Vivim temps en què la política sembla haver canviat de naturalesa. Allò que enteníem com una democràcia de ciutadans lliures i iguals, que participen en la deliberació pública, s’està transformant en una democràcia de col·lectius. Cada vegada més, el ciutadà només compta si forma part d’un grup que es defineix pel seu malestar, per la seva ferida o per la seva singularitat. És el que Gregorio Luri anomena el retorn de la democràcia orgànica.

En aquesta nova lògica, la política esdevé una competició per representar identitats ferides. Els partits, els parlaments i els mitjans de comunicació s’esforcen per visibilitzar aquests col·lectius, com si la legitimitat democràtica depengués de la capacitat de sumar dolors. El ciutadà que no s’identifica amb cap causa, que no reclama reconeixement per cap patiment, es torna invisible. Ser “simple ciutadà” ja no és suficient. Per comptar, cal doler-se.

Luri ho resumeix amb una frase punyent: “La història de l’espanyol es resumeix en el pas de l'Hidalgo al ‘em fa mal alguna cosa’”. És a dir, hem passat d’una identitat basada en l’orgull individual a una centrada en la queixa compartida.

Què és la democràcia orgànica? - Històricament, la democràcia orgànica proposava una representació basada en els cossos socials —família, municipi, gremi— en lloc de l’individu abstracte. El franquisme la va adoptar per justificar l’exclusió dels partits i del sufragi universal. Però avui, aquesta forma de democràcia no s’imposa des de dalt, sinó que emergeix des de baix, a conseqüència d’una fragmentació identitària que converteix la política en una suma de parts sense un tot.

No és una imposició institucional, sinó una mutació cultural. La ciutadania es redefineix com a pertinença a una comunitat de dolor. La deliberació racional cedeix davant l’emotivitat. I la política esdevé una cursa pel reconeixement simbòlic. Aquesta deriva comporta riscos evidents. Si la legitimitat política es mesura per la capacitat de representar malestars, la democràcia pot convertir-se en una fira de greuges. La cohesió social es debilita. El debat públic s’empobreix. I el ciutadà es veu obligat a buscar una identitat que el faci visible, encara que sigui a costa de la seva autonomia.

La democràcia no és defensa sola. No sobreviu amb ciutadans passius, ni amb discursos buits. Necessita persones lliures que pensin, que qüestionin, que hi participin. Necessita coratge per dir la veritat, encara que incomodi. I sobretot, necessita que deixem de competir per tenir raó i comencem a construir raons junts. Si no recuperem la idea de ciutadania com a participació activa i racional a la vida pública, la democràcia es convertirà en una carcassa buida, manipulable, fràgil. El gran repte del nostre temps no és només preservar les formes democràtiques, sinó emplenar-les de sentit. I això comença –i acaba– amb nosaltres.