El vídeo fou gravat el 18 de setembre pel periodista palesti Ahmed Younis. Hi apareix Jidou, un nen que camina sol per una carretera a Gaza, carregant el seu germanet Khaled sobre les espatlles. Entre llàgrimes, Jidou avança decidit, després d'haver perdut contacte amb els pares i la germana durant els bombardejos. L'escena esdevingué ràpidament viral, símbol del patiment dels nens palestins enmig del conflicte. El més esperançador: gràcies a la difusió del vídeo, Ahmed Younis i una organització d'ajuda van aconseguir reunir els nens amb el seu pare en un campament de desplaçats a Khan Yunis. El pare va relatar que la seva família va ser completament destrossada, però que els seus fills van sobreviure “gràcies a Déu”. Jidou, malgrat tot, segueix somiant: vol ser professor en el futur.
No hi soc. No soc a Gaza. No soc on hauria de ser. Soc periodista, i, així i tot, em sento com un espectador més, atrapat en la comoditat incòmoda d’una redacció, veient com l’horror es desplega en temps real, pixelat, filtrat per algoritmes, per titulars que competeixen per captar l’atenció. Aquesta és la primera guerra retransmesa en directe per les xarxes, i jo la segueixo com qui segueix una sèrie que no ha demanat veure. Però això no és ficció. Això és sang. Això és pols. Això és plor.
Em dol no ser a primera línia. No per heroisme, ni per glòria. Si no perquè sé —ho sé, ho sabem tots— que a l’altra banda hi ha éssers humans que són assassinats sistemàticament. I jo, que vaig jurar explicar la veritat, m’he d’assabentar per fragments, per vídeos gravats amb mòbils tremolosos, per transmissions que es tallen, per testimonis que arriben tard. Com s’explica una guerra que es viu en directe però s’entén en diferit?
I, així i tot, alguna cosa es filtra. Alguna cosa que no és només horror. Alguna cosa que, potser, és Déu. O Al·là. O allò que ens queda quan tota la resta s’ha perdut.
Vaig veure les imatges. Tots les vam veure. Un nen, petit, amb els ulls desbordats, caminant sol per una carretera, portant el seu germanet a les espatlles. Plorava. No cridava. Plorava com qui ja no espera consol. Havia perdut els seus pares. Una germana. I caminava. Caminava com si el món s’hagués reduït a aquell tram d’asfalt i aquell pes fràgil sobre les espatlles.
Però el periodista que va gravar aquelles imatges —aquell company que sí que hi era, que sí que va mirar de cara— no es va conformar a enregistrar. Va buscar. Va preguntar. Es va moure entre les runes fins a trobar el pare del nen. El va trobar. I per un instant, només per un instant, la guerra es va aturar. Perquè un nen va tornar a abraçar el seu pare.
Potser això és obra de Déu. Potser això és obra d'Al·là. Potser això és el que ens salva de convertir-nos en simples testimonis de la barbàrie.
Jo no hi era. Però aquell periodista em va recordar per què vaig triar aquesta professió. I per què, tot i que la guerra es retransmeti en directe, la veritat encara necessita que algú la vagi a buscar.
Gaza es una causa perdida. Una vez más una porción de hombres, sesenta mil o los que sean, perecen a manos de otros hombres que tienen pánico a estar como los perseguidos están. Porque no una vez, sino muchas otras veces, fueron perseguidos, Y las ideologías que arrastran a las hecatombes en nombre del orden y la seguridad son acogidas por el miedo de los hombres. Espera a ver qué nos toca a nosotros, a tenor de las trompetas que suenan a las puertas.
No pinta muy bien el futuro, los tambores de guerra resuenan cada vez más cerca. Solo China puede salvarnos - de momento -