, potser perquè jo era molt petit o simplement perquè a molts pobles no se'n parlava, viure era molt dur. Els deportats de L'Estany els mataren a Sant Quirze de Safaja, o fins i tot a Vinyoles d'Orís, però això ho vaig saber molts anys després. Les guerres a part de morts provoquen silencis, odis i rancúnies difícils d'empassar i més encara d'oblidar i, el que és pitjor encara, ens porten a la postguerra, època feixuga per a tots, vencedors i vençuts.
La Maria tenia vint anys i un xicot que es deia Valentí. Bon noi i treballador - deia la tia - misèria de per vida - afegia - Els diumenges al matí anàvem a missa de dotze amb la tia i la Maria. L'oncle no hi venia mai atès que sentia una aversió visceral envers els capellans. En sortir de l'església anàvem a fer el vermut al cafè de la plaça. El vermut era de garrafa que jo trobava boníssim i encara el recordo barrejat amb sifón, acompanyat d'olives i anxoves. Allí hi havia l'oncle jugant a les cartes o al dòmino, matant el temps mentre lentament passava el diumenge.
A la tarda amb la Maria, anàvem a berenar a la font, llevat que vingués el Senyor de Santa Eulàlia de Riuprimer que portava la màquina de fer cine i al casal projectava pel·lícules en blanc i negre, amb un só infame que nosaltres contemplàvem fascinats i embadalits. Eren pel·lícules espanyoles, de Imperio Argentina, Miguel Ligero i d'altres per l'estil, però per a nosaltres allò era tot un mon nou que se'ns obria als ulls d'infants àvids de conèixer-ho tot. A Santa Maria de l'Estany, hi venien estiuejants de Barcelona, pocs, però n'hi havien. Uns d'ells que tenien la torre amb jardí i fins i tot garatge per el seu automòbil, s'estaven al costat mateix del monestir. Tenien tres o quatre vailets, però no es barrejaven gaire amb nosaltres.
El monestir romànic era el monument més important del poble - de fet l'ùnic - a part de la bellesa del campanar i l'absis clàssic ben conservats, tenia també el claustre on de vegades hi anàvem. Cada columna tenia el seu capitell esculpit amb motius religiosos que ens agradava molt i el pati interior ben cuidat amb herba i flors on i entrava el sol que les mantenia gemoses.El mossèn era un altre vell rondinaire que pràcticament no recordo, llevat d'una dia que ens va empaitar perquè ens haviem cagat al costat mateix de l'absis. Ho recordo bé perquè aprofitant el meu desconeixement de la natura, en Franciscu em va enredar i em vaig eixugar el cul amb fulles d'ortiga que abundaven a la part del darrere del monestir. Fins que no vaig dipositar el meu paner en un rec d'aigua fresca la coïssor se'm feia insuportable, però reconec que fou la millor manera de reconèixer la maleïda planta per sempre més. Després, jugaven a tocar-la sense respirar i la veritat és que la cosa funcionava.
Darrera de l'era de Can Guardia, un camí de terra pujava cap on hi havia els pallers i més amunt dalt d'un turó, quan n'era el temps, hi havia la concentració més gran i espectacular de papallones que jo hauria imaginat mai. Ens asseiem allí enmig contemplant-les i admirant la bellesa i varietat dels seus colors. Fou aquesta la primera vegada en que vaig tenir la sensació que es podia aturar el temps, que era possible detenir-lo i manipular-lo. Anys més tard llegint Sartre ho vaig entendre, era la felicitat en estat pur, quan la pots retenir encara que només sigui un instant, un instant en que tot està bé, on tot és al seu lloc.
En Fransiscu ens explicava que el seu pare li havia dit que les papallones naixien i morien el mateix dia, però nosaltres mai n'haviem trobat cap de morta al terra. Malgrat la manca d'evidències ens ho creiem. Al pare d'en Fransiscu li deien el Sr.Prat doncs era l'encarregat de la fàbrica tèxtil que hi havia davant el Monestir. Sap de lletres i números - deia sempre la tia - i és molt viatjat - afegia. - 
En baixar del turó de les papallones, tallàvem trossos de didortes que ens fumàvem d'amagat, picava molt als llavis i al paladar, però semblava talment que ens fuméssim una cigarreta. Les didortes son unes herbotes recolzades als marges i de tronc color beig clar amb ratlles un xic més fosques, dubto que ara les fumi algú i aneu a saber si jo mateix seria capaç avui en dia de reconeixer-les.
Com succeeix a qualsevol poble, o fins i tot les ciutats o grans urbs, la vida quotidiana estava instal·lada en una rutina cíclica, que molt de tant en tant es veia alterada per un fet diferent que trencava aquesta monotonia. Malgrat aquest aspecte, a L'Estany i als vuit anys hi havia molts motius per passar-s'ho bé cada dia. En aquesta època d'aprenentatge i constants descobriments qualsevol fet que als ulls d'un adult no tindria cap importància, per a un vailet de vuit anys era tot un esdeveniment digne d'atenció. Amb la Maria, quan l'oncle anava a segar al tros, li portàvem el dinar. Sota un sol de justícia caminàvem més d'una hora per un camí polsegós i allí sota una olivera que a penes donava ombra, dinàvem sempre el mateix, escudella, gra o cansalada, pa més aviat sec i la bota de vi calent i agre que l'oncle duia sempre a sobre. Un dia que la Maria no es trobava gaire bé, vaig anar-hi tot sol.Després de dinar. L'oncle em va dir:- Vailet, fot el camp cap el poble que està a punt de ploure i t'agafarà la tempesta.- Però si fa sol - fou la meva contesta -- Fes-me cas, ¿veus aquelles boires que venen de la banda de Santa Maria d'Oló?.- Si! però són molt lluny. Va somriure sorneguer dient-me sense dir-ho que - aquests de ciutat no en sabem res de la natura - Creu-me i fes-me cas, ves-te'n o t'agafarà la pluja, no sens l'olor del vent humit i la flaira de terra mullada que ens arriba?Aleshores ho vaig notar, és una olor extraordinària que t'entra pel nas - per a on sino - i es percep en tots els sentits. - Sí que ho sento ara - li vaig dir - Teniu raó, me'n vaig. A mida que m'anava acostant cap l'Estany el cel s'anava ennegrint i l'olor a terra mullada, aquell aire humit ple de sensacions era més perceptible. I la vaig veure, per primera vegada vaig poder veure on començava la pluja. Davant meu, a uns vint metres - més o menys - les grosses gotes s'incrustaven dins el terra polsós del camí marcant una perfecta línia horitzontal que avançava ràpida cap a mi. No duia paraigües ni el volia, vaig deixar que la pluja m'envoltes i calés en tot el meu cos mentre aspirava a fons i agraïa el seu contacte. Vaig arribar xop a can Guardia, però satisfet. Havia vist començar la pluja per primera vegada i havia notat el seu efecte reparador i fresc. La tia i la Maria en veure'm arribar mullat com un peix no compartiren els meus pensaments, però tampoc es que rondinessin gaire. Les dones contemplen amb més benignitat les petites bajanades de la infantesa.
Encara no m'havia acabat de canviar de roba que la tempesta ja havia passat, el sol brillava de nou i una lleugera boirina producte de la evaporació embellia el paisatge, tot feia olor de net, a nou. En aquestes es varen presentar en Fransiscu i en Josep.- Ja has arribat? T'hem vingut a buscar per si vols venir a collir cargols, després de ploure és el moment.- Cargols? Aneu a collir cargols?- Sí! - contestà sorneguer en Josep - cargols, aquells que porten la casa a sobre i s'arrosseguen pel terra.- Que no n'has vist mai?- Sí! alguna vegada, però perquè els voleu collir? En Francesc i en Josep intercanviaren una irònica mirada. Aquests de ciutat no saben res de res, és devien dir.- Escolta'm, que no ho saps que els cargols es mengen?- No!- Doncs ara ja ho saps, vols venir o què?- Si, és clar. Anem. Em va fer una mica de mania agafar el primer, però com a totes les coses un s'acostuma aviat i vaig acabar collint-ne un munt. 
En Fransiscu que era el més gran i molt espavilat, va tenir la idea de fabricar-nos uns estris capaços de desenvolupar altes velocitats. La idea era molt senzilla - un cop vista - es tractava d'una construcció de fusta triangular amb tres coixinets a la base, fixes els del darrere i mòbil el davanter que era una mica més gran. Aquest anava travessat per un eix d'acer que servia de volant. Guiat amb els peus mentre ens aguantàvem d'una corda lligada als extrems de l'esmentat eix, aconseguíem a la baixada de la font del Castell, unes velocitats encomiables i més d'una rebolcada també. S'ha de tenir en compte que en aquella època els vehicles que transitaven per aquella carretera que portava a Santa Maria d'Oló o a Santa Eulàlia de Riuprimer cap a Vic si et desviaves a la dreta, era escassíssim, atès que el cotxe de línia del Sagalés només arribava fins l'Estany i llevat d'alguna excepció, l'ùnic vehicle segur era el camió de Harinera de Tardienta que passava cada dijous a primera hora del matí cap a Moià. No hi havia doncs més perill que el que nosaltres mateixos amb la inconsciència propia de l'edat representàvem, atès el poc cap i menys enteniment encara que teníem sobre nostre. De més gran sempre he pensat que si es que n'hi ha algun de déu, deu ser un que és dedica exclusivament a protegir als infants de les seves entremaliadures, doncs de no ser així la majoria no hauríem arribat a adults. 
Un cop a baix, on començava el pla ja no seguíem, en primer lloc perquè s'havia acabat la baixada, però bàsicament ho teníem "prohibit" atès que una mica més avall hi havia la finca dels "moros". Aquesta finca era una masia, mansió millor dit que envoltada de moltes hectàrees de terreny havia adquirit un xeic àrab que hi passava llargues temporades. Hi anava amb un helicòpter - deien - que mai ningú l'havia vist i - deien també - que la finca estava protegida per sicaris fortament armats. L'ùnic que en sabia alguna cosa era el de Can Tuneu el carnisser, que els hi anava a dur el menjar i queviures, que no és que en parles massa de l'assumpte i no se si arribaré mai a esclarir que hi havia realment de veritat i de llegenda en tota aquesta historia, però la qüestió es que no passàvem de la font del Castell malgrat la tafaneria que ens podia envair per esbrinar tota aquesta historia.
Tornant a la nostra baixada, o millor dit, quedant-nos a la font del Castell, a la riera hi agafàvem crancs de riu, d'aquells que hi havia abans no els extingissin els americans, els crancs americans em vinc a referir. Però això va ser després, l'ùnic americà que hi havia a l'Estany a l'any 53, era un Buick que venia de Barcelona alguna vegada a veure el Monestir i l'arribada de la primera Coca-Cola. Buf! Quin record més dolent en tinc d'aquella llunyana experiència. Potser perquè era calenta, o simplement perquè en aquells moments no em va agradar, però recordo que la vaig trobar horrible. Entre d'altres coses, jo només estava acostumat a veure aigua, una mica de vermut els diumenges, un xic de cava per Nadal i la festa Major, o algun traguet de vi de tant en tant, ah! i per berenar una llesca de pa amb vi i sucre o pa amb oli i sucre. Després m'hi vaig anar acostumant, com a moltes altres coses de la vida a mida que et vas fent gran.
Un dels fets extraordinaris, de fet el més especial de tots, es produïa a finals de juny. Quan el blat era a punt de segar, anàvem tota la colla de nanos gairebé fins a Moià a peu per la carretera a esperar l'arribada de la màquina de batre. Ens arribàvem fins Magadins Nou, que d'una vella masia, ara s'ha transformat en un restaurant. Allí l'esperàvem i escortàvem la màquina i els segadors fins a l'entrada del poble. Aquells homes i la seva màquina, per a nosaltres, eren com éssers vinguts d'un altre planeta, tenint en compte que eren èpoques de poc viatjar i gent com aquella que anava per tot arreu, exercia sobre nosaltres una extraordinària fascinació. Després, veiem com feien els pallers, els homes amb barret de palla, ulleres i un mocador a la cara, talment com si fossin bandolers. La màquina que amb un soroll eixordador anava llençant palla pel tub, i mentre uns recollien el gra en sacs, els altres amb les forques li anaven donant forma al paller, fins arribar a dalt. I així, era rera era, poble rera poble, cada més de Juliol, amarats de suor, tirant de bota de vi. Negres com el carbó de tantes hores sota el sol, i unes mans fortes de venes marcades i dits gruixuts. De treballador, d'home de la terra.
Fou un bon estiu aquell a Santa Maria de l'Estany. Un estiu d'aquells que no s'obliden.

UN PARE DIGNE 29.11.20

💭Joe Biden explica en les seves memòries (Promises to keep) una història del seu pare que explica l'ambient en el qual va créixer i els valors que li va transmetre la seva família. El futur president tenia deu anys quan el seu progenitor es va quedar sense feina i va haver de mudar-se a Delaware. Netejava calderes i venia cotxes. Un dia, a la festa de Nadal, el seu cap va llançar una galleda de dòlars d'argent a la pista de ball i es va quedar mirant com els seus venedors s'arrossegaven per terra per agafar-los. El pare de Biden va agafar la seva dona de la mà i va marxar de la festa, després el que va perdre va ser la feina.

No han de tenir aquest tipus de pare tan digne aquests pseudoperiodistes que ens assetgen amb anuncis de cases d'apostes, abans, durant i en la mitja part dels partits de futbol, a la tele o a la radio. De fet jo no els considero periodistes, no tenen la dignitat que va tenir el pare de Joe Biden al no arrossegar-se per terra per recollir els dòlars de plata de torn. La dignitat no sovinteja gaire en el periodisme actual.

SER FELIÇ EL DIUMENGE A LA TARDA 29.11.20

 

💭L’esperança de vida dels malalts de fibrosi quística s’ha ampliat al llarg dels últims anys, gràcies a una major eficàcia dels tractaments mèdics. Es tracta ara de continuar ampliant aquesta eficàcia, per fa­cilitar l’existència al màxim als malalts, com la nena Andrea. Per aquest motiu el seu avi Josep Lluís ha decidit donar la cara, al costat de la seva neta (i amb el permís dels seus pares), per conscienciar els lectors d’aquesta pàgina que tots podem col·laborar i ajudar l’ Associació Catalana de Fibrosi Quística (F ibrosiQuistica.org/es), que fomenta la investigació, dona suport a les famílies afectades i dialoga amb les institucions públiques perquè no oblidin mai els pacients d’aquesta rara i dura malaltia.

En aquests temps dificils i complexos. recomforta trobar-se amb una persona com en Josep Lluís Rovira. A la contra de la vanguaria l'han entrevistat.

Un cònsol d’ Estònia, què fa?

- Facilito relacions culturals i econòmiques amb estonians i els resolc els seus problemes.

Com son els estonians?

- Gent amb voluntat de treballar bé. Com els catalans ( llatins), però ells són calvinistes.

En quantes empreses participa vostè?

- En set, però amb participacions inferiors al 50%, d’altres s’ocupen de la gestió diària.

No li interessa la gestió, doncs?

- Vaig ser directiu d’empresa molts anys, i vaig optar per apostar per negocis que veig atractius, sense esclavitzar el meu temps.

I què fa amb el seu temps?

- De tot, des d’aparèixer com a figurant en una pel·lícula amb Antonio Banderas...

Ah, sí? Quina?

- Puzzle , una de les seves primeres pel·lícules, dirigida per Comeron: jo posava diners i...

Des d’això, em deia, fins a què?

- Fins a veure en calçotets el rei.

El rei Felip VI?

- El 1992 era príncep, banderer de la delegació espanyola als Jocs de Barcelona.

Què va passar?

- Jo havia comprat un pis a la Vila Olímpica, que no podia ocupar fins passats els Jocs. Per curiositat m’hi vaig acostar, i vaig veure la porta oberta, i vaig entrar i el vaig veure.

Què va dir Felip en veure’l entrar?

- Es va sobresaltar. Encara ho recorda.

De jove quin va ser el seu propòsit vital?

- Jo vaig néixer a la taula del menjador dels pares, en un pis de l’ Eixample. Tenien una botiga de llums. I no vaig voler portar-la.

I què va fer?

- Em vaig esforçar a fer-ho tot bé i a ser autònom: vaig estudiar Dret i Econòmiques, vaig treballar com a executiu en multinacionals.

Què va deixar de fer, que avui faria?

- Jo era agregat dels Emirats Àrabs i em van animar a desfilar amb la seva delegació a l’ Estadi Olímpic, a la inauguració de Barcelona ‘92, però no ho vaig fer per vergonya.

Vergonya de què?

- De la gel·laba i el turbant, per les burles amb què em mortificarien després els meus amics. Avui sí que ho faria.

Com veu avui el món?

- Malament. Si no trobem una vacuna per al virus serà l’hecatombe mundial. Menys els xinesos, perquè són tan jeràrquics.

Doni’ns un consell, des de la seva edat.

- Educació, educació, educació.

Què l’enorgulleix més de la seva vida?

- La meva família i haver-me ficat en temes molt diversos.

I què ha estat el menys bo?

- Tot he pogut reparar-ho, tret de la mort per accident de trànsit del meu fill Aldo.

Com va ser?

- Anava amb moto, i en un semàfor de la Diagonal el va envestir una furgoneta del Bicing. Tenia 37 anys i tres fills. Vaig anar a aquell lloc molts dies. Onze anys després, hi ha certs dies en què la ferida torna a supurar.

Em sap greu.

- Vaig calibrar el suïcidi, i vaig decidir viure. Vaig calibrar viure amargat, i em vaig sobreposar. I va arribar l’Andrea.

L’Andrea?

- La meva neta de nou anys, que és aquí amb mi. L’Andrea va néixer amb fibrosi quística.

Què és la fibrosi quística?

- Una malaltia congènita. Afecta l’aparell respiratori i digestiu, amb secrecions i risc d’infeccions a pulmó, fetge, pàncrees...

Té cura?

- No, però gràcies a la investigació, avui l’esperança de vida dels malalts ha crescut a Espanya fins als 35 o els 40 anys. L’Andrea és una nena animosa, alegre i feliç. La ciència continua investigant. Hi ha a Espanya 2.500 persones amb fibrosi quística. Soc soci de l’Associació Catalana de Fibrosi Quística, i hi ha una associació així a cada autonomia. Els hem de donar suport. Treballen en benefici d’aquests malalts.

I com podem donar-los suport?

- Amb donacions econòmiques, jo ho faig regularment. Quants més donants, molt millor. Aconseguim que el malalt porti una vida normalitzada, malgrat que requereix cada dia molts medicaments, i controls, i exercicis, i cures... I això és costós.

Com ho porta l’ Andrea?

- Aquesta nena és un coet. Fa tots els exercicis que li correspon fer, dues vegades cada dia, i no oblida prendre les múltiples pastilles.

Molt bé, nena valenta.

- Però els poders públics haurien de donar suport a les famílies, es precisen tres hores diàries de dedicació al malalt, i sovint un dels dos progenitors ha de deixar de treballar.

L’Andrea és conscient de l’abast de la seva malaltia?

- Plenament.

I com ho porta l’avi?

- Traient-li importància a la malaltia. A mi em toca gaudir a fons de la meva neta.

Què voldria transmetre-li a l’Andrea?

A l’Andrea i a tots els meus nets: que sàpiguen que perseverar en els somnis és assolir-los. I que l’èxit és ser feliç els diumenges a la tarda: això passa si fas una cosa que t’omple.

MORTS VIVENTS 28.11.20

💭Qui no hagi vist morir ningú pot anar-se'n de copes en grup, no portar mascareta, no mantenir les distàncies de seguretat, fer política electoralista amb la pandèmia - Xavier Sardà - elperiodico.

Ho reconec. Les xifres de la Covid atordeixen. Alguns dels qui han mort al llarg d’aquesta setmana, estaven perfectament fa un mes. Som nosaltres. No és por, és una constatació. Passa sempre i amb totes les morts: només moren els altres. El detall formidable i salvatge és que, per als altres, cadascun de nosaltres som «els altres». No és tanatofòbia. És pitjor. És el temor de l’aleatori. 

Sabem perfectament que som mortals i que hem d’aprendre a tolerar la incertesa. Però passa amb la pandèmia que la mort es brinda diàriament per un agitat sorteig irracional: 400, 320, 500. Són molts «altres». Una llevíssima dosi d’empatia ens fa sentir durant un instant com si en realitat fóssim veritables morts vivents. Aquí estem entre la vacuna i l’uci, entre l’esperança i la cadena tròfica del virus, entre la racionalitat i els diabòlics aerosols. La situació és tan grotesca i espantosa que es diria que podem morir, però amb prou feines viure del tot. Els experts diuen que «un virus és, essencialment, una mala notícia embolicada en proteïna».

Ens ho explica Daniel Closa: «Per imaginar un nanòmetre hem d’agafar la distància entre dues marques dels mil·límetres de la regla i dividir-la un milió de vegades». Allà apareixen els virus. Cent vegades més petits que les cèl·lules. Diuen que no són éssers vius. Aquesta és l’ínfima dimensió de l’adversitat empantanegada entre la ciència-ficció i la tragèdia.

Qui no hagi vist morir a ningú pot anar-se’n de copes en grup, no portar mascareta, no mantenir les distàncies de seguretat, fer política electoralista amb la pandèmia, desescalar, fer una torre de babel de normes nadalenques, estar en contra de les vacunes, considerar que el virus s’ha creat en un laboratori, creure que ens inocularan un nanorobot i la mare que ens va parir a tots.

Per al que cal tenir valor és per estar en una uci i saber que alguns dels pacients que encara viuen, en una hora, estaran morts. Cal tenir valor per estar tan a prop de l’horror. Gràcies.

ADÉU ALS TRIANGLES 28.11.20

 

💭Una de les preguntes corrents en els exàmens pràctics d'automòbil és com s'ha de muntar i col·locar el triangle d'emergència. Aquest triangle està col·locat en la part posterior del vehicle i s'ha de posar a 50 metres d'aquest quan tenim una avaria o contratemps. El triangle d'emergència ha estat al costat dels conductors durant dècades, però ara sembla que desapareixerà. Així ho ha anunciat la DGT (Direcció General de Trànsit). Les autoritats vials pretenen eliminar el triangle d'emergència, no perquè sigui inútil sinó perquè es pretén que el conductor no baixi del seu vehicle. Quan una persona té un problema amb el seu cotxe i ha de baixar del mateix corre el perill que tingui un accident amb un altre vehicle que no el vegi, etc. Ara es vol augmentar la seguretat del conductor.

La solució a el triangle d'emergència seran senyals lluminosos. Aquestes serien produïdes per un dispositiu que es col·locaria amb la mà sobre de l'automòbil accidentat. És sens dubte una idea original. Al llarg d'aquests anys 117 conductors han estat atropellats per altres vehicles a l'abaixar-se dels seus automòbils, una xifra alta sense dubte. Ara amb aquesta idea es pretendrà baixar aquesta xifra a 0.

Pot ser una idea original, però de dubtós compliment. S'imaginen vostès estar esperant la grua una hora sense sortir de el cotxe, si a sobre portes dins la dona, els nens, la sogra i el gos?, impossible mantenir-los quiets dins el vehicle, al cap i a la fi l'accident que intenta evitar la DGT es pot evitar d'una manera tan senzilla com mirar pel retrovisor abans de baixar-se de el vehicle, segur que no atropellen a cap conductor. És que si d'això es tracta, el que caldria prohibir és obrir la porta pel costat del conductor en tots els casos, en el meu, i ja van dues vegades, ha succeit que just passar amb la bici pel costat d'un vehicle normalment mal aparcat, el conductor d'aquest ha obert la porta just en el moment de passar jo; afortunadament les dues vegades n'he sortit il·lès, però em pregunto quants morts ha provocat aquesta imprudència que es dona cada dia.

També pot succeir que tinguem una rebentada (o pinxasu). No podrem baixar del nostre vehicle per canviar la roda?, i per cert, ¿No porten els vehicles incorporades 4 llums intermitents de color vermell o taronja, dos davant i dos darrere precisament per quan estan detinguts per alguna emergència?. Per que un dispositiu que es col·locaria amb la mà sobre de l'automòbil accidentat. No serà algún negoci per algú com ho varen ser al seu dia ens triangles que ara volen eradicar.?

La DGT hauria de reflexionar i en comptes de dictar normes de difícil compliment, el que hauria de fer és alliçonar els conductors a comportar cívicament, i si no es comporten, amb el seu pa s'ho mengin.

CARRER COVID NÚMERO 19 27.11.20

💭"Carrer Covid número 19". Aquesta és el de destí de centenars de cartes enviades pel Servei Públic d'Ocupació Estatal, SEPE, per notificar ERTES. Els treballadors d'aquest organisme expliquen que els faltaven moltes adreces de persones que mai havien cobrat l'atur i a les que els corresponia la prestació de l'ERTO. Per no perdre temps buscant les adreces una a una, es van omplir les adreces amb el nom de "carrer Covid número 19", un mecanisme que també servia al seu torn per ubicar ràpidament les prestacions.

Segons els funcionaris, la prioritat era pagar els diners a qui corresponia, i mirant les direccions expedient per expedient es perdria un temps que era especialment valuós en la primera onada de l'coronavirus, a la primavera. Ja fa mesos que empleats del SEPE asseguren que estan completament saturats per l'acumulació de treball i diuen que reben més expedients dels que poden tramitar. Aquesta manca de dades sobre els domicilis d'alguns afectats pels ERTES ha fet que moltes persones rebin les cartes del SEPE en les seves antigues llars o a casa dels seus pares, ja que en alguns casos s'han aprofitat adreces de l'última vegada que la persona en qüestió va cobrar l'atur o alguna prestació gestionada pel SEPE.

Segons fonts del ministeri d'ocupació, va ser un sistema que es va utilitzar puntualment per no deixar ningú enrere, la prioritat era resoldre els ERTES i que tothom pogués cobrar com més aviat millor. "Els funcionaris van fer un gran esforç per tramitar de la forma més àgil possible en un moment concret", han assegurat a la SER. També han afegit que hora tot ja està resolt, es van creuar les dades i es van enviar les cartes a les adreces corresponents. Tant de bo el SEPE arribi algun dia a funcionar com el ministeri d'Hisenda que es una máquina perfecta de rellotgeria. Els aturats que encara no han cobrat del SEPE estaran molt contents davant de tanta eficiencia.

LA VERITAT NO IMPORTA 29.9.20

La mentida no és nova però està de moda i ara gaudeix d'impunitat i és infal·lible. Els polítics més indecents ho saben i la utilitzen amb desvergonyiment per aconseguir els seus fins. Casado, Ayuso o Trump no fan altra cosa - Javier Gallego - @carnecrudaradio

La veritat no importa. Està devaluada. No val un euro. El que ven és la mentida. La mentida funciona, dóna vots, seguidors, fanàtics, parròquia. La veritat és controvertida i et confronta, pot fer-te dubtar i canviar d'opinió. La mentida et dóna la raó, et referma, t'adula i reconforta, és un copet a l'esquena, el terròs de sucre després de la pirueta, la recompensa. És fàcil comprar les mentides que ens reforcen, difícil enfrontar-se a veritats que ens porten la contrària.

Abans la informació veraç tenia prestigi i autoritat, crèiem a determinats mitjans, institucions, periodistes i solien imposar la seva força sobre les burdes mentides. Ara empal·lideix indefensa davant l'allau de rumors multiplicats per unes xarxes socials que no només no els verifiquen ni eliminen sinó que estan programades per privilegiar-los perquè donen més audiència, més diners. És el mercat, amic, i en el mercat la mentida guanya per golejada en la subhasta diària de les notícies. Al mercat la mentida es vesteix de seda o de cuir, és atractiva, divertida, impactant, mentre que les dades, els fets purs i simples resulten avorrits i incòmodes, ens mostren un món que no ens agrada.

En l'acabat d'estrenar documental 'El dilema de les xarxes', antics creatius i directius de les grans plataformes de Silicon Valley, reconeixen que han creat un monstre que està devorant la democràcia com Saturn les seves criatures. La bulocracia s'ha convertit en l'arma de destrucció massiva amb què els neofeixismes i populistes d'ultradreta estan guanyant terreny i, en molts casos, la partida. Al mercat no li importa la democràcia, de fet, li molesta, perquè li posa límits, el fiscalitza i el despulla. Està més còmode amb aquesta forma sibil·lina de feixisme financer que tolerem passivament perquè ens gratifica amb coloraines, xocolatines i m'agrades.

La mentida no és nova però està de moda i ara gaudeix d'impunitat i és infal·lible. Els polítics més indecents ho saben i la utilitzen amb astúcia i desvergonyiment per aconseguir els seus fins. Abans les mentides podien tenir un cost, ara només tenen beneficis. Tant és que mentre i que et desmenteixin perquè com va dir Trump, "hi ha veritats alternatives", i com els culs, cadascú té la seva.

Per començar la setmana amb força, Pablo Casado ens explica que a el rei Felip VI el vam votar però a Garzón i a Iglesias, no. Ni a aquest rei ni al seu pare els vam votar, evidentment, perquè la direcció de l'Estat és un càrrec hereditari que no se sotmet a les urnes. Es va votar la monarquia parlamentària a la qual es va ficar en un referèndum amb tota la resta perquè si es preguntava a part, guanyava la república, segons confessà Suárez fora de micro en una entrevista. Iglesias i Garzón sí que han estat votats i pel sistema democràtic que tenim són al Govern gràcies a aquests vots. Casado es va saltar aquesta classe de democràcia com totes les del seu màster. Però a ell tant li fan els fets, l'important és que ha aconseguit l'efecte que buscava amb la seva fal·làcia. Li ha dit als seus el que volen sentir, que la legitimitat és de la Corona, no dels comunistes que ens governen. Gol per l'escaire.

Més. El New York Times revela amb proves irrefutables que Trump porta una dècada sense pagar gairebé impostos gràcies a l'enginyeria financera i el president més mentider de la Història respon tranquil·lament que són notícies falses. Següent pregunta. Ho dirà i ho repetirà les pròximes setmanes allà on vagi. En els seus mítings, milers de contribuents que paguen els seus impostos l'aplaudiran quan insulti als pijos novaiorquesos de la premsa que s'inventen aquestes calúmnies. Tant és que Trump s'hagi venut a si mateix com un empresari d'èxit però després les seves declaracions de la renda mostrin la seva insolvència. La veritat no importa.

Un exemple pràctic. Per amagar que no ha posat mitjans per evitar la segona onada, que es gasta en diners en cures en lloc de metges, Ayuso porta setmanes dient la mentida que el contagi de Madrid arriba per l'aeroport. Una i altra vegada ha estat desmentit per les dades i les autoritats sanitàries. La incidència per aquesta via és menyspreable. Aquest cap de setmana, un conductor d'autobús que condueix per Vallecas exculpava la presidenta pels seus confinaments per pobres perquè el problema no hi és, està a Barajas. Així es destrueix la democràcia. Com no posem tots els mitjans per aturar-lo, acabaran amb ella. Com deia Serrat: mai és trista la veritat, el que no té és remei.

DUES CARES DE LA MEDALLA 24.9.20

 

A ran de l'article que he publicat avui sobre la retirada de la Medalla d'or que  al seu dia va concedir la ciutat de Barcelona a Heribert Barrera, he recuperat aquest escrit de Sergi Pàmies del passat dia 18 d'aquest més a la vanguardia, que trobo molt interessant, per la visió que té sobre aquesta revisió desaforada de medalles que van i venen.

"El ple del Consistori de Tortosa ha retirat la medalla d'or de la ciutat al rei emèrit Joan Carles I. I en una insòlita demostració de productivitat, el mateix ple ha decidit “fer efectiva” –una expressió que cada vegada es fa servir més, sovint amb un rictus ampul·lós– la retirada de totes les plaques d'inauguracions i reconeixements a l'expresident Jordi Pujol. Aquest revisionisme tortosí coincideix amb una febre mundial que permet viatjar en el temps per maquillar el passat. L'esforç i la inversió són mínims. La prova és que sovint els mateixos que acorden retirar medalles són els fills dels que les havien concedit o que no s'havien plantejat mai revisar el passat amb un zel corrector. És una política que va més enllà del postureig habitual: oficialitza la discrepància retrospectiva sabent que la història no es podrà canviar però que, com a mínim, constarà en acta la voluntat, estèril però rendible a nivell electoral i mediàtic, de reparació.

En el cas de Tortosa l'origen de la revisió d'examen biogràfic a Joan Carles I i Jordi Pujol té a veure amb indicis flagrants de corrupció. Però la febre mundial inclou la condemna a actituds racistes, masclistes i homòfobes, pederàsties silenciades o sobrevingudes, passats esclavistes o tarannàs despòtics. La concessió de medalles d'or i la instal·lació de plaques commemoratives s’haurà d'entendre, a partir d'ara, com un gest susceptible de ser sotmès als criteris de tribunals del futur. Dic tot això perquè, a casa, tinc la Medalla d’Or de la Generalitat concedida al meu pare i la Medalla d'Honor de Barcelona concedida a la mare. I, oh horror, tots dos tenen alguna fotografia en què saluden o acompanyen tant el borbó emèrit com l'expresident presumptament corrupte. Pregunto: això funciona com el coronavirus i et converteixes en contacte sospitós d'un infectat?

Vivim una febre revisionista que ens permet viatjar en el temps per corregir, a la carta, el nostre passat

A les sobretaules festives de la nostra tribu, quan bevem una mica i ens posem orgullosament nostàlgics, de vegades presumim de les medalles. I quan el sector jove de la família pretén penjar-se-les frívolament al coll i compartir les fotos a Instagram, els veterans els renyem amb una solemnitat impostada. Fins ara he mantingut les medalles desades amb certa cura, per respecte a l'emoció que els pares van manifestar el dia que les van rebre. Ara, si pogués viatjar en el temps amb la lleugeresa dels que avui troben en el revisionisme una coartada per mantenir la política de les aparences i la propaganda, m'agradaria tornar enrere i prevenir-los. Que sàpiguen que aquella cerimònia de litúrgia cívica tenia una obsolescència programada –ep, que jo també en sé, de fer servir expressions ampul·loses–. Que sàpiguen que les medalles ja no són l'expressió d'un relat que, per bé i per mal, ens explica com a col·lectivitat, sinó que, com tot en aquesta vida, són provisionals i peribles".

MEDALLA VA I MEDALLA VE 24.9.20

Confusió sense precedents a l’Ajuntament de Barcelona. Ahir el ple va retirar la Medalla d’Or de la ciutat, concedida a títol pòstum, a Heribert Barrera, dirigent històric d’ERC i ex-president del Parlament de Catalunya. O almenys això es pensava tothom. La votació es va fer a proposta de Barcelona pel Canvi, el partit de Manuel Valls, que va registrar-la amb el nom d’Heribert Barrera i López, però el polític republicà es deia Heribert Barrera i Costa.

Així doncs, tècnicament, la medalla no ha estat retirada. Segons fonts consultades per VilaWeb a l’Ajuntament de Barcelona, ara la proposta haurà de tornar al ple, en allò que és anomenat despatx d’ofici, on la batllia informa de decrets menors i qüestions que són esmenables, com seria aquest cas. No és previst que la qüestió pugui suscitar debat. Valls considera que Barrera no era mereixedor del guardó en el moment de la concessió per declaracions ‘racistes i xenòfobes’ fetes en el passat. La proposta s’ha votat nominalment, però a la pràctica hi han votat a favor els regidors de Barcelona en Comú, PSC, Cs, PP i Barcelona pel Canvi. ERC i JxCat hi han votat en contra, i ja té el seu què que l'hagi presentat un execrable barrut com Manuel Valls, el regidor per Horta, com se'n foten els de la Competència.

Ai senyor! quanta raó tenia Cipolla, de qui Valls n'ès un il·lustre exemple. Dit aixó, el que no entenc o intento entendre és aquesta deria que li ha agafat als representants legals d'Ajuntaments i Parlaments de treure medalles i retirar estàtues, en el cas d'Heribert  Barrera, per raciste i xenòfob, o sia com la gran majoria de la gent per a no dir quasi tota, i de fet, aquestes declaracions varen ser fetes als 81 anys quan ja l'home anava de baixada i es limità a manifestar el que havia callat de sempre, pero ho pensava, i com quan et fas gran perds bastant les manies, ho va deixar anar.

Potser seria millor retirar totes les medalles concedides, Creus de Sant Jordi i enderrocar totes les estàtues, si escolteu els dissabtes als il·lustres execrables a Rac1, veureu que ningú passa la prova del cotó de la dignitat en la seva vida pública o privada. des de Gandhi a la Mare Teresa de Calcuta, passant per Mossen Cinto i un munt més, no hi ha un pam de net en les seves vides, potser perquè no hi ha vides exemplars, afortunadament, només que n'hi ha de més i de menys, cert. I ja posats que treguin tots els noms de persones de carrers, places, passatges i avingudes, i hi posin números, feina que s'estalviaran a anar-los canviant de tan en tant. Tot plegat un desori, que ratifica les teories sobre l'estupidesa humana de Carlo M.Cipolla.

MALALTS AMB POSSIBLES 21.9.20

Avui és el dia mundial de l'Alzheimer. Els malalts d'Alzheimer pateixen una degeneració cel·lular que els converteix en ciutadans vulnerables que necessiten de cures especials durant gairebé tot el dia. Normalment, aquesta malaltia es fa present en gent d'edat avançada a causa de la deterioració de sistema nervios. Encara que actualment existeixen medicaments que poden alentir la progressió de la malaltia, la veritat és que no hi ha encara un tractament que pugui curar aquest trastorn. Ja que, de moment, no es pot escapar d'aquesta malaltia.

A França han decidit construir el primer poble específicament dissenyat per a malalts d'Alzheimer. El poble en qüestió porta el nom de Village Landais Alzheimer i  estarà format per diverses instal·lacions que fan que els pacients puguin viure còmodament i també amb certa dosi de llibertat. El poble, que encara es troba en fase de construcció, comptarà amb diferents àrees residencials dins d'una instal·lació tancada on tots els pacients poden moure lliurement i viure la seva vida fins i tot sense necessitat de medicaments ni controls ferris.

El poble està dissenyat per cobrir les necessitats perquè els pacients no hagin de preocupar-se per res, tan sols viure una vida lliure i emancipada. En el lloc es poden trobar diferents edificis, no només residencials, també gimnasos, supermercats, restaurants, biblioteques, perruqueries i altres establiments habituals en qualsevol ciutat, només que instal·lats de forma segura per als seus habitants. Village Landais està finançat pel govern de França i també està sent recolzat per diferents associacions, i sembla evident que està destinat a malalts d'Alzheimer, però a tots o nomès als que tenen possibles, o sia no per als pobres, clar que caldrà veure-ho, el Govern Francés de sempre ha estat molt més social que els de la resta de països veïns.

ENFADATS I ESPANTATS: AIXÍ ESTEM 18.7.20

A Catalunya comencem a estar acollonits. Ho escric així, sense filtres de correcció política, perquè s'entengui bé. No puc parlar per tots, però intueixo que som molts els que compartim la sensació de vertigen davant la propera envestida del bou. Què serà el pròxim? En aquest moment, un altre punt crític, resulta tan temible la gestió de la Generalitat com el virus.

L'autoritat moral de Govern presenta enormes vies d'aigua. Seria un assumpte menor -o simplement objecte del veredicte electoral- el trontoll d'un executiu si no fos perquè en aquest vaixell hi anem tots. Si falla l'autoritat moral, falla la credibilitat, i aquí es localitza el problema ara. Això pot condicionar-ho tot, també el comportament o el que es coneix com a deure cívic.

A la tarda d'ahir em remeto. Divendres 12:30hores: es confirma el que va avançar La Vanguardia i el Govern reclama que aquells que visquin a Barcelona i la seva àrea es quedin a casa. Com que no poden obligar-nos perquè aquesta mesura només pot imposar-se per la via d'un estat d'alarma, no passa de recomanació. L'avís, però, porta una amenaça explícita. L'actitud dels tres consellers compareixents recorda a la d'aquell professor dolent dels contes que assota amb un regle de fusta als nens que no es porten bé. Senyores, senyors, electors tots, semblen dir-nos Budó, Vergés i Buch, que tinguin clar que l'alternativa a no complir és... "un segon confinament total!". La paraula "total" ens colpeja el cap amb la força d'un martell.

N'hi va haver prou que el Govern recomanés al migdia no sortir, aquest cap de setmana i en els propers 15 dies, perquè la gent fugís espaordida a la tarda autopista que t'estimo. Pregunteu al seu entorn i comprovaran com tots coneixen a algú, una, dues, tres famílies que van carregar maletes, criatures, a la iaia i el que fes falta i van fugir de Barcelona.

Tornant al símil taurí: cal saber utilitzar la crossa per burlar el toro. "Si el virus s'està transmetent, vol dir que s'està transmetent", ha sentenciat la consellera Alba Vergés. Ole!. Dóna la sensació, i torno a generalitzar, que la ciutadania està fugint de les decisions de la Generalitat. No defenso que sigui el més correcte, complim, solament que tenim dret a estar enfadats.

A la constant improvisació que ha suplantat la planificació prèvia que s'hauria d'haver fet, se li ha sumat el despropòsit d'una estratègia de comunicació que ha afegit més confusió si cap a l'embolic de les xifres de contagis. Més confusió igual a més pànic. O més confusió igual a més relaxació. Depèn.

D'acord que cal apel·lar a la responsabilitat individual. És clau, sobretot amb tant grup de bípedes de la nostra espècie que no han assimilat els conceptes contenció i risc. Però d'aquí a descarregar a la gent la culpa -i des d'ahir el remei- de l'avanç d'aquesta epidèmia dista una galàxia. Si us plau, l'arrogància sobra.

Avui, 18 de juliol, la població de Barcelona i altres tretze municipis de l'entorn metropolità, a més el Segrià i la Noguera, estan en autoconfinament i amb restriccions que agreujaran encara més la crisi. És així tot i que aquest Govern ens va dir que a l'estiu tindria la situació sota control. Ah, deviem entendre'ls malament. - Susana Quadrado - lavanguardia.