Davant l’estrèpit creat pel desplegament commemoratiu a propòsit del 50è aniversari de la mort de Franco, que no del franquisme, tinc per a mi un cert sentiment de perplexitat. D’entre el viscut, l’escoltat i el que ara alguns expliquen. A força d’insistir, avui amb més mitjans que mai, en uns fets, en uns paisatges i les seves figures fora de context, es converteix el que va ser terrible en una cosa quotidiana. Per a molts joves Franco és un ninot sense verí. Observar la proclivitat regressiva d’aquests nois és entrar en un panorama ombrívol, que coincideix amb la tendència global cap a la dretanització i les dictadures blanquejades. Emergents. Res no és casual en termes d’un salt enrere. Estem en un perillós parèntesi. Què devem haver fet malament?
La ignorància, la falta de pedagogia, la voluntat d’oblidar… i el silenci dels que van viure el franquisme –i no oblidem el tardofranquisme– que en van parlar poc als seus descendents i aquests, encara avui, no escolten la seva gent gran. Per por, per vergonya, per un desig de fugir de certs comportaments més o menys dubtosos? La mala consciència de la terrible guerra entre germans. I alguna cosa hi deu tenir a veure, també, que el dictador va morir podrit però al catre. Se sap: quan es desconeix la història, s'enfuig o ens diuen que no en tenim, hi ha el perill de repetir-la. El cas és que gairebé tot és qüestió d’educació, estudi i pedagogia. I de respecte a la mateixa memòria. I als morts d’un passat tràgic. Les societats només avancen en llibertat, la mateixa que ara està en perill. La mateixa que Franco va assassinar.
Fixem-nos-hi: les dictadures tenen els seus propis models on inspirar-se, Franco és, i fou, un d’ells. Amb un final molt poc èpic i nauseabund, al seu funeral només hi va assistir Pinochet, prenguin nota. “Paca la culona”, el va rebatejar Queipo de Llano, un altre carnisser. Va ser un ésser baixet de cames retallades, panxut amb veu atiplada, gairebé un transvestit macabre. Probablement flàccid. Feminoide. Ridícul. Va provocar un incendi de sang i odi. Léo Ferré va cantar Franco la muerte i Sáenz de Heredia el va envernissar amb el seu Franco, ese hombre. Ell es va lluir a Raza, aquí ho deixo.
Eren anys, molts anys, d’un gris humit i gèlid, de temors congelats. D’ànimes ferides per la por i el silenci. Por de parlar en l’idioma propi. De la delació i la misèria. L’estraperlo. El pa negre. La censura. El bany els dissabtes al safareig. L’olor de sofregit celobert amunt. Les desaparicions, la tortura, el Cara al sol a les escoles. “Una, grande y libre”. El racionament. La discriminació de la dona… Vist, viscut i explicat.
Hace unos días uno de mis nietos(de los peques),me vino diciendo algo sobre un tal Franco,le pregunté si sabía quién era.Me dijo que no,vale le dije y desvíe la conversación. Lo único que me falta es darle explicaciones de un personaje que hace 50 años que murió, que realmente no entendería, con la mentalidad de un niño de ahora Está en videojuegos y esas cosas.
Saludos