Dos anys i dos mesos després d'haver donat suport a la investidura de Pedro Sánchez, Carles Puigdemont ha optat per trencar tots els llaços amb el PSOE. La decisió de Junts de trencar amarres amb el Govern del PSOE ja estava presa des de fa temps i és una mala notícia per a Pedro Sánchez, però també ho és per a Carles Puigdemont. El líder de Junts té raó quan diu que molts dels acords aconseguits amb el Govern no s'han complert, encara que òbvia que no tothom ha estat per caprici de l'Executiu. Així, Podem va frenar el traspàs de les competències d'immigració a la Generalitat, alguns governs europeus no van donar suport a l'oficialitat del català –amb la important influència del PP– i els jutges del Suprem van presentar recursos perquè no es pogués aplicar la llei d'amnistia.

Les enquestes no els són favorables i, si a curt termini hi hagués eleccions, tot apunta que Junts no en sortiria precisament airosa, ja que Aliança Catalana, de Sílvia Orriols, els està menjant l'espai. Però Puigdemont no suporta seguir aïllat a Waterloo, sense que es resolgui el que és seu ni el seu partit adquireixi rellevància, així que torna a donar un cop d'efecte. El personatge és més un activista que un polític, un tàctic que un estrateg, però ha fet un moviment arriscat per moure el tauler.

Un moviment que pot deixar Junts a la vora del precipici de l'ostracisme, els hereus de CDC estan perduts per les aigües revoltes com el met de Ribes. Segons la llegenda, va viure al final del segle XIX en una cabanya allunyada del nucli, vora la font de Capdevila. Visitava esporàdicament la vila de Ribes per recollir el menjar sobrant i la brossa, que en aquella època ni es reciclava ni es posava dins un contenidor, sinó que es llençava impunement als rius. Una riuada sorprendrà el pobre trosset, que baixarà riu avall. Els veïns, que veien com s'enduia el corrent, li preguntaven què feia o què passava, i ell contestava, amb la tranquil·litat d'esperit dels homes pobres i lliures, que “anava fent”, mentre l'aigua se l'enduia riu avall.

Mala peça al teler pels odiosos vuit (7+1), que també com el Met, per més que remin no arribaran a la riba, sinó que es veuran abocats de nou al desert, a fer una nova travessia que aquesta vegada se'ls farà molt llarga. Fins aquí han arribat, tot plegat l'únic que han fet és molt soroll per no res. I és que sense un manual de resistència no es pot sobreviure en política.