El vicedegà de la Facultat d'Educació de Granada ha penjat a la porta un cartell que hauria d'estar en marbre: “No s'atén als pares”. Quatre paraules per aixecar una barricada. Per aquí no passen, tota una declaració d'independència acadèmica.

Imagineu-vos l'escena: l'home, cansat de bregar amb pedagogies que prometen fabricar genis, però produeixen criatures poc capaces, s'asseu davant de l'ordinador. Respira a fons. Escriu l'edicte. Potser fins i tot se li escapa un somriure amarg, el del veterà que ha vist massa pares envair el seu despatx com a croats. I aleshores, ferm, col·loca el cartell, la frontera de la maduresa, la línia Maginot contra l'infantilisme.

Amics professors d'universitat m'expliquen escenes que posen els cabells de punta. El pare o la mare, o tots dos junts, arriben a la universitat abans que els seus fills. Comando de rescat, mala bava i aquella mirada d'“on és el tutor que ha suspès el meu nen?”. Entren, discuteixen, reclamen i surten convençuts d'haver fet el que és correcte: protegir el cadell. Potser no entenen que, en fer-ho, li estan robant el més important que ensenya la universitat: a equivocar-te i resoldre els teus propis embolics sol.

Hi ha estupor davant d'una generació que arriba a la universitat sense que els pares els deixin anar la mà

La paraula sobreprotecció ja inclou per si sola un excés, encara que pugui semblar que no. Unes vides que s'acuirassen des de la infantesa –ni un estrip al genoll dels pantalons, sol dir el pedagog Gregorio Luri– fins als vint, quan no alguns anys més. El resultat és una generació blindada contra la pols del món real però, quina paradoxa, en pilotes davant de l'univers virtual. Pares que escorten el seu fill fins al despatx del degà i que, no obstant això, no tenen ni idea que dimonis penja o fa a Instagram aquesta criatura que ja s'afaita.

Les plataformes tecnològiques, obvi, estan encantades de posar música de fons a aquesta festa col·lectiva. Haidt reparteix culpes entre les famílies i les xarxes socials. I clama: “És una catàstrofe!”. Potser exagera, encara que fixeu-vos que aporta una dada per reflexionar: des que la generació Z va arribar a la universitat, els trastorns psicològics s'han duplicat. Així que no, el cartell del vicedegà no és una simple anècdota. És l'epitafi d'una època. Per fi algú es planta. - Susana Quadrado.

El vicedegà no ho ha possat, pero a continuació de: Todo el alumnado matriculado en Prácticas es mayor de edad.... hi afegiria segur...lo que no puedo asegurar de los padres.