Les aparences no enganyen, només són aparences  Joan Fuster i Ortells

Em deslligo de les aparences i, no obstant això, m'embolico en elles; millor dit: estic a mig camí entre aquestes aparences i això que les invalida, això que no té ni nom ni contingut, això que no és res i que és tot. Mai faré el pas decisiu fora d'elles. La meva naturalesa m'obliga a surar, a eternitzar-me en l'equívoc, i si tractés de decidir-me, sigui en un sentit o en un altre, periria per salvar-me.
La meva facultat de decepció sobrepassa l'enteniment. Ella és qui em fa comprendre a Buda, però també és ella qui m'impedeix seguir-lo. Si alguna cosa no aconsegueix ja apiadar-nos, deixa d'existir, de ser tinguda en compte. Per això el nostre passat deixa de pertànyer-nos tan aviat es converteix en història, en alguna cosa que no interessa ja a ningú, ens diu Cioran, i no és, ja que deixi de pertànyer-nos, és que vivim en un present permanent que de fet instantàniament és passat i mai futur, el futur està sempre per construir i el present es desfà contínuament, i això són aparences que no enganyen, perquè són això, aparences, només aparences.