Passen els anys –ja són 126 des de la seva primerenca mort– i el culte a Francesc Canals i Ambrós, el Santet del Poblenou, continua molt viu. Ahir, com passa cada any el dia de Tots Sants, entre els centenars de persones que van voler recordar els seus difunts visitant el cementiri d'aquest barri barceloní, hi havia més d'una devota d'aquest sant popular que va ser treballador dels magatzems El Siglo. Al nínxol on sembla que descansen les restes del Santet segueixen dipositant-se els paperets doblegats en què els seus fidels formulen els seus desitjos més íntims amb l'esperança que es facin realitat. Així de sòlida és la devoció per aquest personatge de la Barcelona més castissa, el jove tuberculós que mai no es va fer un lloc als altars malgrat que una llegenda que encara perviu li atribuïa la capacitat de guarir, des del món dels morts, malalties que semblaven incurables o de donar un cop de fortuna als desventurats en assumptes amorosos.
Aquesta es la historia del Santet de Poble Nou:
Passejar pels cementiris és potser una de les millors maneres de conèixer la historia d’una ciutat, especialment en cementiris històrics com els de Montjuïc o el Poblenou. Ja ho vam comprovar fa temps... A més de polítics, artistes i gent de les ciències també hi podem trobar casos de gent que s’ha fet famosa sobretot un cop morta.
El cas barceloní més paradigmàtic és el del “Santet del Poblenou”, la tomba del qual és encara un lloc de pelegrinatge de molta gent que hi confia els seus desitjos fins el punt de començar-se a establir un culte que ja traspassa fronteres.
Francesc Canals Ambrós era un jove empleat dels magatzems El Siglo del centre de Barcelona. Durant la seva curta vida (va morir l’any 1899 amb només 22 anys) es va caracteritzar per ser un company molt implicat en ajudar i aconsellar en tot allò que calia.
Un dels poders que ja se li havien atribuït en vida era el de tenir somnis premonitoris.
Quan va morir l’espiritisme era una tendència a l’alça especialment en els cercles obrers i modestos i aviat la seva tomba va començar a ser un indret de pelegrinatge. Amb el pas del temps la seva tomba es va fer cada cop més popular, especialment entre la gent de condició humil i el col·lectiu gitano li va començar a rendir una devoció especial fins al punt que l’Ajuntament de Barcelona va decidir assumir els costos del manteniment de la sepultura i ampliar-la perquè hi hagués prou espai per les flors, exvots i notes que s’hi anaven acumulant.
La tomba del Santet del Poblenou Foto: Dani Cortijo
Per Nadal de 1932, molts anys més tard de la seva mort i per culpa d’un curtcircuit d’un trenet elèctric de l’aparador, un incendi va devastar els antics magatzems posant fi a desenes d’anys d’història arrelats a la ciutat. Els antics magatzems El Siglo són ara el C&A del carrer Pelai.
La coincidència no va fer més que augmentar la popularitat d’aquest Santet del Poblenou, que encara perdura als nostres dies fins al punt de ser en alguns casos un dels punts a la llista de visites dels turistes més místics.
Això sí, com tota tradició de més d’un segle, el culte al santet té un protocol que s’ha de seguir escrupolosament:
No se li poden demanar desitjos relacionats amb els diners, cal acostar-se a la tomba venint pel costat esquerre i marxar pel dret sense trepitjar mai els passos fets en aproximar-se i tombar-se al final del passadís per donar-li les gràcies.
Així que ja sabeu, si teniu algun objectiu a la vida i voleu que el Santet del Poblenou us ajudi a complir-lo, agafeu un paperet i acosteu-vos a la seva tomba.
Por razones de una escultura he ido varias veces al cementerio de Poble Nou. Siempre he visto el lugar del santet lleno de flores y con cartas. Es un lugar muy visitado.
ResponEliminaLas personas le tienen fe.
salut
Més que fe, santa innocència més desesperança.
EliminaSalut.
En Cataluña, debido a las diferentes emigración es, de gente sencilla, necesitada, pero buenas, se ha dado este fenómeno, no reconocido por la Iglesia. Recuerdo en los setenta, una señora a la que se le aparecía la Virgen, por la parte alta de Horta. Arrastraba mucha gente, para verla. Mi madre, muy devota me pidió que la llevara. Todo el día fue llegando gente que se agolpaba alrededor de un árbol. Al atardecer, el sol se apagaba y comenzó remolinos de aire, la gente gritaba. con los brazos al cielo. Muchos lloraban, porque decían que la veían. No logré verla, supongo que no tenía fe.
ResponEliminaSaludos
No era un problema de fe, lo tuyo, es que la virgen no se aparecía a nadie.
ResponEliminaSaludos.
Eso depende de cada uno,lo que sí sé es que cuando la gente al anochecer,se retiraba,observé que muchas personas tenían cara de felicidad.Es la misma que puedes ver cuando sacan a la Esperanza de Triana,por las "tres mil viviendas" el barrio más conflictivo de Sevilla.La felicidad, se lleva dentro,se exterioriza de diferentes formas,por diferentes motivos.
ResponEliminaNo es cara de felicidad, es cara de ignorancia atávica.
ResponEliminaMuchos, de los que se ponen debajo de un palio, son licenciados, doctores en diferentes ramas, artistas, futbolistas. Todos no creo que sean ignorantes, les une algo, la felicidad de hacer aquello que hacen.
ResponEliminaLa IA la rescate.
Elimina¿Por qué algunas personas racionales creen? Aquí van algunas explicaciones que no buscan convencer, sino mostrar cómo lo justifican quienes lo viven:
Reconocimiento de los límites de la razón: Algunos filósofos, como Kierkegaard, sostienen que hay preguntas existenciales —como el sentido de la vida, la muerte, el sufrimiento— que la razón no puede responder plenamente. La fe sería una forma de afrontar ese abismo.
Experiencia subjetiva: Para muchos creyentes, la fe no nace de argumentos lógicos, sino de vivencias profundas, personales, que les resultan tan reales como cualquier dato empírico. Esto no la hace “racional” en sentido estricto, pero tampoco necesariamente “irracional”.
Fe como confianza, no certeza: Algunos teólogos y filósofos (como Paul Tillich) definen la fe no como creer sin pruebas, sino como una confianza radical en algo que da sentido a la existencia. No se trata de afirmar hechos, sino de sostenerse en una visión del mundo.
Fe compatible con ciencia: Hay científicos creyentes que separan los dominios: usan la razón para entender el mundo físico, y la fe para abordar lo espiritual. Stephen Jay Gould llamó a esto “magisterios no superpuestos”.
Pero también hay críticas contundentes
La fe religiosa exige aceptar dogmas sin evidencia, lo que para muchos racionalistas es incompatible con el pensamiento crítico.
Puede frenar el cuestionamiento, especialmente cuando se convierte en autoridad incuestionable.
La historia muestra que la fe malentendida ha justificado violencia, intolerancia y negación del conocimiento.
Así es si así os parece.
Saludos
Creo que la IA ayuda a afrontar los problemas no desde la discusión, sino desde el diálogo, desde la objetividad, relativa, claro, desde la lógica racional pausada. No deberíamos menospreciar esta cualidad más humana que tecnológica.
Elimina