SOM EL QUE RECORDEM

Som el que recordem: En el moment en què deixes de ser, de pur decrèpit, la persona que volies preservar de la desaparició. Aquest dia deixes de ser tu. En tot cas, la teva identitat és la teva memòria. Si la perds, ja no ets tu. I recordi que la nostra memòria té un límit. Ian Watson.

Tinc 82 anys: em regenero amb transfusions de llum radiant (radioactiva) al meu hospital, com el Doctor Who . Soc de Tynemouth , ciutat anglesa molt semblant a Gijón, on visc ara... amb la meva dona espanyola: la millor de les meves vides. Disserto al premi de Ciència-ficció de la Universitat Politècnica de Catalunya. (Foto: Mané Espinosa) Lluís Amiguet l'ha entrevistat a la contra de la vanguardia.

Ian Watson va escriure el guió d’intel·ligència artificial amb Stanley Kubrick (després el va completar Steven Spielberg) ja a mitjans dels... noranta! Així que és un visionari de la ciència amb la ficció necessària per entendre-la... i comprendre els genis, com en el seu Doing the Stanley: Encounters with Kubrick ... i la seva vintena de títols amb moltes Hard questions. La primera continua sent què és la nostra cons­ciència, i la nostra identitat, al cap i a la fi; la nostra memòria, en fi... amb els seus límits. I que són els mateixos per a tothom per molt que alguns milmilionaris, com Bezos o Musk, estiguin invertint fortunes a prolongar les seves existències... I potser aconseguiran allargar la dels seus cossos, però, com inquireix Watson (i abans Borges): continuaran sent ells quan esgotin la capacitat de les seves memòries?

Què pensa?

El mateix que vostè. El mateix que tots els éssers humans ara mateix. Busco patrons...

Repeticions?

...En el que passa ara per poder anticipar què passarà a continuació i poder actuar perquè no em devori alguna bestiola i potser devorar-ne jo alguna.

I si s’equivoca?

Sempre serà millor tenir aquest patró del que passarà, encara que no passi, que res. Per això els babilonis, fa 3.800 anys, van començar a buscar i van trobar patrons que es repetien a les estrelles sobre els seus caps.

Tots tenim les nostres teories.

Som humans. Els babilonis van inventar l’escriptura i ens van transmetre aquells patrons, i així es van avançar, fins i tot, a la informació dels que portem incorporats al nostre ADN, que és una memòria d’un ­milió d’anys més poderosa que cap ordi­nador.

...I fins aquí hem arribat.

Un moment. Esperi. Una vegada i una altra tots els humans preferim pensar que som fruit de la nostra intel·ligència...

No ho som?

...Abans que de la nostra sort.

Hi deu haver de tot.

De debò? La mera existència de vida sobre el nostre planeta –miri la solitud de l’espai al nostre voltant– en un univers immens com el que ens ha tocat habitar és... una loteria salvatge!

En quin sentit?

Que pel simple fet d’existir hem guanyat la loteria mil vegades, una darrere l’altra. Però preferim qualsevol explicació, com els babilonis, a la de la sort. Preferim concebre’ns com a fills del nostre mèrit que de la fortuna...

Encara hi ha qui creu en l’horòscop.

...I la sort immensa és que hem estat els guanyadors de la loteria de la vida en mi­lions de milles al nostre voltant.

Doncs caldria alegrar-se’n.

I, tot i això, estem tirant aquest premi de loteria irrepetible per la finestra.

En quin sentit?

Estem amenaçant la nostra pròpia existència com a espècie amb guerres suïcides; aplicant la tecnologia d’una manera irresponsable contra aquesta sort irrepetible de la vida, de la nostra pròpia vida.

Vostè la celebra?

Soc el maleït Doctor Who! Em regenero cada dia a 82 anys.

Com?

El Doctor Who es regenerava després de cada aventura amb una infusió de llum radiant. Això faig jo a la meva sang.

Vostè també?

Per descomptat. L’altre dia em van injectar amb energia radioactiva –això és literal– amb un cop llampec a les meves artèries.

No és una novel·la de les seves?

Les meves eren novel·les de ciència-ficció. Avui són realitat, perquè em van fer aquest tractament a l’hospital, i ja em veu ara. Fet un xaval! Em vaig sentir com ferit pel llamp, però després renascut.

La bona ciència abans va ser ficció.

I la nociva també. Això em preocupa. Però, malgrat tot, li revelaré un secret...

Endavant!

Amb els anys, els lectors i vostè amb ells descobriran que gran part del seu temps es malgastarà a cuidar-se perquè no s’acabi...

Em sembla que ja ho anem veient.

...Però si han sabut viure, descobriran també que continuarà valent la pena.

Faci’ns alguna de les preguntes que es feia a Hard questions .

Abans els demanaré als meus amics que no em felicitin l’aniversari. Ho odio.

En prenem nota.

I la pregunta és: si vostè pogués decidir com viurà, seria vostè?

Bezos, Musk i altres superrics paguen la investigació per poder decidir-ho.

Però jo li diré quin és el límit d’aquest somni: és la seva identitat, que és la seva memòria.

Hi ha qui especula a canviar de cos i donar-li al nou la seva vella memòria.

Als 82 jo he guanyat la cursa humana, que és la d’assolir certa longevitat; però també sé que hi ha un moment en què provar d’estendre aquesta cursa deixa de tenir sentit.

Per què? En quin moment?

En el moment en què deixes de ser, de pur decrèpit, la persona que volies preservar de la desaparició. Aquest dia deixes de ser tu. En tot cas, la teva identitat és la teva memòria. Si la perds, ja no ets tu. I recordi que la nostra memòria té un límit. I tinc una altra pregunta sobre això...

Una altra hard question?

Està vostè segur de no haver mort avui dormint?