PEDROLO "PROSA DE COMBAT"

És un article de fa gairebé quaranta anys, però està més connectat a la conversa d’ara que a la de 1986. Situem-nos. L’escriptor Manuel de Pedrolo era col·laborador fix de les pàgines d’opinió del diari Avui. El 26 de juny havia publicat un article a propòsit d’un simposi sobre Eugeni d’Ors avalat pel Departament de Cultura. Pedrolo preveia que no trigaria a produir-se una beatificació, perquè les institucions havien optat per repensar Ors explicitant que es faria una valoració asèptica del seu protagonisme en la cultura franquista. S’hi rebel·lava i tornava a fixar la seva posició, aleshores ben excepcional: “Comencem a oblidar què som i què hem estat quan hom vol fer passar per cultura nostra la cultura d’un altre, evidentment la del colonitzador”.

A la mateixa pàgina del diari s’hi podia llegir la carta d’un lector que explicava el cas de discriminació lingüística que havia patit. Havia anat a dinar al restaurant Via Napoleone del carrer Pelai, havia demanat la carta en català perquè a la porta es deia que la tenien i el cambrer havia respost amb un despectiu “¡Uno de la Crida!”, referint-se a la Crida a la Solidaritat. Si Catalunya fos independent i tingués moneda pròpia, va dir el cambrer, és clar que la primera carta que donarien als clients seria en català. Al cap de dues setmanes, d’aquesta anècdota Pedrolo en feia categoria: “Allò que hom anomena normalització no passa d’una pràctica copulatòria en la posició del missioner: el mascle cavalca”.

Sembla més connectat que mai a la conversa actual. El dicurs ideològic arran del Via Napoleone ressona amb polèmiques de l’estiu

Deia al començament que aquest Pedrolo intel·lectual sembla més connectat que mai a la conversa actual. El discurs ideològic que elabora arran de l’escena al Via Napoleone ressona amb polèmiques d’aquest estiu mateix. I allò que el fa interessant és que aquesta crítica s’empelta a la revisió de la cultura de la Transició des d’una òptica nítidament independentista. Aquesta posició dissident en relació amb el discurs dominant no ho era només per impugnar la normalització, sinó que venia de molt lluny, i ell es va saber i diria que es va agradar com a llop solitari ferit: “La mena de respecte que reclamo en aquestes pàgines des de la meva condició de vençut, d’humiliat per una història poc propícia”.

El segon dels textos del llibre, censurat al seu moment, és una reflexió de 1966 al voltant d’un concepte sobre el qual s’estava bastint el consens catalanista de postguerra: “els altres catalans”. A Pedrolo el desconcertava que Candel hagués tingut sensibilitat per visibilitzar els oprimits però, a diferència del racisme que denunciaria als Estats Units, aquí no veiés que els catalans eren víctimes d’un colonialisme espanyol que treballava activament per la seva despersonalització, començant per identificar amb l’alteritat catalana un sector del país que era del tot aliè a la catalanitat. Aquest és el nucli de la seva teoria, amb uns fonaments històrics més aviat limitats, i l’anirà desplegant amb dues fixacions: la crítica a l’anomalia del bilingüisme i la denúncia dels escriptors en castellà a Catalunya que s’entossudien a presentar-se com a creadors de cultura catalana.

A hores d’ara diria que ja és un tòpic presentar Manuel de Pedrolo com un marginat, perquè era un heterodox tant per la moral de la seva literatura com per la seva posició política. No ho sé. Durant el Procés es va produir una certa revisió del cànon cultural del país (Sales, Rodoreda) i algunes peces es van recol·locar. Pedrolo, malgrat l’any oficial que va commemorar el seu centenari i malgrat la publicació de diverses novel·les inèdites, no ha adquirit una nova centralitat. Per què? Probablement perquè no ha interessat prou als lectors.

Dit això, en la reconstrucció d’una ideologia intel·lectual de l’independentisme, és evident, i Prosa de combat ho demostra, Pedrolo ocupa una posició significativa. Encara més si aquesta cultura es vol bastir en una lògica decolonial que planteja la situació dels catalans d’ocupació i situats com l’actor passiu mentre es practica la posició del missioner. Però la qüestió, després de tot i amb el canvi que s’està vivint al país, és si el seu diagnòstic dels vuitanta torna també a ser vàlid: “L’independentisme, destinat a ser un moviment de masses, va trobar-se que no en tenia de pròpies”. fragment de l'article de Jordi Amat a el País en català.