No me’n sé avenir. Sarkozy a la presó, les joies del Louvre robades, i Macron amb la cara de Mr. Bean conduint un Mini des del sostre (ho recordeu?). Alguna cosa s’ha torçat a França, el país que va inventar 'la chanson', el perfum, dos-cents formatges i la revolució com a forma d’art. El mateix on ara cauen governs anodins davant l’estupor de la concurrència.

Primer de tot he de dir que, en aquestes mateixes pàgines, em vaig equivocar com un lèmur quan vaig celebrar la victòria de Macron pensant que encara representava l’últim esclat il·lustrat enmig de la grisor europea. Mea culpa. Tots ens equivoquem. Kant mateix, a la Història general de la natura i teoria del cel, afirmava que el sistema solar estava habitat per éssers intel·ligents, sobretot Saturn, on abundaven filòsofs i científics. Encara que veient com van les coses, potser Kant no anava tan errat i el que queda de seny a l’univers s’ha refugiat al planeta dels anells.

Declamava De Gaulle que tenia “una certa idea de França”. Em direu amb raó que la frase no és gran cosa, però cal recordar que el general va esgotar el geni creatiu amb la invenció de la Résistance, un admirable trompe-l’oeil que va aconseguir incloure França entre els vencedors de la guerra. En la meva modèstia, jo també tinc una idea, basada en la certesa que la nostra història es va torçar definitivament quan, en comptes d’acceptar el bondadós Josep Bonaparte –a qui la plebs deia Pepe Botella –, vam preferir–una vegada més– les cadenes de l’indigne Ferran VII i un patriotisme de sainet del qual encara sentim l’ eco. No cal insistir-hi: l’Estatut de Baiona ens hauria anat molt millor que la venerada, i gairebé mai llegida, Constitució de Cadis.

França, mentrestant, sembla cansada de si mateixa, com els Eagles tocant Hotel California per enèsima vegada. Què se n’ha fet, del feliç país on els hotels eren espantosos, però compartir el vàter semblava un signe de sofisticat existencialisme? On són els cambrers que tractaven el client amb menyspreu filosòfic? Ha estat l’emigració, la condemnada Le Pen, el ferotge Mélenchon, l’obesitat de l’Estat o el tedi d’una societat que ha llegit tant Foucault que ja no sap si existeix?

Fins i tot ara, França té la capacitat de fer el ridícul amb elegància i fracassar amb estil

És com si ara, des de la cantonada ibèrica, poguéssim mirar el gran país del nord i murmurar cap endins: “Doncs no estem tan malament...”. Com si poguéssim oblidar que França va ser el lloc que ens va descobrir el jazz, on Charlie Parker se sentia lliure perquè en comptes de negre li deien Monsieur Le Noir i Miles Davis posava amb Juliette Gréco en fotos carregades de sòbria bellesa. Què en queda, d’això, quan Macron sembla un espavilat enxampat in fraganti i a esquerra i dreta prosperen personatges dignes de Lovecraft?

Potser la decadència francesa no és més que el mirall d’Europa: un continent deprimit, incapaç de refer-se entre la runa de la guerra freda, covard, entotsolat i irrellevant. Una coreografia de perruques empolvorades i rapè mentre els bàrbars truquen a la porta. I així i tot, França es manté amagada en algun lloc. Potser en les cançons de Brassens, en la malenconia de Truffaut, en els relats de Simenon –on un inspector amb ressaca intenta comprendre la naturalesa humana a través d’una ampolla de calvados–, i en les profecies ombrívoles d’Houellebecq.

França està en l’aire que respirem, almenys els que ja tenim els cabells blancs. És en aquelles pel·lícules de Rohmer, que semblen faules de La Fontaine, on les dones boniques sempre deixen amb un pam de nas paios que parlen massa. Està en l’intent impossible de barrejar política, estètica i raó, en aquesta grandeur que va pel pedregar i que porta el president a ficar els peus a tots els bassals mentre cita Voltaire; als llibres dels bouquinistes del Sena i els diumenges de jazz al Marais.

Per tot això continuo agraït a França. Per la imatge digna del mig hongarès Sarkozy i per la sòbria i trista elegància de la italiana Bruni, tan francesos tots dos com l’armeni Aznavour; pels bars de Montmartre i el Memorial de Caen. Perquè fins i tot ara, entre presons, robatoris i discursos buits, conserva una cosa que ja no sé veure entre nosaltres: la capacitat de fer el ridícul amb elegància i fracassar amb estil, i el fracàs, degudament assimilat, és la millor medecina contra l’arrogància i la supèrbia.

I en el meu cas, aquest agraïment és amor. Xavier Melero a la vanguardia.