NOVA YORK, UN GIR INESPERAT

 Fa temps que sentim a parlar de l’“onada ultra” com si fos un corrent imparable, una mena de tsunami polític que s’ho havia d’empassar tot. Jo mateix havia arribat a creure que, tard o d’hora, acabaria arrossegant-ho tot al seu pas. Però la victòria de Madlani a Nova York m’ha fet aturar i pensar: potser no és tan inevitable com ens ho volen fer veure.

Quan vaig llegir la notícia, em va sorprendre la força simbòlica que té. Nova York no és qualsevol ciutat: és un mosaic de cultures, de veus, de contradiccions. Que allà hagi guanyat un projecte alternatiu a l’extrema dreta em sembla un senyal potent. Em recorda que les ciutats, amb tota la seva diversitat, poden ser espais de resistència i d’esperança. Clara Sanchís Mira i reflexiona en el seu article d'avui a la vanguardia. 

"Hora punta al tren de rodalia, no hi cap ni una agulla. I està quiet, com mort. Les finestretes estan entelades, fora hi ha foscor i pluja. No sabem on som, immerses en els dispositius, amb una espatlla d’algú a la galta, una motxilla a la boca. Jo llegeixo el discurs del nou alcalde de Nova York. Per això noto que la majoria dels cossos que s’encaixen amb el meu, en aquest cubicle, són de persones migrants. Treballadors que tornen a les seves cases estadísticament minúscules. Em pregunto on viu aquell home, en què treballa aquella dona, quant guanya aquella esquena. I si han llegit aquest discurs inesperat i vencedor: “La classe multimilionària ha provat de convèncer els que guanyen 30 dòlars l’hora que els seus enemics són els que en guanyen 20. Volen que ens barallem entre nosaltres per distreure’ns de la tasca de reformar un sistema que fa molt de temps que està trencat”.

En aquest vagó aguantem amb paciència l’aire viciat, la impossibilitat d’obrir una finestra. Ningú no crida. Algú sospira de tant en tant. És un vagó de persones treballadores, cansades i migrants, que ni criden. Que potser arriben a casa tan fartes, tan ferides en general, i sobretot tan esgotades, que de sobte s’identifiquen amb el polític més bèstia. I un dia potser s’emboliquen i fiquen en una urna un vot furiós, que es gira contra elles mateixes i els pren serveis públics que necessiten, dignitat, humanitat.

I si al final l’onada ultra, que semblava que s’ho havia d’empassar tot, no és tan imparable?

Llavors apareix el discurs de Zohran Mamdani, per exemple, en aquest tren mig avariat, i ens preguntem, cap endins, si és que hi ha esperança. Si al final aquella onada ultra, que semblava que s’ho havia d’empassar tot, no és tan imparable. La joventut novaiorquesa obre una possibilitat: “Vull una ciutat on els que treballen de valent a la nit gaudeixin dels fruits de la seva feina durant el dia”.

El món és injust des de sempre, però­ als rics del segle XXI se’ls n’ha anat la mà i el cap. N’hi ha prou amb un petit passeig per la vida real per veure que els migrants sostenen el Primer Món amb les seves mans. Si l’esgotament no els venç, i es desperten, Nova York, almenys, s’aixeca. I si, amb un gir inesperat, la resposta a la brutalitat d’aquesta onada autoritària acaba provocant un món fins i tot una mica més igualitari? “L’esperança –llegeixo– és una decisió”. Per no creure-s’ho".