.

Visiblement cansat pels fets,
no és que em vingui molt de gust
fer balanç de què ha estat
el meu pas per ací. No em ve de gust
i em fa mandra, potser perquè
sé que estic en fallida tècnica,
o en suspensió de pagaments,
- concurs de creditors en diuen ara -
Que la part de l’haver que són els greuges
pot molt més que el deure que són els fets
positius, que n’hi ha hagut també,
és evident i no es pot pas negar.
No tinc un assessor que remeni les xifres
per maquillar el resultat. Aquí no s’hi val
ni es poden fer tripijocs. Es tracta
de rendir-se comptes a un mateix
i on enganyar-se és joc d’imbècils.
Com tots he fet el que he pogut
o això dic per justificar-me.
Com molts, no he fet gran cosa
quedant-me a les portes del potser
o del no-res. I no vull vendre’m
com una imatge irreal de mi mateix.
He fracassat, ho reconec. I què?
La llista és molt llarga, molt més
que alguns es pensen o volen reconèixer,
i no si val refugiar-se en què la vida
en si ja és un fracàs; no és cert,
n’hi ha que han sabut, que han trobat
el punt just d’equilibri entre el fracàs
- ineludible – i l’èxit a l’esforç,
a la feina ben feta, a l'honestedat,
a pensar menys en un i més en els altres
a donar-se i a donar-ho, si no tot,
el que faci falta, de manera desinteressada.
He fracassat, perquè he entès massa tard
quin era el camí pel que havia de transcórrer
                                           la meva vida. 
Ara, ja és tard, no cal,
ni hi ha ja res a fer per redreçar-la.
Altres vindran a fracassar, a perdre's
el setè cel d’en Jaume Sisa, per ells doncs
aquest poema, fill del desencís tardà.

La vellesa és l’autocrítica de la naturalesa -
---------------------------------- - deia Cioran -
o més aviat una venjança
.......................................... diria - dic jo -,
que vistos els mèrits contrets,
potser és el més merescut.

*