GRAMSCI A WASHINGTON

L'hegemonia cultural afavoreix qui millor entén el poder. Gramsci, intel·lectual comunista mort a les presons de Mussolini, va explicar com les idees conquisten el poder abans que els vots. Vuitanta anys després, i tot just tres dies després de la seva investidura, el president Trump afirmaria: “El que el món ha presenciat les últimes 72 hores no és ni més ni menys que una revolució del sentit comú”. L'esquerra perdia la batalla més important, la que es lliura als nostres caps. El recent assassinat del jove activista Charlie Kirk (això que Gramsci anomenaria un “intel·lectual orgànic” de la dreta MAGA) il·lustra com opera aquesta “revolució”, demostrant com el trumpisme ha après a instrumentalitzar qualsevol tragèdia.

El cas revela l'estratègia dual de cèrcol del trumpisme. Des de fora, construeix una legitimitat cultural alternativa amb activistes, influenciadors i xarxes que desacrediten les institucions; dins, captura posicions de poder formal per convertir aquestes institucions en apèndixs del moviment. Quan Pete Hegseth dirigeix ​​oracions militars per l'activista assassinat, no actua com a secretari de Defensa sinó com a membre de la família MAGA: l'exèrcit convertit en extensió del moviment. És més sinistre que el tradicional nepotisme polític, ja que converteix institucions públiques en espais privats de la xarxa trumpista. La resposta a l'assassinat va seguir un patró predictible. Trump, sense esperar evidència, va culpar la “violència política d'extrema esquerra”. Stephen Miller, subdirector de la seva Administració, va demanar "derrotar el dimoni que es va endur Charlie d'aquest món". Musk va dir: "L'esquerra és el partit de l'assassinat". Bannon ho va completar: “Estem en guerra”.

La seva retòrica torna adversaris polítics en enemics existencials. No es tracta de diferències sobre impostos o immigració, sinó una amenaça fonamental a la supervivència de la nació. Quan es defineix tot un corrent polític com a inherentment violent, quan el conflicte es presenta com una guerra total, la coexistència democràtica és impossible. L'altre no es pot derrotar electoralment perquè és un rival il·legítim, una força destructiva que ha de ser eliminada. Davant de l'“enemic total” que amenaça la civilització, qualsevol límit a la repressió és complicitat, ja que si realment estan “en guerra amb la família i la natura”, per què respectar els seus drets? La totalització de l'enemic justifica la totalització de la resposta. Trump ja ha promès un “pla integral contra la violència domèstica” que apunta els seus opositors polítics. La interpretació politicocultural d'un crim justifica l'acció repressiva abans que n'hi hagi cap prova. L'Estat ja no és garant de la llei, sinó un braç executor d'una narrativa. És el perfecte gramscisme autoritari: estableixen un marc interpretatiu (l'esquerra és violenta), cada esdeveniment confirma aquest marc (l'assassinat de Kirk) i, finalment, es justifica la repressió real (el pla contra la violència domèstica). Però el que passa interpel·la totes les democràcies: com defensar un sistema basat en el dissens legítim quan una facció aconsegueix redefinir el dissens com a traïció? El gramscisme autoritari no destrueix la democràcia d'una vegada: la buida mantenint les formes mentre en subverteix el contingut. El risc, que també és una amenaça tentacular a Europa, no és el cop militar tradicional sinó la captura gradual del sentit comú. Just fins que la repressió no només sembli legítima, sinó inevitable. - Máriam Martínez-Bascuñán a el País.