La condemna ha arribat. Després de l'espectacle, el teló a un judici que ha estat, sense discussió, el més entretingut que ens ha ofert l'Espanya oficial –geolocalitzada a Chamberí, Moncloa i voltants– les darreres setmanes. I no perquè s'esperés res edificant, sinó perquè els que creien haver-ho vist tot dels poders de l'Estat i la decadència de l'alta burocràcia estaven en un error: això faltava. I la biografia del rei emèrit, és clar, que no tot ha de ser diversió.
Els asseguro que he seguit el procés gairebé hipnotitzat. Veure certs juristes altius, de mirada glacial com turbots enutjats, embolicar-se a punyalades entre ells, ha estat il·luminador. Allà estaven, en aquells estrats lúgubres del temps d'Isabel II, amb togues i punyetes capaces de fer assemblar a qualsevol brivall de pa sucat amb oli, una barreja d'Hammurabi i Justinià. Excloc d'aquesta caracterització García Ortiz i González Amador, que prou tenien amb la seva feina i més aviat recordaven aquelles persones que han passat massa hores davant les escurabutxaques.
Amb la decisió sobre la taula, el que era teatre es torna símbol. Nefast per a tothom, però símbol. García ja queda com a paradigma del fiscal polititzat, un esbirro que ha de guanyar no se sap quins relats; González acudirà al seu judici per delicte contra la Hisenda pública amb més plom a les ales que una perdiu, i les institucions hauran mostrat, sense filtres, una de les cares més impresentables: la d'una burocràcia deïficada capaç de tot per assegurar-se qualsevol ximpleria. Rang, arribisme, el favor del poder i l'idealisme pervers dels xupa tintes. A veure qui dimonis es refia d'un fiscal a partir d'ara; si és que hi havia algú que encara es refiava.
Per això, en el substrat profund del judici, em quedo amb la frase demolidora d'Orson Welles sobre els que van col·laborar als anys de McCarthy amb les llistes negres i la caça de bruixes: “No ho van fer per salvar les vides, sinó per salvar les piscines”. Llegeixi's les carreres, els càrrecs i l'estatus.

Hem vist una burocràcia deïficada capaç de tot per assegurar qualsevol ximpleria

No es tracta de desqualificar tota una professió jurídica. Si alguna cosa ha quedat clara és que la reputació de la Fiscalia no resideix a les seves cúpules cerimonials ni en aquestes butaques que canvien de nom segons bufa el BOE. És, si de cas, en els que treballen diàriament i intenten sostenir amb dignitat l'ofici: els que encapçalen sigil·losament la segona divisió de l'Estat. Segur que en aquesta trinxera es fa més per la institució que en unes altures en què l'aire enrarit ennuvola el judici dels seus membres més ben pagats.
El judici també ha servit per despullar els misteris –per dir-ho d'alguna manera– d'un periodisme la noció del qual de secret depèn més del color polític del medi que d'una altra cosa; per conèixer el cronograma de les filtracions, i la revelació que a ningú no li importava un pebrot la reputació d'un ciutadà, considerada dany col·lateral davant de tanta magnificència narrativa. Afegeixi's l'episodi de l'heroic fiscal Salto, que encara no comprèn per què el van treure del Wanda Metropolità en plena Champions a propòsit d'un assumpte que no és que fos brillant, és que era més opac que un totxo; o el testimoni del conspicu Miguel Ángel Rodríguez, que va fer la impressió d'elevar la cara dura a la categoria d'art. Tot això evocava, literalment, l'esperit d'aquella bonica pel·lícula de rerefons ecologista: Megalodón 2.
I encara queda la qüestió de l'estat de la justícia en aquests temps, en què sembla impossible imaginar una situació tan deplorable que un judici no la pugui empitjorar. Aquí estem. Entre procediments sonors i batusses públiques, aliens a qualsevol consens sobre la moralitat pública. Ha tingut la gràcia –aquesta gràcia amarga que deixa pòsit– veure la versió més crua i indecorosa de la maquinària de l'Estat. Un escenari on fiscals i togats de to intimidant es van embrancar per matisos nimis, correus grapejats i telèfons de vodevil. On l'obediència automàtica es va barrejar amb la por de quedar fora de la fotografia correcta. Hi ha col·lectius professionals molt més amables i considerats en el tracte. I estic pensant en l'escena primera de Macbeth, quan les bruixes remouen l'olla.
La sentència ja està dictada. Però el que perdurarà no és la seva literalitat, sinó la imatge d'un sistema que, en ser exposat a la llum, resulta tan lleig com qualsevol coleòpter i, per desgràcia, tan humà a la seva mesquinesa. Javier Melero a la Vanguardia.