Un nen palestí desplaçat rebuscava el dimarts entre les escombraries d'un abocador al costat del campament improvisat on es refugia la seva família, a Jan Yunis, al sud de la franja de Gaza. Em pregunto com explicarem el genocidi d'aquí a uns anys quan, per exemple, alguns fingeixin que no va haver-hi res a fer - Jehad Alshrafi(AP) - Laura Ferrero.

Afortunadament, només dura 39 minuts. Dic afortunadament per què seria difícil aguantar un minut més. Em refereixo al documental El que van trobar, de Sam Mendes, que recull l'escruixidor testimoniatge de dos camerògrafs de l'exèrcit britànic, els sergents Mike Lewis i Bill Lawrie, els qui a l'abril de 1945 van filmar l'alliberament del camp de concentració de Bergen-Belsen. La pel·lícula, que evoca el documental Nit i boira, d'Alain Resnais, combina dos valuosíssims materials: les imatges en 35 mm gravades en el moment, sense so, i entrevistes d'àudio concedides pels propis camerògrafs en la dècada de 1980. Muntanyes de cadàvers deformats, despullats de la seva humanitat, reduïts a una pasterada de pell endurida i ossos; gestos de terror; boques obertes a la recerca d'aire. Però no són només les imatges. És, sobretot, el silenci. “A mesura que passaven els dies, els cossos… eren ninots, eren figures. Perdies el contacte. La realitat s'esvaïa". Compten Lewis i Lawrie que, per a sobreviure, van entrar en una altra dimensió, incapaces d'associar el que veien amb les seves pròpies vides, i la cambra els va ajudar a traçar una línia. També recorden que quan els presoners es van acostumar a la seva presència “no era rar que algú t'agarrés la mà i no la deixés anar. No deien res. No podien”. Em vaig quedar amb això, amb la mirada i el silenci. Amb la impossibilitat: què se li diu a qui ha sobreviscut a l'infern, però porta ja l'infern dins?

Fa anys que escric un assaig sobre la possibilitat de nomenar l'horror i de com canvia la nostra aproximació a ell amb el pas del temps. Cada època troba les seves paraules, les seves imatges, els seus silencis. El que avui diem de la Xoà no s'assembla al que es va dir a Nuremberg ni al que s'escrivia en els anys vuitanta. Amb la guerra dels Balcans o Ruanda succeeix el mateix: les noves generacions formulen altres preguntes, revisiten aquestes ferides i les llegeixen des dels seus propis tremolors, des de les inquietuds del seu temps.

Vaig estar en Srebrenica i vaig conèixer a un home anomenat David, supervivent de la marxa de la mort. Més tard, en Tuol Sleng, Cambodja, en el sòl de l'entrada del memorial em vaig trobar, tirat, un cartoncito que anunciava massatges. En el seu revers es llegia: “We llauri all fucked up”. Estem fotuts. Després, vaig viatjar a Ruanda i, a la sortida del Kigali Genocide Memorial, em va envair aquesta mateixa certesa: no hi havia manera possible d'explicar-ho. Era, simplement, alguna cosa que mancava de sentit. En 1994, en ple genocidi, l'artista xilè Alfredo Jaar va viatjar a Ruanda i durant tres setmanes va reunir una enorme quantitat d'informació i va prendre més de 3.500 fotografies. Durant anys es va preguntar què fer amb aquest material: comptaven alguna cosa les imatges? O millor: canviaven alguna cosa? De la necessitat d'inventar un nou llenguatge davant la irrepresentabilitat del genocidi sorgirien 25 projectes en sis anys, The Ruanda Project. En una de les obres va fotografiar els ulls d'un nen orfe i va reproduir aquesta mirada en un milió de diapositives —el mateix número que les víctimes del genocidi— apilades sobre una taula de llum. En una altra, va amagar les fotografies en caixes negres, amb una breu descripció en l'exterior. Quan es van exposar, pocs s'atrevien a obrir-les. Sovint penso en això: l'horror amagat en caixes tancades que mai acabem d'obrir.

A l'inici dels amnèsics, un dels grans llibres sobre desmemòria històrica, l'escriptora francoalemanya Géraldine Schwarz recorda a la seva pròpia família emparentant-la amb els Mitläufer, aquestes persones que, davant els horrors del nazisme, es van limitar a seguir el corrent. M'agrada l'expressió que utilitza per a definir la seva actitud, la de “una acumulació de petites cegueses i de petites covardies”. Res que, a priori, resultés greu si es tractés d'un cas aïllat. És l'acumulació el que va convertir el resultat en devastador.

Després de veure el documental de Sam Mendes no vaig poder dormir. L'endemà, parlant amb un amic fotoperiodista em va explicar que acabava de veure un informe forense fet amb 180 fotografies d'un hospital de Gaza. La majoria eren fotos de nens. Vaig tornar a les caixes negres d'Alfredo Jaar i llavors em vaig preguntar com explicarem el genocidi de Gaza d'aquí uns anys quan, per exemple, alguns fingeixin que no hi va haver res a fer. Tornaran els Mitläufer, gent i governs buits carregats de petites cegueses i covardies. Gent que complia ordres. No sé com es para un genocidi. Tampoc com parlar del que he vist al llarg de tants anys de cerca. Per això, sé que mai no acabaré l'assaig que escric. Temo, però, que d'aquí a 50, 100 anys, comencin a aparèixer ficcions que domestiquin l'horror, que ens ho facin més amable, gairebé previsible. Que aparegui la versió renovada d'El nen del pijama de ratlles. Serà El nen de la franja de Gaza. Aleshores, en aquell precís instant, començarem a oblidar que alguns sí que van poder fer alguna cosa. Per aconseguir-ho caldrà inventar narratives a l'alçada d'això que diu el revers d'un cartronet a terra del memorial de Tuol Sleng. Que estem tots malparats. Destrossats. Irremeiablement trencats.