Quan hom tenia vuit anys, volava molt poca gent, només els adinerats o els menys rics en casos molt concrets i imprescindibles. No era Catalunya un país per volar i ens havíem de limitar un cop a l'any, a començaments de desembre per la Verge de Loreto patrona de l'aviació, a anar a l'aeroport de Sabadell on es podia pujar gratis a una avioneta o a un Fokker. El meu pare m'hi portava cada any i almenys aconseguíem donar una volta per damunt de Sabadell i veure la ciutat en miniatura. També se solia anar a l'Aeroport del Prat, o Muntadas com es deia abans, a veure aixecar-se i aterrar els avions, com una imatge prohibida de viatjar en llibertat cap a altres contrades llunyanes. 

Amb el temps, els vols comercials primer i els turístics (xàrters) després, s'han anat abaratint fins al punt que pots anar a qualsevol lloc del món, només amb la VISA, banyador, samarreta i unes xancletes. Ara en diuen "low cost" que ja és l'última expressió de socialització de volar per a tothom, de fet gairebé és com agafar un autobús.

Cada dia s'enlairen i aterren milers d'avions arreu del món i de tant en tant, només de tant se n'estavella algun. En dir algun, vull dir de les companyies avalades per la IATA, les Russes i d'algun altre país que s'arrisquen a enlairar-se amb Tupolev i altri són ja una altra història. És cert que de tant en tant hi ha un greu accident, però és puntual, i el si hi ha són incidents. Aquests incidents, estic segur que es duen produir sovint i són el que són, incidents menors, però que en activar-se aquesta paranoica psicosi anomenada "alarma social" surten a les notícies quan segurament no ho haurien fet de no haver-hi algun accident seriós abans.
Vàrem anar amb avió París l'endemà que s'estavellés el Concorde, de fet fins i tot vàrem veure les restes de l'accident del dia abans, i he ensopegat un llampec en un vol Barcelona Palma de Mallorca (*). 
No tinc por de volar, i si al volant o amb la bicicleta. Per pura estadística quanta gent mor a la carretera al cap de l'any i quanta d'accident d'aviació?. 
Molt més risc corro jo que em moc per la ciutat en bicicleta, i no en cap de setmana, sinó entre setmana, al centre de Sabadell on no hi ha un putu carril bici, o els qui van en moto que són carn de canó. Volar és segur, tan segur com la irracionalitat de la gent en obssesionar-se en demanar, o exigir una seguretat que no existeix ni es pot garantir.

No entenc la por de volar dels qui han d'agafar un vol l'endemà d'un accident, si són els dies més segurs per volar, els posteriors a un accident, l'avió ja ha caigut i estadísticament no en caurà cap més fins d'ací a molt de temps. No tingueu doncs gens de por de volar, val més que vigileu en travessar els passos zebra per a vianants, aquí sí que hi ha perill. 
Afegir només que no m'afecta gents el 'jet-lag', jo dormo quan toca i punt, clar que no s'em pot fer massa cas, tampoc m'afecta gens el canvi d'hora. El que no sé és si el rar soc jo o ho son els altres.

(*) La meva primera experiència com a passatger de Ibèria, fou un vol Barcelona Palma una nit d'un mes de desembre del 1968. El vol va sortir amb dues hores de retard perquè l'avió (un Fokker) tenia problemes en un motor i es veu el varen reparar sobre la marxa. Finalment, ja de nit vàrem arrencar el vol (gairebé una hora de Barcelona a Palma) enmig d'una tempesta de llampecs i trons de cagati lorito. A l'avió que era meitat càrrega i l'altra meitat passatgers i que estava en un estat de deixadesa lamentable, hi anàvem dues monges i un servidor, i no sé pas qui va resar amb més fe si elles o jo durant l'hora eterna que va durar el vol amb l'avió que saltava més que les mamelles de la Sabrina amb el "boys, boys, boys". Un llampec va impactar en l'avió, per megafonia ens varen dir que no ens preocupessim, que era normal i no passava res. Que no ens preocupessim, sí ja ho estavem i molt de preocupats. Home, durant segons que es varen fer eterns, l'avió va caure en barrina, o això ens va semblar a les monges i a mi. El cert és que no va passar res i per fi, en aterrar a s'aeroport de Son Santjoan a Palma a quarts de dotze de la nit i posar alleujat els dos peus al terra illenc no em vaig ajupir a fer un petó a terra com el Papa perquè estava mullat, però gairebé.