Quan les coses no funcionen, cal canviar-les. Una definició de la bogeria és repetir els mateixos actes i esperar un resultat diferent (segons sembla, és una frase falsament atribuïda a Einstein; en el cas de l'afirmació “l'educació és el que queda després d'oblidar el que s'ha après a l'escola”, que apareix en un anunci del Ministeri d'Educació, la qual cosa sens dubte és fake és el ministeri). Fa temps que les rodes de premsa van deixar de ser útils en política. Hi ha problemes amb el repartiment de preguntes, els periodistes rares vegades plantegen les qüestions adequades i els polítics responen parlant d'una altra cosa. Amb descoratjadora freqüència, només diuen una cosa pertinent quan cometen un lapsus: és el que li succeeix a Yolanda Díaz.
 Les entrevistes tampoc resulten satisfactòries. Enfrontar-se al típic periodista impertinent és desagradable i no hem vingut aquí a sofrir: bastants problemes tenim com per a portar-nos més disgustos. Per això, cada vegada és més comú que els polítics prefereixin que només els entrevistin mitjans ideològicament pròxims. És una manera d'evitar la polarització. Hi ha hagut altres intents meritoris, com filtrar les preguntes o pactar-les, per a evitar aquests moments desagradables que no beneficien a ningú. Però necessitem un canvi de model. 
Haurien de ser els polítics els que fessin les preguntes als periodistes. Pot semblar excèntric, però hi ha arguments de sobres. Tan difícil que és legislar a Espanya, entre tanta fragmentació i coalicions impossibles, els polítics s'han de dedicar a alguna cosa que produeixi resultats i no resulti frustrant i nociu per a la seva salut mental. A més, la principal obsessió de molts d'ells és la comunicació i no cal desaprofitar la seva expertise. Alguns, com el ministre de Transports, tenen assessors que comptabilitzen les crítiques que reben, una tasca probablement menys ambiciosa que enumerar els trens que arriben amb retard. És a dir: ja hi ha polítics i assessors amb pràctica en l'exegesi, glossa i atac als mitjans, i ja hi ha recursos públics dedicats a aquesta valuosa tasca. A més, si els periodistes tenen les idees tan clares de per què algunes coses estan malament, que proposin solucions. És molt fàcil posar pegues sense aportar res. Què s'han cregut, amb aquesta desimboltura, i quins mèrits han fet per a importunar a un polític. Cal no oblidar que als periodistes no els ha votat ningú, mentre que els polítics ens representen a tots. A ells ―és a dir, a nosaltres― els correspon la tasca de fiscalitzar-los. Daniel Gascón en el país.es