La fi del món comú’: contra la tirania de la veritat. Máriam Martínez-Bascuñán aplica el pensament de Hannah Arendt per a explicar com en l'última dècada s'ha desmantellat el debat públic. Andrés Barba a elpais.es

"En la cronologia de la postveritat sol repetir-se com a episodi inaugural la cèlebre roda de premsa del 22 de gener de 2017. Kellyanne Conway, portaveu del president Trump —acorralada enfront d'una mentida flagrant— va contestar que ella no mentia, sinó que oferia “fets alternatius” (alternative facts). No es tractava d'un lapsus linguae. Unes hores abans, quan en la cerimònia de presa de possessió s'havia posat a ploure, el mateix Trump havia replicat amb senzillesa: “No plou”. L'home més poderós del món deia que no plovia sota la pluja i milers de persones que s'havien acollit sota els paraigües van començar a tancar-los, la qual cosa va revelar una lleialtat que ja no provenia de la convicció, sinó d'una cosa més sinistra: la rendició. Naixia l'era de la postveritat".
Máriam Martínez-Bascuñán explica com en menys d'una dècada aquest món que llavors ens va semblar delirant s'ha tornat familiar. “Ja no pensem; ens alineem. No argumentem; compartim. No dubtem; confirmem. Mentir de manera indiscriminada ja no té com a objectiu fer que les persones creen en una mentida específica, sinó fer que ningú crea res en absolut”. La disputa sobre la veritat s'ha convertit en una batalla simbòlica i emocional, i “en aquesta col·lisió entre un poble que ja no creï i unes elits que ja no escolten, la veritat mateixa s'ha tornat irrellevant”.
En certa manera aquest assaig s'assembla a l'estratègia d'aquell cartell que tenia Billy Wilder en el seu despatx i que diuen que mirava quan es bloquejava davant alguna decisió: “Com ho faria Lubitsch?”. Per a restaurar aquesta “textura de la realitat”, Martínez-Bascuñán repassa bona part dels episodis d'aquesta última dècada; des de l'ascens dels populismes europeus, passant pel Brexit, la guerra d'Ucraïna, el “feudalisme” dels 'tecno bro' o la decadència de la premsa, aplicant d'igual mode el pensament de la gran teòrica alemanya. Què diria Hannah Arendt? Però aquí té més interès la primera part de l'assaig, gairebé merament teòrica, que la segona, més periodística i d'acord amb la trajectòria professional de l'autora. Les idees importants, com gairebé sempre, més que solucions màgiques, ofereixen estratègies per a reconduir un diàleg mal plantejat el problema essencial del qual ha estat establir com a oposats els conceptes de “veritat” i “opinió”. Aquesta antinòmia, en absolut casual, procedeix també d'una ferida històrica relatada per Arendt: la de Plató quan s'allunya de l'àgora després de la mort i judici de Sòcrates i funda l'Acadèmia per a imposar una veritat única que li protegeixi dels vaivens de la doxa (opinió). Aquest desig d'una “tirania de la veritat” a les mans dels filòsofs fa que la política perdi la seva pròpia essència, la seva vocació de pluralitat, la seva fe que es pot fer el just en el si del desacord.
La postveritat no és només un problema de desinformació corregible a través del fact checking o de la restauració de la figura de “l'expert”, sinó un desmantellament de l'espai públic que impedeix el debat i, amb ell, el consens. El que és necessari restaurar no és tant “la veritat” com un espai en el qual sigui possible emetre judicis, és a dir, pensar, fer política. A partir d'aquí es van obrint pas tots els conceptes importants d'Arendt: la responsabilitat, el pensament ampliat, la banalitat del mal… Martínez-Bascuñán, gràcies al geni d'Arendt, ens ha regalat una petita brúixola per a orientar-nos en la penombra de la postveritat. La solució, ho sap bé l'autora, no passa per una resposta simplista, sinó per prendre's el treball de formular bé la pregunta.